Avui es presenta a Bcn el llibre ‘Ciutat Morta: crònica del cas 4F’
L’obra, de 350 pàgines i autoeditada per Mariana Huidobro, Helen Torres i Katu Huidobro, compta amb col·laboracions d’escriptors, periodistes, advocades i un llarg llistat de persones relacionades directament o indirectament amb el cas.
Aquest dijous a les 7 de la tarda a l’antic teatre okupat de Sant Pere més Baix, a Barcelona, es viurà un acte de recuperació de la memòria. A l’actual seu del Casal de Joves Palau Alòs, es presentarà el llibre Ciutat Morta: crònica del cas 4F, escrit i editat per Mariana Huidobro, Helen Torres i Katu Huidobro. Al mateix immoble on es van viure els controvertits i tràgics esdeveniments ara fa deu anys, es parlarà de manipulació policial, judicial i mediàtica i, alhora, es retrà homenatge a les víctimes del muntatge. Des de La Directa, ens ofereixen en exclusiva el pròleg del llibre, firmat per l’escriptora i veïna del Raval Elsa Plaza.
Algú deuria haver calumniat Josep K., ja que, sense haver fet res, el van arrestar un matí (‘El Procés’, Franz Kafka)
Llegir els escrits que componen aquest cas, el del 4F, commociona tant o més que el documental. Hi trobem les veus de Patricia, Rodrigo i les emmudides de Juan, Alfredo i Alex. Les veus, també, de qui va viure aquest malson acompanyant-los en tot moment, les de la família, advocats, amics i amigues i organitzacions com Amnistia Internacional que no defallien en el seu intent de denunciar l’absurditat de les acusacions, la seva falsedat, la manipulació de proves. I, sobretot, les tortures i els maltractaments rebuts, executats per funcionaris a sou de les institucions dissenyades, en principi, per fer complir les lleis que garanteixin els nostres drets.
Recordo la primera vegada que vaig veure el documental 4F ni oblit ni perdó. Era l’estiu, ens havien convocat als jardins del Forat de la Vergonya, al barri de Sant Pere. Havien instal·lat una pantalla i, davant d’ella, ens vam anar reunint persones conegudes, membres de les diferents assemblees de Barcelona, de moviments socials i veïnes de l’indret. A mesura que la pel·lícula avançava, la gent que érem allà i vèiem per primera vegada el documental ens anàvem adonant del poc que sabíem del cas, de com n’havíem estat, de mal informades, i del que això significava. Per a mi, es va revelar com l’expressió de la cara oculta i sinstra d’una Barcelona que em començava a fer por. Sí, por. De la mateixa manera que feia por passejar pel Buenos Aires de les tres A (l’Aliança Anticomunista Argentina) o dels Ford Falcon verds, que segrestaven i torturaven perquè sí, perquè eres sospitosa de qualsevol cosa que s’entengués com a perillosa: bolche, peronista d’esquerra, sindicalista, tercermundista, capellà o monja obrers, estudiant, maricona o, simplement, per ser hippy o familiar d’algun sospitós d’alguna cosa.
Fins i tot el Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat l’Estat espanyol en diverses ocasions per no investigar casos de denúncies per tortures en règim d’incomunicació
Sí, Barcelona, la botiga més gran del món, tenia unes entranyes fosques i podrides i potser no ens havíem adonat de la dimensió de la podridura. Tot i que, amb això, no vull dir que no ens haguéssim adonat del que passava en algunes dependències policials. La tortura i els maltractaments a Espanya no són cap secret i, des de fa anys, ha estat denunciada per diferents organitzacions. Fins i tot el Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat l’Estat espanyol en diverses ocasions per no investigar casos de denúncies per tortures en règim d’incomunicació. Però, el cas 4F, tal com s’exposava al documental –i ara en aquest llibre–, no només ens va posar davant la realitat d’aquesta pràctica,sinó que anava més enllà. Més enllà perquè les persones que l’havien viscut ens parlaven d’una experiència que ens feia carn en carn pròpia, consciència en la nostra consciència. I entendre, amb fets tan propers, que la Barcelona friendly que adoren els milions de turistes també és una altra, no només la dels desnonaments i els caixers com a últim refugi, sinó tmbé la que es pot viure i sofrir durant el llarg viatge d’una nit d’hivern. La que van viure el 4 de febrer de 2006: Patricia, Alfredo, Juan, Alex i Rodrigo. Nit interminable, que encara subsisteix a les seves memòries i en les conseqüències per a les seves vides; i que, en el cas de Patricia, va acabar quan va decidir llançar-se per una finestra.
