Expressa’t: L’oblit d’un barri, la Cerdanyola de baix

La Cerdanyola actual no té res a veure amb la Cerdanyola de principis de segle, ha consolidat creixements residencials que no deixen veure la seva conformació històrica, però la “Cerdanyola d’abans” era una ciutat feta de la dialèctica entre la Cerdanyola menestral i pairal del centre urbà, del carrer Sant Ramon, la plaça, els seus horts, i les masies rurals de l’espai agrari entre la ciutat i el Sant Cugat del monestir, i per altra banda, la Cerdanyola industriosa, la ciutat feta al voltant del Riu Sec, de la carretera de Barcelona i de la vies del tren, la Cerdanyola de pas i fonda, la de les grans fàbriques de les quals les més conegudes eren l’Aiscondel i l’entorn de la fabrica Bayetes i la gran fabrica Roviralta-Uralita.

Imatge: ar47.net

Vull ressaltar el cognom Roviralta perquè la fàbrica va ser fins la guerra civil d’aquests emprenedors industrials de l’amiant-Uralita, una de les empreses impulsores de l’exposició universal de 1929 a Montjuïc a Barcelona, i després amb la guerra civil es va mig col·lectivitzar tot  i que els propietaris varen mig mantenir la propietat. La història de la guerra civil va comportar l’expropiació de les propietats industrials pel règim, com ha publicat l’economista Montserrat Llonch sobre les expropiacions i la rapinya del règim. La Fabrica Uralita, l’any 1940 va passar a ser propietat de Juan March, de la Banca March i un dels artífex financers de la guerra civil i del règim franquista, i els Roviralta sense família, en prou feines van mantenir les seves propietats personals per no quedar arruïnats i ensorrats socialment, després de ser un dels pals de paller industrial i cultural de Catalunya de principis del segle XX.

Ningú ja dubta del paper contaminant de l’amiant i la Uralita i del que va representar en vides humanes de persones treballadores i veïns i veïnes, igual que molts altres materials nous de principis de segle, però cal dir que no podem avaluar-ho sense considerar el context polític, i saber fins quin punt un règim dictatorial  del General Franco va protegir els industrials els anys 60 i 70 fins a límits absurds i inhumans de contaminació  i risc per a la salut, quan a la vegada, els infants jugaven trencant el material, i també els flocs blancs de la fàbrica inundaven la ciutat, com si fossin flocs de pollancres en plena floració, i el mateix ajuntament durant dècades fins els anys 80 la va fer servir per pavimentar els carrers de la ciutat, socialitzant la malaltia, i configurant un gran deute històric pendent amb aquesta Cerdanyola de Baix .

Aquesta Cerdanyola industrial al voltant de la via i de la carretera, que havia tingut els seus conflictes amb Ripollet, i que entre els dos municipis van donar lloc al i  ”carrer de la Concòrdia” als anys 30 i l’aclariment de Prat de la Riba, i que amb el seu immens patrimoni industrial, situat entre el Riu Sec i el Riu Ripoll, va acabar de degradar-se els anys 70 amb la construcció de l’autopista C-58, amb l’enderroc del celler agrícola, que va aïllar una part del municipi de Ripollet i va deixar a l’oblit una part de la Cerdanyola històrica dels treballadors industrials que vivien entre les fàbriques, entre la caserna de la Guardia Civil, el telèfon, el telègraf i la industriosa estació de tren. Aquesta Cerdanyola de Baix, aquesta ciutat densa amb carrers poc urbanitzats, amb pocs espais públics i pocs equipaments encara avui en ple segle XXI, ha quedat oblidada del projecte de ciutat, que s’ha centrat bàsicament de la recuperació del centre urbà menestral i l’Ajuntament, la ciutat de l’aposta per Collserola i Canaletes, i per la ciutat jardí de Serraperera i els blocs d’habitatge per l’habitatge social de Bonasort. La Cerdanyola oblidada i més obrera i treballadora i ara més pobre, que té grans deutes i greuges pendents, però que conté excel·lents oportunitats de comunicació entre el ferrocarril el riu Sec i la carretera de Barcelona, es troba abandonada i no té projecte polític, i no troba la manera de compartir un relat i una identitat compartida amb Ripollet, un sentit d’orgull de ser la “porta de les dues ciutats”, de ser la part amb més potencialitat comercial i més solidaritat amb les ciutats de Ripollet, Barberà i Montcada, la ciutat que és “frontissa”, que té un immens patrimoni històric de les fàbriques, que té una memòria històrica vinculada a les víctimes de l’Amiant i la Uralita, i que té una història molt rellevant del treball de la dona a Cerdanyola, en definitiva, un patrimoni de l’activitat econòmica i laboral que cal fer-li un reconeixement i recuperarla.

Actualment, quan la ciutat està disposada a ser més perifèria, amb el tancament dels cinemes, amb la manca de solució a la cruïlla Cerdanyola-Ripollet, amb la manca de modernització del CAP Ripollet, amb la manca d’un projecte municipal per una nova Estació de Cerdanyola i els edificis del patrimoni, igual que s’ha fet en altres indrets, aquest espai és l’espai patrimonial més rellevant de la història de Cerdanyola del Vallès, que ara finalment, és reivindicat pels veïns del #barrioblidat.

Sempre serem a temps de preveure solucions per resoldre l’impacte de l’autopista, la recuperació del Riu Ripoll i el Riu Sec, per plantejar una major utilització del immens nombre de locals tancats dels edificis, per reactivar el comerç i els locals, per modernitzar el teixit residencial que està en mal estat pels edificis dels anys 70 que no compleixen la normativa, les anomenades ITVs dels edificis. Hi ha molt camí per córrer amb una aposta municipal decidida, cal reequipar aquesta Cerdanyola de Baix amb equipaments de ciutat i de barri, per millorar els seus espais públics, i per situar els seus barris en la centralitat urbana, i creure que pot ser una ciutat impulsora de qualitat urbana al Vallès.

La Cerdanyola del Vallès que mira a la UAB i a Sant Cugat és una Cerdanyola confortable i cofoia, que no pensa en com esforçar-se a ser millor. Ens cal una Cerdanyola més critica amb ella mateixa, que sigui capaç de reconèixer els reptes que té i les responsabilitats que té la seva ubicació singular i excepcional al Vallès a l’eix de la B-30. I el barri oblidat dels Quatre Cantons és un exemple clar que la ciutat s’ha de pensar en gran, s’ha de pensar en capitalitat, i no com a un barri marginal oblidat i com a perifèria de ciutat, per ser un centre i un punt de trobada de la ciutat com ho havia estat en altres èpoques de principis de segle XX.

Josepa Camps, geògrafa