Cerdanyola Recorda: El trencadís a Cerdanyola i llurs artesans (I)

Amb aquest títol hom presentarà quatre escrits que fan referència a tres persones i a una entitat del nostre poble que, al llarg dels anys, de manera autodidacta i sense haver tingut entre elles cap relació, han fet treballs amb materials de rajola de Castelló, gres o d’altres materials que ja aniré mencionant.

El primer capítol està dedicat a conèixer una mostra de l’art de Pere Pla, que feia el seus treballs amb gres, tots ells emmarcats, llevat d’algunes construccions en miniatura per adornar els pessebres. En un segon article faré referència a l’estil de Josep Gabarra, que feia el seus treballs amb la tècnica del trencadís a arrimadors, parets i frontals. En tercer lloc presentaré el treballs en trencadís en murals realitzats per un servidor. Per últim, publicarem la confecció d’un gran mural fet per l’Associació d’Artistes Plàstics de Cerdanyola.

Abans d’entrar a explicar un xic la vida i obra de Pere Pla, hom farà una breu referència a la història d’aquest art de la confecció de paviments, frontals i panells que té els seus orígens en les antigues civilitzacions hitita, assíria, egípcia, grega i romana entre d’altres. L’art del trencadís agafa diferents formes i empra materials diversos que, malgrat la diferència d’expressions artístiques i materials emprats, ha arribat als nostres dies. Amb l’arribada del Modernisme a les acaballes del segle XlX es va introduir un altre concepte d’enrajolats que va conviure en moltes ocasions amb la decoració de parets i panells d’antics murals. Aquest nou concepte emprat en el període comprès entre 1885 i 1918 es va anomenar trencadís català. Els artífexs d’aquesta nova tècnica de treballar amb rajola ceràmica vidriada va ser obra dels arquitectes Antoni Gaudí i Josep Maria Jujol. Ambdues figures varen involucrar l’artista Lluís Bru i Salelles (1862-1952), un gran professional de la tècnica del mosaic que, mes aviat, treballava amb els materials i el sistema propi dels panells de les antigues civilitzacions. Bru feia el seus murals amb materials un xic diferents del seus antecessors de l’Antiguitat, emprava tessel·les (peces de mida reduïda i amb forma cúbica) d’ònix, marbre, ceràmica, vidre i alabastre de diferents mides.

Una vegada feta aquesta breu explicació històrica de com i amb quins materials es treballava per fer el paviments i frontals des de l’Antiguitat fins als nostres dies, passarem a explicar qui era Pere Pla i com i amb quins materials feia la seva obra.

PERE PLA CASAS

(MOLLET, 1926 – CERDANYOLA, 2003)

En Pere era paleta d’ofici. Va conèixer la seva muller, Elena Custó, quan tant l’un com l’altre treballaven a la fàbrica Uralita. L’Elena vivia al nº 12 del carrer Ample del nostre poble i era filla d’en Fermí Custó, del qual fa unes setmanes publicàrem una breu biografia. Doncs bé, l’Elena i en Pere es varen casar l’any 1953 i es quedaren a viure a la casa on ja vivia ella. D’aquest matrimoni nasqueren dues noies, la Montserrat i la Lídia. Aquesta última és la que m’ha facilitat la informació, sense la qual difícilment podria elaborar aquest escrit.

Seguint amb el tema i, com hem dit abans, en Pere es guanyava la vida fent de paleta, però treballava durant un temps a la fàbrica Uralita. A mitjans de la dècada dels anys seixanta va deixar la fàbrica i reprengué el seu ofici de paleta, perquè aquest li permetia guanyar-se millor la vida. Anys després va constituir una empresa de la construcció junt Sebastià Capella, on també treballava el famós ninotaire Josep Coll, que vivia al Carrer Sant Casimir, a l’alçada de la cantonada amb el Passatge Mª Lluïsa, lloc on Coll va morir l’any 1984. Retornant a la vida d’en Pere Pla, aquest va treballar també a l’empresa constructora de Bartomeu Garriga, on va tenir un greu accident en què va perdre la vista d’un ull i va començar a patir vertígens quan pujava a una certa alçada, motiu pel qual l’any 1976 començaria a treballar a la benzinera Renom on acabaria finalment jubilant-se l’any 1986.

Va ser a partir de la jubilació que en Pere no tenia gaire coses a fer, de manera que es dedicava a passejar pel bosc, agafar fustes i fer manualitats. Fins que, un dia, se li va ocórrer la idea de comprar una maquineta per a tallar gres, va demanar permís a la fàbrica Sugrañes per arreplegar trossos defectuosos d’aquest material de tots els colors i, amb la imaginació i l’experiència del seu ofici, va començar a fer petites obres d’art. Dic petites ja que les emmarcava per a poder penjar-les a les parets. De fet, les obres que avui en dia es troben penjades a casa de la seva filla sumen dotzenes i, a aquesta xifra, caldria afegir les reproduccions d’esglésies i masies en miniatura fetes amb el mateix material. Com a paleta d’ofici que soc, voldria dir que, de tots els materials amb què han treballat les tres persones i l’entitat que tractarem al llarg dels propers articles, el material emprat per en Pere, així com la textura de les seves obres i els seus acabats, representen més fidelment el procediment i l’acabat de les antigues cultures. Val a dir que el gres de Sugrañes, amb què en Pere feia les seves obres, és la ceràmica més dura que es coneix al món de la construcció, ja que té un gruix d’entre 8 i 10 mil·límetres i està cuita a una temperatura d’entre 1100 i 1200°C. Per contra, el material emprat pels altres dos artesans i l’entitat és la clàssica rajola de 20×20 i 15×15 centímetres, pròpies de les antigues factories catalanes i valencianes, és a dir, una ceràmica vidriada que es pot treballar amb tenalles i pedra esmeril.

Albert Lázaro

Cerdanyola, desembre del 2017