Els relats que ens arriben avui parlen de la carn masegada, d’ossos trencats, d’impotència, de plors, de sentiment de l’absurditat de tot plegat. De menstruació que s’escola entre les cames de l’esglai d’estar allà, entre aquestes persones sense pietat que et tracten com si fossis una pelleringa a la qual cal despullar de qualsevol resta de dignitat humana. I, per bé que sempre són persones les encarregades de maltractar altres persones, aquesta constatació no ens pot deixar indiferents, perquè esperem dels semblants, fins i tot en les circumstàncies més atroces, aquest gest de compassió que, per més desolació de qui pateix, no arriba.
Les preguntes que sorgeixen davant aquests fets tan greus són vàries. La primera és com i per què justament ells van ser els escollits com a blanc. Probablement, només perquè passaven per la vorera equivocada a una hora equivocada, just en el moment en què es necessitava executar una acció contundent. Per això mateix, primer Juan, Alex i Rodrigo i, posteriorment, Patricia i Alfredo van ser –amb una immediatesa esbalaïdora i sospitosa– apressats i maltractats amb l’excusa que estaven implicats en uns fets als quals eren totalment aliens. I encara que van intentar proclamar la seva innocència, els van fer emmudir a cops mentre els arrossegaven per les dependències policials per, després, ser conduïts a diversos centres hospitalaris per ser atesos de les ostentoses ferides que evidenciaven aquest maltractament. Tot això sense que ningú digués res. Res.
La segona pregunta que se m’acut és com i per què cap metge ni cap infermera no va fer un sol gest de compassió. Potser és part de la rutina que els policies duguin els seus detinguts maltractats a les dependències sanitàries i que qui els atén no digui res? No hi ha un protocol –com existeix per a les criatures i les dones sospitoses d’haver sofert maltractaments– que s’activi davant aquests casos? Per la seva banda, Patricia i Alfredo havien anat a l’Hospital del Mar per iniciativa pròpia, per ser atesos d’unes ferides causades per una caiguda a la via pública i, de sobte, sense cap explicació, són segrestats per la mateixa policia que condueix els detinguts maltractats fins allà.
Malgrat que tot allò era molt bonic [...], els llums no feien més que augmentar les esmentades tenebres (‘El Procés’, Franz Kafka)
Quina ciutat és aquesta, que passen aquestes coses? Buenos Aires 1976, Santiago 1973? No, era Barcelona 2006, amb un alcalde socialista –Joan Clos (1997- 2006)– i un president de la Generalitat també socialista, Pasqual Maragall (2003- 2006). Vivíem en un lloc que simulava ser el millor dels mons. Quan ni tan sols imaginàvem l’anomenada crisi econòmica en tota la seva dimensió. Es promocionava com una ciutat democràtica, ampla de mires. Un any abans, s’havia legalitzat el matrimoni homosexual i gent d’arreu del món la tenia com a referent. La metròpoli on la gent podia expressar lliurement els seus sentiments, on l’aspecte o la manera de pensar no eren excusa perquè ningú fos perseguit o maltractat. I venien aquí a viure la seva vida, sense recels. Barcelona els obria les portes, tan amples i interessades que, el 2008, es van començar a fer els Eurogames, la competició esportiva de gais i lesbianes més important d’Europa, mentre Patricia, Alfredo, Rodrigo, Alex i Juan –ja acusats d’intent d’homicidi, desacatament, desordres públics– entraven i sortien de la presó i eren sotmesos a judicis passant per alt totes les garanties democràtiques.
Ells, precisament en aquesta ciutat que es venia com a paradigma de la tolerància, havien estat arrestats, privats de llibertat i maltractats sense cap mena de prova dels delictes de què se’ls acusava. I aquí hi ha un dels perquès d’haver-los escollit precisament a ells: pel sol fet de lluir una estètica antisistema. I, en el cas de Rodrigo, Alex i Juan, a més, pel fet de ser sudaques.
És difícil creure que l’acarnissament amb què els van tractar des del primer moment que els van detenir es degui a la certesa que eren ells els inductors i els executors
La mal anomenada estètica antisistema, sumada a un accent sudaca en el cas de tres d’ells, vestia cinc persones d’enemigues públiques número u i les desvestia d’humanitat davant uns funcionaris ensinistrats per veure-les com a enemigues, precisament, del Sistema. Eren els kamikazes que es llancen contra la ciutat happy flower per destruir –a cop de rastes i piercings al nas, de pantalons caiguts, de malles als braços, de cap Cindy Lauper– tot allò que tant li ha costat construir al Sistema que ells defensen. Perquè és difícil creure que l’acarnissament amb què els van tractar des del primer moment que els van detenir es degui a la certesa que eren ells els inductors i els executors del terrible accident que va patir un dels seus companys. I també és difícil creure que, enmig de la confusió creada en aquell moment, enmig d’un esvalot de carrer, hagin pogut identificar tan clarament els culpables, si no és que hi va influir la pinta que feien i l’accent llatinoamericà que els identificava com a sudaques.
