Expressa’t: Desencertada gestió de l’espai fluvial a Cerdanyola

La millora de les aigües del Riu Sec al seu pas pel nostre poble és una realitat des de fa uns anys. Concretament des de la posada en marxa de l’EDAR de Sant Pau de Riu Sec l’any 1992 però sobretot des de l’ampliació de 1997, que ha permès dimensionar el servei a la gran quantitat d’aigua que recull i tracta de Sabadell, Sant Quirze i part de Barberà del Vallès. Els que hem conegut l’històricament maltractat riu quan era poc més que una claveguera a cel obert ens hem de felicitar per la significativa millora de la qualitat de les aigües. En aquells temps la ciutadania de Cerdanyola, probablement amb raó, va donar l’esquena a allò que en altres indrets més afortunats esdevé un eix vertebrador de l’activitat de lleure, comerç i en definitiva, convivència entre conciutadans: el seu riu.

Imatge: Ajuntament de Cerdanyola

Tanmateix, com dèiem, aquesta situació ha canviat i des de fa uns anys els habituals comentaris sobre la mida de les rates que es veien des del pont de l’Avinguda Primavera s’han convertit en comentaris sobre les anades i vingudes dels ànecs collverds que han recolonitzat el riu. Més enllà dels ànecs i si parem atenció, podem veure altres espècies d’animals que van repoblant el riu lentament. Així doncs, la cuereta torrentera, el corriol petit, la xivita, la polla d’aigua i d’altres animals com granotes, gripaus i multitud de ratpenats han passat a ser habitants de Cerdanyola de ple dret (tot i que alguns d’ells només els tenim durant certs períodes de l’any) si bé sovint passen desapercebuts i són encara poc coneguts per la majoria de la gent. Paradoxalment, la millora de la qualitat de l’aigua i el retorn de la vida al riu comporta noves responsabilitats i obligacions als ens públics competents i responsables del seu manteniment i gestió. De cop hem passat a gaudir d’un patrimoni que abans no teníem i que ara cal custodiar i mantenir. En aquest sentit cal recordar que algunes de les espècies retornades estan protegides per la llei i per tant no només no se les pot caçar o capturar sinó que no se les pot molestar de forma deliberada ni destruir els seus llocs d’hivernada, repòs i reproducció.

Els ecosistemes fluvials, com el que de facto tenim a Cerdanyola independentment de la seva etiqueta en termes urbanístics, son tan importants per al manteniment de la biodiversitat com sensibles a les pertorbacions, degut precisament al seu caràcter lineal, que fa que siguin de petites dimensions i concentrin un bon grapat d’animals i plantes en una estreta franja de terreny. Per tal de garantir la seva funcionalitat i no malmetre més encara un patrimoni natural escàs i sensible de forma innecessària, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) estableix unes directrius per al manteniment de les lleres públiques. Concretament, en el document “Criteris tècnics per a l’execució de treballs de manteniment i conservació de lleres públiques” hi consta que “…aquests treballs es realitzaran durant l’època en què no es pertorbin els períodes de reproducció de les espècies constitutives de l’hàbitat del sistema fluvial i protegides per la legislació específica. En concret, per a la nidificació d’aus, caldrà acotar les actuacions fora del període comprès entre l’1 de març fins a l’1 d’agost, sempre que sigui possible.”

Doncs bé, diem tot això perquè fa poc que ens hem traslladat a viure a la vora del Riu Sec, i des de principis d’abril estem redescobrint aquest espai. Concretament ens agrada observar, entre altres coses, com les femelles d’ànec collverd seguides dels seus pollets s’endinsen a les parts on l’herba és més alta un cop detectada la nostra presència, que sens dubte perceben com a una amenaça que no és tal. L’ànec collverd té un període de reproducció força dilatat i per tant és probable que en les nostres passejades d’abril passéssim per alts nius encara sense eclosionar. La mateixa sospita recau sobre les polles d’aigua que desapareixien entre la vegetació de manera indiscretament discreta alhora que vèiem com altres espècies estaven en plena revolució hormonal pròpia de l’època. No calen gaires visites per constatar que l’herba alta esdevé en aquest període crític crucial per a la supervivència dels pollets de moltes espècies que nien a terra i que, com podeu imaginar, depenen o bé de la protecció que els ofereix la vegetació o bé d’altres mecanismes per a passar desapercebuts i compensar l’elevada vulnerabilitat enfront els nombrosos perills que els assetgen per terra.

