El monument a la República i a Viladomat
Des de l’any 2011 l’escultura de la República i els blocs de pedra tallada de base lluïen a la Pl. San Ramon 70 anys després de la data esperada. Projectada per Josep Viladomat als anys 31, la posterior etapa negra de la nostra història, amb la dictadura franquista, va fer que el conjunt de l’obra caigués en l’oblit (o així ho semblava…) i una part literalment, enterrada a la plaça. Gràcies a la tasca d’investigació i de memòria històrica del veïnat de la zona, avui en dia podem gaudir de l’obra i reflexionar sobre els principis d’igualtat, llibertat i fraternitat que representa.
Recuperem aquesta notícia del 2009, prèvia a la inauguració, autoria d’Albert Làzaro i revisió d’en Joan Rocamora.
Aquests darrers dies, la gent que transitava per la plaça Sant Ramon s’adonaren que havien desaparegut uns blocs de pedres situats damunt un parterre de la plaça, exactament al front d’on comença el carrer Jaume Mimó.
En relació a aquest fet, a un fòrum digital sobre l’actualitat de Cerdanyola -d’aleshores, 2009- (http://cerdanyola.superforos.com) es comentaven diverses versions sobre l’origen, història i on es podrien trobar els blocs de pedres. El debat que es va establir en aquest fòrum, així com les seves intervencions, em van demostrar que la major part dels participants que opinaven desconeixien el seu origen, per quina raó existien aquestes pedres.
Aquest ciutadà que escriu l’article sense fer gran ostentació del que relataré a continuació, vol dirigir-se als conciutadans que em vulguin llegir, que intentaré fer-ho el més fidedigne que pugui. Explicaré tot i tota la història que conec sobre els cinc blocs de pedra que van romandre 42 anys al subsòl de la plaça i dels 28 anys que van gaudir de la sortida i la posta de sol, un cop desenterrades.
La primera vegada que vaig sentir a parlar de les pedres de Sant Ramon fou l’any 1942, que fou l’any que la meva família s’establia a la casa de la plaça on encara visc. Nosaltres proveniem del barri de Sant Andreu, lloc on vaig néixer.
Els companys de l’època: en Pere Sauló, en Joan “Petit”, en Manel “Xato” i molts d’altres m’explicaven aleshores que damunt de la plaça, en temps de la guerra, hi havia hagut uns grans blocs de pedra on a la nit la mainada s’hi amagava per jugar-hi. I a l’hivern arreplegaven les fulles de plataners i acostant-les a les pedres encenien foc per escalfar-se i contar històries de marrecs, com es feia a l’època. Sobretot històries i llegendes negres, històries de cementiris, contes de bruixes… era lo que hi havia.
Era l’època fosca del franquisme. Els vells i les velles, els adults i adultes del poble no volien parlar ni sentir res sobre l’època republicana, per por a represàlies. Els xics i joves entre 8 i 18 anys eren obligats a afiliar-se a la Falange, els quals ens obligaven a cantar cançons marcials del règim, a desfilar per fer instrucció i formació militar, etc. O sia, per aquestes raons i la penúria econòmica, així com haver d’anar a treballar després o antes dels 14 anys, no teníem temps de preocupar-nos de la història del poble.
Fou cap a l’any 1976, en què un grup d’amics, en Miquel, en Jaume, en Jesús i l’Eudald, i molts d’altres, vam organitzar una exposició que, crec que es deia “Cerdanyola 1000 anys d’història”, en què vaig tenir l’accés a molts documents i arxius, que vaig poder consultar. Un d’ells fou cabdal, ja que va ajudar que recordés de bell nou la vella història de les pedres.
Aquest document em va fer despertar la curiositat per esbrinar-hi tot el possible. Es tractava de la revista titulada Talaia de Cerdanyola-Ripollet, revista que va ser fundada el maig de 1931. A un article del número d’octubre titulat “Sardanyola vista pels seus artistes” parlava de l’exposició de dibuixos, pintures i escultures que tingué lloc a la sala d’actes de l’Ajuntament de Cerdanyola.
Reprodueixo un fragment d’aquest article:
“(…) Cal consignar-hi també del mateix escultor (Josep Viladomat, resident a Cerdanyola) , la maqueta de la font que es té d’erigir a la plaça de la República”
En el treball encarregat per l’alcalde Jaume Mimó i Llobet, aquesta font monumental havia d’estar rematada amb una escultura que representava una al·legoria de la República.
Cal recordar, que poc després, el 1932 en Josep Viladomat guanyà el concurs de l’Ajuntament de Barcelona per crear l’al.legoria de la República en homenatge a qui fou president de la 1a República Francesc Pi i Maragall. Una obra que inicialment coronava l’obelisc de la plaça Cinc d’Oros de Barcelona, que fou desmuntada el 1939 i recuperada l’any 1986, quan va ser emplaçada a la plaça Llucmajor de Barcelona. Aquesta escultura va ser creada als tallers de l’Uralita, que van ser posats a la disposició de l’artista per part dels germans Roviralta.
