L’homofòbia no té espai a Cerdanyola

La ciutadania de Cerdanyola ha mostrat el seu total rebuig a l’atac homòfob i l’Ajuntament reacciona de pressa per esborrar l’odi.

El passat 28 de juny l’Ajuntament va decorar un banc de la cèntrica Plaça Abat Oliba amb els colors de l’Arc de Sant Martí amb motiu del Dia de l’Orgull LGTBI. Dos dies després el banc va despertar-se amb unes pintades homòfobes “Dáis asco” y ”Putos maricas”, juntament amb una esvàstica.

L’atac homòfob es va realitzar sota la covardia de l’anonimat, però el poble no va trigar a donar la cara. La ciutadania va reaccionar i l’atac es va convertir en el tema de conversa del cap de setmana: als mercats municipals, als gimnasos, als carrers, a les xarxes socials… era el tema central de la ciutat: l’homofòbia no té lloc a la ciutat, mentre que el suport a la lluita #LGTBIQ sí.

Les xarxes socials locals es van omplir amb centenars comentaris contra els autors de l’atac, “es increíbe que todavía haya gente así, que vergüenza”, “que pena que en 2017 aún existan indivuduos así”, “qué ascazo”, “cuánto ignorante por la vida, qué pena de sociedad”, “somos todos libres, dejen que cada cual haga con su vida lo que quiera, nadie es dueño de nadie“, eren alguns d’ells.

Gran part de la ciutadania que s’ha manifestat està a favor que l’Ajuntament analitzi les càmeres de la zona per trobar els culpables. Per la seva banda, la institució local no va trigar a reaccionar i va repintar el banc, anunciant que “el repintarà els bancs les vegades que calgui”. Vídeo de la repintada.

Un problema de país

Els atacs homòfobs no són un problema local, sinó que és un problema que va molt més enllà. Els companys de ElCrític han analitzat detalladament l’informe de “L’estat de la LGTBfòbia a Catalunya, 2016″, que l’Observatori contra l’Homòfobia va presentar el 30 de març d’enguany.

ElCrític va realitzar un reportatge sobre els casos d’homofòbia al país, especialment els casos de “bullyng” escolar contra el col·lectiu, que estan augmentant exponencialment. A continuació, el reproduïm:

La pallissa a la parella homosexual de Berga, l’atac al jove de Sants i el ‘tour’ del bus transfòbic d’Hazte Oír són algunes de les agressions recents més mediàtiques que ha patit el col·lectiu LGTBI. Malauradament, no són fets aïllats. Així ho evidencien les dades recollides a l’informe ‘L’estat de la LGTBIfòbia a Catalunya’, que recopila anualment les discriminacions que pateix el col·lectiu en diferents àmbits. Aquest 2016 se n’han registrat 84 en total, 29 menys que l’any anterior. Malgrat que, d’entrada, això pot semblar positiu, la percepció del president de l’Observatori contra l’Homofòbia, Eugeni Rodríguez, no és gaire optimista. “Creiem que és degut sobretot al cansament i la fatiga del col·lectiu, que veu que les denúncies no acaben en una sanció als agressors o a l’entitat discriminadora”, afirma.

De fet, fa dos anys i mig que es va aprovar la llei contra la LGTBIfòbia, i, en aquest temps, la Generalitat només ha interposat una única sanció administrativa “dels més de 100 casos de possibles denúncies” que l’Observatori ha enviat al Govern, comenta Rodríguez. La Direcció General d’Igualtat rebaixa aquesta xifra a 63, argumentant que no totes les comunicacions que transmeten les entitats poden ser considerades com a denúncies. La directora d’aquesta àrea, Mireia Mata, concreta que només ho són aquelles en les quals “una persona identificada dóna coneixement a l’Administració d’uns fets amb prec que obri una investigació per veure si això és sancionable o no”. Mata, però, reconeix que és complex que les denúncies acabin en sanció “per les dificultats a aportar alguna prova documental o testimonial”. “Sense proves [als jutjats], acaba sent la paraula de l’un contra l’altre”, es lamenta. En l’últim mes, s’hi ha sumat una nova actuació de la Generalitat per penalitzar agressions LGTBIfòbiques: l’Administració catalana va demanar que s’impedís la circulació del bus transfòbic d’Hazte Oír i ha obert un expedient que podria acabar en una sanció de fins a 3.000 euros a la plataforma ultracatòlica.

