El cerdanyolenc Diego Lorca torna a Santiago amb la companyia Titzina

Arriba aquesta tarda al Teatre Principal de Santiago per representar l’obra amb la qual està girant la companyia Titzina des del 2018.

El cerdanyolenc Diego Lorca i el biscaí Pako Merino es van conèixer el 1999 a l’Escola Internacional de Teatre Jacques Lecoq a París. I dos anys més tard fundaven la companyia Titzina, que arriba aquesta tarda, a les 20.30 hores, al Teatre Principal de Santiago amb l’obra La rasa, amb la qual porten de gira des de l’any passat. L’artista de Cerdanyola assegura que «Santiago s’ha convertit en un territori fetitxe. Vam estar allà fa 18 anys, quan vam fundar la companyia, i sempre hem rebut una bona acollida ».

-Com compagina dirigir i assumir un paper protagonista?
-És una manera bastant natural que portem practicant des de fa 18 anys, des de l’origen de Titzina. És un camí directe entre el que vols plasmar com a director i entendre com a actor.

- «La rasa» parla d’una trobada entre el tècnic d’una multinacional minera i l’alcalde d’un poble de Sud-àfrica, quin missatge hi ha de fons?
-En realitat no busquem un missatge. Es plantegen una sèrie de circumstàncies i depèn del públic i les seves sensibilitats com les entenen. Es presenten dues formes d’entendre el progrés i la tecnologia: des del punt de vista del qual arriba i des del qual el rep al que teòricament ve amb la gallina dels ous d’or.

-Quina està sent l’acollida del públic?
-Estem contents. Connecta amb l’humor i amb els estereotips més superficials. I l’altra part, més de compromís i opinió, acaba removent consciències. El teatre té la màgia de plantejar-te la necessitat de saber més, de seguir furgant en aquesta rasa que vam obrir.

-Després les seves obres hi sol haver un treball d’investigació, com van abordar «La rasa»?
-Part sobre una fase de documentació sobre les cròniques de l’època de Pizarro, quan en 1532 va desembarcar en l’actual territori peruà, una trobada apassionant amb la civilització inca, que ho veurien com si arribés un extraterrestre. La següent fase de documentació és el viatge que vam fer a Cajamarca per parlar amb les oenagés i locals. La història es recolza en el mateix lloc, on cinc segles després segueix aquesta relació entre el poble i la gent que arriba per explotar l’or. La discussió sempre és el a canvi de quant.

Aquesta entrevista ha estat realitzada per La Voz de Galicia.