D’altra banda, cal recordar que aquella figura al·legòrica de la República del monument de Barcelona havia pres com a model una noia del poble, de nom Mercè Gallén.
En finalitzar la Guerra Civil, ara fa 70 anys, un cop vençuda la República i constituït el primer ajuntament del franquisme, es va decidir amagar les vergonyes dels vençuts. Es va fer sepultar les pedres en el subsòl de la plaça, tasca que van obligar a realitzar a republicans del poble desafectes al règim de Franco. D’aquesta manera van pretendre amagar el basament escultòric patrimoni del poble.
Salillas.net
En arribat el juliol de l’any 1981 l’ajuntament democràtic va iniciar les obres de remodelació de la plaça Sant Ramon. Hom recorda que en el subsòl de la plaça romanien els blocs de pedra i, a fi i afecte que no quedessin definitivament colgats, vaig preguntar als veïns més vells si sabien el lloc exacte de la situació de les pedres. Però després de 42 anys colgades hi havia dubtes quant al seu emplaçament. Així, d’acord amb els veïns, em vaig adreçar a l’alcalde (aleshores el Celestino Sánchez) demanant-li que les recuperessin. Resposta: si tu saps on es troben les pedres, et poso a disposició una excavadora i tira endavant… Així que, després de 3 dies de remenar la terra de la plaça vam descobrir els 5 blocs: 4 d’ells agrupats al centre i un altre de solitari a l’extrem oest de la plaça. Però, n’hi ha més, de soterrades? Qui sap-lo…
Aquests blocs van romandre al front del número 25 de la plaça, des del juliol de 1981 fins que després d’escriure un article a la Veu de Cerdanyola l’octubre de 1982, reclamant-ne el seu nou emplaçament. Aleshores l’Ajuntament va convocar un petit concurs amb l’objectiu que les pedres tinguessin un nou conjunt harmònic en la seva nova situació. I tot seguit, el 26 de gener de 1983, 44è aniversari de l’entrada de les tropes feixistes a Cerdanyola, foren emplaçades del lloc on va desaparèixer el dia 13 de març d’enguany.
Sobre aquesta desaparició dels blocs de pedres no han estat informats ni l’Associació de Veïns ni els veïns. Així com tampoc el fet que aquestes pedres serien retirades. Potser per restaurar-les? Per a una reposició del monument? La llàstima, tanmateix, és que aquesta operació es va fer amb tant de secretisme.
Malgrat els 70 anys que les tropes feixistes van ocupar Catalunya, la memòria dels valors republicans continuen vigents. La igualtat, la llibertat i els drets polític i socials són presents a la memòria. Per tant, cal construir el vell projecte del monument a la República, com homenatge a tots i a totes els cerdanyolencs/cerdanyolenques que van lluitar pels valors abans esmentats i per Catalunya. A Barcelona, la plaça Llucmajor, ja va ser restituït el monument a la República l’any 1986.
Per acabar, i si l’editor considera que encara hi ha espai, vull relatar un fet curiós i agradable al mateix temps, que tingué lloc quan havíem recuperat les pedres aquell estiu de 1981. Inquiet per saber exactament com podia ser el monument que havia d’executar en Josep Viladomat, mitjançant la col.laboració de la família Mimó, vaig poder aconseguir el número de telèfon de l’escultor a Andorra. Jo, que no el coneixia personalment i mai no havia parlat amb ell, el vaig trucar.
Va ser el mateix Viladomat qui va atendre la trucada. Em vaig donar a conèixer i li vaig preguntar si tenia al seu poder algun dibuix del projecte del monument de la font republicana que s’havia de bastir a la plaça Sant Ramon als anys 30. Si fos així, li passaria a recollir una fotocòpia a Escaldes d’Engordany.
Ell em va etzibar amb veu de baix escardalenc –No me’n recordo de res! Però escolteu: que se n’ha fet de la placa de marbre on hi ha una lleona ferida de mort i que és la nineta dels meus ulls? – Jo, estorat, li vaig respondre: -Veureu, jo vaig arribar a Cerdanyola l’any 1942, i no me’n recordo haver-la vist mai. Segurament, fou retirada i potser destruïda pels franquistes.
Ell em respongué: -I per què els veu deixar fer-ho?
També em va donar records per a la vídua Mimó, ja que només baixava a Barcelona per anar a veure jugar el Barça, i que eren els altres qui el portaven en automòbil.
Adéu i adéu. Així és com vaig tenir el plaer de parlar amb aquest gran artista.
Cerdanyola 14 d’abril de 2009