Creix el ‘bullying’, però es normalitza el dret a la reproducció assistida

Segons les dades recollides a l’informe de l’Observatori contra l’Homofòbia, les agressions de tot tipus, verbals i físiques, tornen a ser les incidències més freqüents denunciades pel col·lectiu. Suposen quasi un 31% del total d’incidències. També han augmentat lleugerament els casos de discursos d’odi, de desigualtat institucional o de discriminació reproduïda pels mitjans de comunicació.

Però el més alarmant del 2016 ha estat l’augment exponencial dels casos de ‘bullying’ en escoles i instituts. L’Observatori n’ha reunit 11 en total i l’assetjament escolar ha esdevingut la segona categoria que més incidències recull. Respecte a això, Eugeni Rodríguez es mostra taxatiu: “Nosaltres denotem una manca absoluta d’interès polític envers aquest aspecte, molta opacitat en les polítiques d’ensenyament i cap complicitat amb les entitats per trobar-hi les solucions adequades”.

A l’altre costat de la balança, han caigut els atacs a través d’Internet i de les xarxes socials, la discriminació laboral i la vulneració dels drets sexuals i reproductius. Això és degut al fet que, després d’anys de lluita, finalment l’actual conselleria de Salut, encapçalada per Toni Comín, ha donat resposta a dues de les fites històriques del col·lectiu: el reconeixement que la condició trans és una diversitat humana i no una patologia i el respecte als drets sexuals i reproductius de totes les dones.

Dades de l’informe de ‘L’estat de la LGTBIfòbia a Catalunya‘ / Gràfic: HELENA OLCINA

Com ja passava en anys previs, el col·lectiu que ha comunicat més incidències és el d’homes gais i bisexuals, si bé aquest any en registra menys. Per contra, han pujat una mica les presentades per dones lesbianes i per persones trans. “Al llarg de la història del moviment, els homes gais i bisexuals sempre han estat els més visibles”, detalla la directora de l’informe, Elena Longares; “això els ha posat en el punt de mira dels agressors; però, com que és el col·lectiu més apoderat, registra més incidències que els altres”. Segons Longares, la població trans també pateix moltes discriminacions que encara resten invisibilitzades, així com les dones, “que estem tan acostumades a rebre vexacions i insults que identificar-les també com a lesbofòbia o bifòbia i denunciar-les ens costa més”.

D’altra banda, el territori que ha acumulat més incidències el 2016 és Barcelona; però, si es té en compte el pes poblacional de cada província, la xifra de denúncies és proporcionalment superior a la demarcació de Lleida. En aquest territori, el 2015 ja va crear-se un consell municipal LGTBI, i això, sumat a la feina de l’associació Colors de Ponent, que impulsa activitats de suport i visibilització del col·lectiu, “ha ajudat a consolidar un entorn en el qual les persones poden identificar les agressions i tenen un lloc on denunciar-les”, explica Longares. Malgrat que les incidències registrades en total el 2016 siguin inferiors a les del 2015, que encara se’n registrin indica que l’existència d’una norma que defensi els drets del col·lectiu LGTBI no ha estat suficient per eliminar la LGTBIfòbia.

Dades de l’informe de ‘L’estat de la LGTBIfòbia a Catalunya‘ / Gràfic: HELENA OLCINA

Ensenyament, les dades més preocupants

Segons les dades de l’Observatori, el ‘bullying’ contra els nens i les nenes LGTBI ha crescut de manera notòria el darrer any. És una de les qüestions més alarmants, apunten els responsables de l’informe. També és un tema que preocupa l’Administració, si bé les dades que registra indiquen que l’assetjament escolar va a la baixa. Aquest ball de xifres és conseqüència que Ensenyament utilitza els cursos escolars com a període de referència, mentre que l’Observatori recull les dades per anys. En els darrers dos cursos, la Generalitat ha rebut 18 casos de ‘bullying’ LGTBIfòbic, 13 i 5 respectivament, si bé aquest curs encara no ha acabat. En tot cas, la subdirectora general de Suport i Atenció a la Comunitat Educativa, Gené Gordó, assegura que han disminuït els casos i que, a més, tots “s’han resolt de manera satisfactòria”. “No et podria dir per què l’Observatori registra un augment, no són les dades que nosaltres tenim”, puntualitza. “En el moment que va sortir la llei es van activar uns mecanismes, es va sensibilitzar la societat i tothom es va bellugar; per tant, és lògic que hi hagi aquestes dades, però a mi em sembla que la tendència és positiva”.