I en el cas de Patricia i Alfredo? Quina altra cosa, si no és el seu aspecte, fa que els relacionin amb el grup de detinguts i, per tant, decideixin unir-los a ells segrestant-los de l’hospital on havien acudit per iniciativa pròpia? Quina és la creença unànime que mou tots aquests funcionaris a actuar saltant-se tots els drets que assisteixen qualsevol sospitós d’haver comès un delicte i, a més, fa que aquests creguin que la seva crueltat està absolutament legitimada?
Em van contractar per ser flagel·lador i, en conseqüència, flagel·lo. (‘El Procés’, Franz Kafka.)
La translació a la Barcelona de 2006 d’aquest abús absolut, d’aquesta mentalitat obtusa del funcionari públic que creu que, amb les seves accions brutals, està defensant l’ordre establert, no sembla fàcil; acostumem a pensar que aquestes coses no passen per aquí (malgrat les denúncies que es coneixien amb comptagotes dels informes de les organitzacions internacionals, de les associacions de presos, de…, de…). Però, tot això es llegeix, es digereix amb més o menys ràbia, però s’esfuma juntament amb les altres notícies del dia perquè, en el fons, continuem creient que estem a resguard i que, tal com es deia a l’Argentina quan es tractava d’un desaparegut, deu ser per alguna cosa.
Hannah Arendt, al seu llibre Eichmann a Jerusalem, va escriure que el mal – quan parteix d’una ment que no és patològica– es basa en la pura estupidesa humana, en l’absència total de la facultat de raonar, de dissentir. L’obediència cega a les lleis, l’obediència deguda, es transforma, d’aquesta manera, en l’única guia vàlida per a tota acció i, siguin quines siguin les seves conseqüències, apareix totalment legitimada davant la consciènciade l’executor. L’obediència deguda eximeix del penediment qui l’exerceix. I en nom d’ella es poden cometre tota mena de crueltats, ja que qui les comet ho fa en nom d’unes lleis que s’han creat per protegir una part de la societat. La societat conformada per un Nosaltres que s’enfronta, amb totes les armes que té, contra Ells, els diferents, els que volen soscavar i destruir l’ordre on Nosaltres som feliços.
En qualsevol moment es pot començar a desencadenar tota aquesta maquinària ideològica feta de prejudicis de classe, d’homofòbia, de racisme
Com i quan aquests membres de les forces d’ordre públic, la jutgessa, els fiscals i els periodistes que s’impliquen en la trama d’aquest cas o impedeixen aclarir-la van començar a sentir-se membres legitimats d’aquest Nosaltres fins al punt de saber-se impunes davant la violència que practicaven o consentien per omissió? Com i per què totes les altres persones que contemplaven el resultat de la pràctica d’aquesta violència sobre Rodrigo, Patricia, Juan, Alfredo i Alex se sentien tan part d’aquest Nosaltres que van ser incapaços del més mínim gest d’humanitat envers ells? Perquè només així, construint aquesta oposició, puc explicar-me tot el que va passar a partir d’aquest 4 de febrer. I pot estar passant en circumstàncies semblants. Perquè en qualsevol moment es pot començar a desencadenar tota aquesta maquinària ideològica feta de prejudicis de classe, d’homofòbia, de racisme, que separa els éssers humans en un Ells i un Nosaltres.
Així, ens podem preguntar des de quan i en quin moment la paraula antisistema va començar a ser utilitzada pels comandaments policials per designar aquest Ells. Enemic interior que calia combatre i que es distingia d’un Nosaltres, més que pels actes que se’ls suposaven, per la seva estètica (utilitzant erròniament la paraula estètica, que va passar a reemplaçar el terme aparença).
I vaig descobrint que, a finals del segle XX, la paraula antisistema s’usava poc als mitjans periodístics i, tal com recorda F. Fernández Buey i Jordi Mir (El Periódico, 2009), durant els anys 80, servia per designar els grups neofeixistes. Immediatament després, passaria a explicar les decisions polítiques d’Herri Batasuna i fins i tot va arribar a servir per qualificar els partidaris de Julio Anguita. Per bé que, sobretot, es mantenia per referir-se a l’extrema dreta i a l’anomenada esquerra abertzale per confondre i barrejar interessadament els uns i els altres.
