Quan començava a tenir ús de raó sentia com el meu pare (republicà fins la seva mort) tot emprenyat però amb veu baixa em deia: “Estem invadits.” Jo pensava que una invasió era com en les pel·lícules de romans que en aquells temps estaven de moda, i anava al balcó de casa nostra a veure si passaven per allà, però, lògicament, no veia les legions entrant. I també recordo el meu avi,(rabassaire ell) que em deia:“Quan vingui el Pep del gel els fotrà tots a la presó.” Amb els anys vaig entendre que el dit Pep del gel era l’Stalin. El meu avi confiava poc en les democràcies occidentals per ajudar a tornar la República a Catalunya. I ni Churchill ni Leon Blum van fer res, tenien pànic dels republicans.
Després, més endavant, vaig assistir a algunes reunions de les que clandestinament es feien als boscos i allà per primer cop vaig sentir a parlar del fet nacional català amb un cert rigor i coherència a la gent del PSUC. És quan vaig començar a entendre alguna cosa i ja tenia 18 anys.
Més endavant, i després d’anys de travessia del desert començà la dita Transició, jo, com molta de la gent de la meva edat, el que volíem era un canvi, i els que tocàvem de peus a terra, que érem bastants, sabíem que no podríem passar de la dictadura militar franquista a un estat socialista. Volíem un estat democràtic com els que teníem a l’Europa moderna, respectuós amb les llibertats i socialment avançat. El que no sabíem és dels tractes que es van fer entre els sectors dits aperturistes i els representats del règim franquista, entre d’altres garantir-los la impunitat a gentussa que havien fet barbaritats amb els nostres pares. I tampoc que els acords a què van arribar no van ser només per sortir de la difícil situació; sinó que van hipotecar el nostre futur, situació en la qual encara continuem.
Els impunes amb els anys han cregut que si després de tot el que van fer “se habían ido de rositas” podrien ser los “putos amos de España para siempre.” Han saquejat l’Estat democràtic i han fet mans i mànigues perquè les poques quotes de llibertat i d’autonomia es perdin i que un centralisme ferotge torni a imposar-se amb la complicitat d’una colla de pocavergonyes disfressats d’esquerres.
Doncs bé, el dia 27 de Setembre votaré SÍ a la INDEPENDÈNCIA, perquè si triomfa el NO tinc per segur què és el que faran aquesta colla de bèsties amb els catalans, el que han fet sempre. I també tinc per cert que si triomfés el NO tornarem a sentir allò de “Adéu-siau germans, adéu-siau mon pare, ja no ens veurem mai més.” Perquè la gent com cal vol fotre el camp, com deia Salvador Espriu, “a un país del nord on els homes són lliures.” Gent que no es sotmetrà un altre cop a la barbàrie espanyolista. I ben fet que faran aquesta gent que val, que no s’ha te de sotmetre mai més. Només s’hi sotmetran els que no serveixen per pencar i guanyar-se la vida
Aquí quedarem només els vells, els infants, i aquells que no fossin capaços de guanyar-se fora la vida. Però també els Oliu, els Freixenet, i una colla de gent que ja els va bé com és l’Espanya actual i que amb omplir-se el pap s’ho empassen i ho aguanten tot. N’hi ha que van néixer per fer de jaqueteros, el que han fet sempre, perquè no tenen ni principis ni dignitat ni vergonya.
Tots els que han provat de canviar l’Estat espanyol no només han fracassat, sinó que també n’han sortit escaldats. I ja no val la pena perdre més el temps. L’opció és clara: o anem cap la INDEPENDÈNCIA o tornem enrere cap a la submissió i una recentralització, que hi haurà per llogar-hi cadires. Són capaços de buscar un altre Samaranch per proclamar-lo President de la Generalitat. Amb l’aplaudiment de botiflers i garrulos. Potser serà en Duran i Lleida? Si perdem, està clar.
Article de Josep Font.