Siguin més o menys numèrics els casos d’assetjament, les entitats en defensa dels drets del col·lectiu LGTBI consideren que es podrien eradicar tots aquests casos si des de petits els infants aprenguessin a conviure i posar en valor la diversitat. “La llei té un article que parla de la coeducació com a marc en el qual incloure la diversitat afectiva, sexual, familiar i de gènere i diu que ha de constar en els llibres de text i en la documentació de l’escola,” explica Katy Pallás, presidenta de l’associació de Famílies Gais i Lesbianes, “però Ensenyament no només no ho compleix, sinó que, quan els demanem de parlar amb ells, no ens atenen; tenim les portes tancades”.

En el sector educatiu, les entitats creuen que no hi ha hagut prou interès a implementar els mandats de la llei, tampoc pel que fa a l’aplicació de protocols contra el ‘bullying’ ni a formar els professionals. Gordó opina que aquesta visió “és poc realista”, sobretot perquè en els darrers anys “s’han facilitat molts recursos per treballar la inclusió”, que, segons el seu criteri, és un tret inherent a les escoles. “De vegades perdem de vista que el sistema educatiu és inclusiu per definició; no tot comença a partir d’una llei pels drets del col·lectiu LGTBI”, explica. “Hi deu haver excepcions i marge de millora, però en general és una manera de fer pròpia dels docents.”

Ensenyament no ha estat de braços plegats tot aquest temps. Tal com recorda la subdirectora general, en aquests dos anys i mig el Departament ha elaborat una normativa segons la qual els centres estaven obligats a anomenar els menors trans amb el seu nom sentit i adaptar tota la documentació interna; s’han elaborat guies per a les famílies per ajudar-les a treballar la diversitat sexual i s’ha inclòs la LGTBIfòbia dins el protocol d’odi i discriminació. “De recursos, n’hi ha molts, també formatius, que era una de les queixes que hi havia”, apunta Gordó. “La formació potser és un punt feble, però també la fem i n’hem d’oferir més.”

En tot cas, potser el problema és que no s’ha fet prou seguiment per corroborar si aquests esforços han tingut els seus fruits. “Jo estic farta d’escoltar el terme ‘bollera’ o ‘maricón de merda’ pels passadissos de l’escola”, explica Katy Pallás, que també és professora. Ella assumeix que s’han creat protocols, “tot i que no són específics per al nostre col·lectiu”, però opina que, si la formació del professorat en matèria LGTBI no és obligatòria i es fa en funció de les necessitats de cada centre, acaba depenent de la voluntat del professor per realitzar-la o no. “Hi ha mestres que ens diuen que no tenen alumnes gais, lesbianes o bisexuals, com si això fos visible!”, comenta; “potser no els veus, però els has d’atendre i, per fer-ho, els has de donar aquesta informació”. Des del seu punt de vista, “de la mateixa manera que un docent ha de saber català, també hauria de rebre formació en diversitat sexual i de gènere per imperatiu legal”.

Salut, una victòria ‘matisada’

L’àmbit de la salut és un dels sectors on hi ha hagut canvis significatius en la implementació de la llei contra la LGTBIfòbia a partir del nou Model d‘Atenció en Salut de les Persones Trans. Fins fa poc, la condició trans, reduïda a la transsexualitat, estava considerada un trastorn mental, i això implicava que aquestes persones havien de passar obligatòriament per un diagnòstic psiquiàtric i tenir accés als tractaments. Al mes d’octubre passat, però, es va anunciar el canvi de model elaborat conjuntament entre la plataforma d’entitats Trans*forma la Salut i la conselleria de Salut, que ha estat pioner a tot Europa. La Generalitat s’ha compromès a despatologitzar la condició trans, a garantir l’accés d’aquestes persones als tractaments hormonals i a acompanyar-les en el seu procés de transició. “Partim de la convicció que el gènere no és binari, que és una percepció o un ‘ser’ que només l’entén la mateixa persona”, afirma Cristina Nadal, directora de l’Àrea d’Atenció Sanitària del CatSalut. “És una obvietat i, quan n’ets conscient, veus que moltes coses no s’estaven fent bé o hi havia un gran marge de millora.”