Ens podem preguntar des de quan i en quin moment la paraula antisistema va començar a ser utilitzada pels comandaments policials per designar aquest ‘Ells‘
Però, és a principis del segle XXI, quan, a partir de les respostes a les crisis produïdes per la globalització, els moviments i les persones que qüestionen i denuncien els estralls que causen en els éssers humans i el medi ambient seran etiquetats d’antisistema. Així doncs, tal com destaca l’article esmentat, correlativament, les doctrines policials que es creen per combatre aquestes persones i aquests grups també les emmarquen amb l’etiqueta d’antisistema.
A partir de llavors, tota protesta que denunciï els estralls causats pel progrés a tota costa, la desertització, la barbàrie de les maquilas, l’explotació sistemàtica de criatures, les polítiques armamentistes dels estats o qualsevol altra cosa que impliqui un qüestionament del capitalisme depredador de les corporacions i les transnacionals podrà ser combatut amb l’excusa que és un antisistema.
D’aquesta manera, unes doctrines policials creades per combatre aquest nou enemic interior, unides a un aparell judicial complicat i pervers, es conjuguen per convertir les vides dels qui es veuen embolicats a la seva trama en víctimes propiciatòries dins un laberint on la sortida es mostra difícilment accessible.
Però, per arribar a ocupar el laberint, de vegades, no fa falta fer res, només vestir-se de la manera adequada; ni tan sols cal assistir a una manifestació… i la màquina comença el seu procés de trituració. La mentalitat del flagel·lador afegeix perversitat al laberint. La missió del funcionari flagel·lador és deshumanitzar, menystenint i culpant la víctima, fent-la sentir aliena al món que es defensa dins d’aquell laberint on ha caigut.
L’Ells i el Nosaltres als quals em referia més amunt i que el policia –alhora fill d’un immigrant– Bakari Samyang s’encarregava de remarcar ben alt mentre colpejava Rodrigo, a qui havia detectat accent llatinoamericà: Puto sudaca! Aquesta reafirmació de pertinença li assegura que colpeja des del bon lloc; i és el que fa que cregui en la legitimitat de la seva acció. Colpeja en nom de l’amenaça que suposa l’arribada d’immigrants, precisament per netejar la seva genealogia davant els seus companys. Així, el món és més just si tots s’uneixen contra l’enemic exterior. I aquest enemic exterior, aquest antisistema, també és un sudaca, un moro, un okupa, un immigrant, un negre, una o un homosexual, un refugiat. Aquest precondicionament de la ment que se’ns inocula a través dels mitjans de comunicació, dels discursos hàbilment manipuladors de determinats polítics, també farà que –com recull D. Goleman en una article (El País, 31/6/1985)– “les víctimes es vegin com a propiciadores del mal que se’ls infligeix”.
Tot i que aquest pensament, per si sol, no duria a l’exercici de la violència, sí que és l’inici del camí que la justificarà, que justificarà la crueltat sobre aquest Ells que, tan sols per la seva aparença, per la seva posició social o per qualsevol adjectivació negativa amb què se’l distingeixi, constitueix l’amenaça a l’ordre social en què es troben integrats la resta, el Nosaltres. I, precisament en aquest moment, estem vivint circumstàncies històriques que requereixen estar alerta davant els senyals que ens condueixen a l’acceptació de la violència o de la crueltat, que es justifiquen com a exercici de protecció del cos social.
Així doncs, si els fets que es presenten aquí han passat és perquè existia un estat de coses que ajudava a invisibilitzar i silenciar el que estava passant. Per tant, l’única manera de començar a aturar aquesta maquinària és interrogar-se, denunciar, exercir el pensament crític –sobretot davant les notícies que difon la premsa i els rumors interessats. D’on provenen? Qui i per què els propaga? I protestar; continuar protestant davant les injustícies; no perdre la veu al carrer. Encara que ens continuïn acusant feliçment d’antisistema. Un sistema pervers que assassina milions de persones arreu del món de manera planificada per interessos purament especulatius no és el nostre.
Article Publicat a La Directa (4/2/16)
CIUTAT MORTA
Documental complet (sense censura)
Més informació:
[Web: Des-Montaje 4F] [Twitter: Ciutat Morta] [Metromuster]
Notícies al Cerdanyola Informa relacionades amb el cas 4F