No portàvem ni tan sols una setmana instal·lats i tot just havíem gaudit d’un parell de passejades quan d’un dia per l’altre, cap a mitjans d’abril, tot el tram de riu comprès entre les Fontetes i el polígon de la Clota va aparèixer “net” com un pitch and putt degut al que considerem que són tasques de manteniment mal enteses i sens dubte desafortunades. Tota la vegetació herbàcia associada al riu (l’única que hi ha al tram urbà) havia estat desbrossada. Casualitat o no, no havien passat ni 24 hores quan van aparèixer davant de casa (on per cert, durant el mateix mes han tallat tots els arbres que hi havia) dos pollets d’ànec creuant el carrer i amagant-se en un retall de gespa al costat de la cuneta. No vam trigar gaire a localitzar la mare al riu junt amb altres tres polls, visiblement nerviosa i reclamant insistentment el retorn dels petits extraviats. Vam decidir deixar-los tranquils i tornar al cap d’una estona a controlar que hi fossin. Ja no els vam trobar més.

Amb aquest relat volem posar de manifest la poca cura dels òrgans competents en el manteniment del nostre patrimoni natural fent tasques de desbrossada de la vegetació herbàcia (que no comportava cap mena de risc pel què fa la capacitat hidràulica del riu) a l’època en què senzillament no toca, afectant espècies de fauna protegida (tot i que els ànecs no estan protegits, sí que ho estan altres espècies del nostre riu), obviant els criteris de la pròpia Agència Catalana de l’Aigua i qui sap si la normativa vigent en matèria de protecció dels animals, i demostrant escassa sensibilitat per l’entorn. Esperem que es tracti d’un fet puntual, potser degut al desconeixement per part dels tècnics responsables dels incipients valors que hostatja el nostre riu (no hauria de ser així en un ajuntament amb tècnics qualificats) o per la necessitat d’actuar a corre cuita quan s’acosten eleccions (no hauria de ser així en un ajuntament amb polítics dignes dels seus càrrecs).

Tanmateix, més enllà d’exigir a qui correspongui que no es repeteixi tan desafortunat incident, demanem d’una vegada per totes un projecte seriós i ambiciós de restauració de l’entorn fluvial a Cerdanyola, que no quedi en paper mullat o en un rentat de cara i amb l’objectiu últim i veraç de la recuperació ambiental i social del nostre riu allà on sigui possible. Pensem que és el moment d’escometre una restauració integral de l’ecosistema fluvial, que torni el riu als ciutadans i els ciutadans al riu, alternant zones per al gaudi públic si les condicions ho permeten, però mantenint també espais per a la natura que mereix una segona oportunitat a Cerdanyola després de decennis d’oblit. Sabem que les possibilitats d’un riu endegat i sotmès a fortes avingudes com és el Riu Sec al seu pas pel nostre poble té importants condicionants hidrològics que dificulten la tasca, però hi ha trams on es poden fer millores substancials de la llera i de la vegetació arbòria i arbustiva de ribera, i sens dubte cal programar adequadament les tasques de manteniment i deixar franges d’herba alta per tal d’oferir protecció a les espècies que en depenen. Aquestes consideracions no tenen per què comportar cap risc en termes d’inundabilitat i capacitat hidràulica si es fan bé i on toca. Al contrari que amb l’aigua, una riba més “neta” no és necessàriament una riba millor.

Article de Victor Sazatornil i Idoia Timoner.