Les entitats estan satisfetes que el Departament de Salut “hagi assumit com a seves les nostres tesis”, explica Judit Roura, portaveu de la plataforma Trans*forma la Salut. “Amb la nova conselleria hem vist un canvi radical; fins ara no hi havia hagut cap resposta política envers la nostra situació”, hi afegeix. Tot i així, lamenta que es faci bandera de la despatologització de les persones trans, quan “tractar-nos com a malalts encara segueix sent una opció permesa”. Roura explica que els psiquiatres de la Unitat d’Identitat de Gènere (UIG) de l’Hospital Clínic, que era l’anterior centre de referència i que encara segueix en actiu, continua classificant les persones i els diagnostica una categoria psiquiàtrica, segons la qual els ofereixen o els neguen l’accés a l’atenció sanitària. D’aquesta manera, opina Roura, “l’atenció a la diversitat de gènere deixa de ser un dret per ser un permís”.

El Departament assumeix que la UIG “és massa paternalista i exigeix uns criteris que no són exigibles” i per això ha establert que la unitat de Trànsit del CAP de Manso de Barcelona sigui el servei de referència i la porta d’entrada al sistema públic, on es puguin adreçar les persones trans que vulguin assessorament sobre el procés de transició. “El que hem fet és avisar al territori que la porta d’entrada única sigui per Trànsit i la porta de la UIG l’hem tancat però no del tot, perquè també és veritat que hi ha gent que se sent a gust aquí dintre”, diu Cristina Nadal, que considera que l’opció més intel·ligent és “sumar tot el que sigui reciclable”.

L’embaràs, un dret per a totes les dones

La segona gran fita que ha aconseguit el col·lectiu LGTBI dins l’àmbit de la sanitat ha estat que la maternitat deixi de ser una barrera per a les parelles de dones i per a les dones sense parella masculina. Fins al juliol passat, el seu accés a les tècniques de reproducció assistida per la via pública estava vetat. De fet, el protocol del CatSalut segons el qual es regien els hospitals indicava clarament que aquest servei anava dirigit a “parelles heterosexuals”. El nou Govern ha ampliat l’accés a totes les dones, amb independència de la seva orientació sexual o model familiar, i entre els mesos de juliol i de desembre de l’any passat ja es van rebre 285 peticions noves de dones per sotmetre’s a aquestes tècniques. El Departament explica que el nou protocol es va aprovar per una qüestió d’equitat. “Si les parelles heterosexuals que no poden tenir fills tenen accés a aquesta tecnologia, les dones que són parella o que no tenen parella també se n’han de poder beneficiar”, apunta la responsable del CatSalut, Cristina Nadal. “Em sembla que era una desigualtat tremenda”, rebla.

Des de la Campanya Feminista pel Dret a la Reproducció Assistida de Totes les Dones valoren molt positivament aquest canvi d’enfocament. “Creiem que hi ha hagut voluntat política per incloure-hi també demandes que anaven més enllà del que estrictament deia la llei”, afirma Maria Rodó, una de les seves portaveus. Tot i així, asseguren que han detectat deficiències a l’hora d’implementar el nou protocol. Segons han explicat algunes usuàries, les indicacions que han arribat als CAP i als centres d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva sobre aquesta qüestió “han estat desiguals”, i això ha derivat, algunes vegades, “en desinformació o una mala informació” sobre els drets de les dones.

La principal queixa de la campanya, però, és la desigualtat territorial. “Creiem que és important que aquestes tècniques, que en la majoria dels casos són inseminacions artificials i no requereixen una gran infraestructura, es facin en llocs de proximitat per a les usuàries”, continua Rodó, “i això no està sent així perquè totes les dones les acaben derivant a la clínica Puigverd”, una fundació privada que fa servei públic. Quan es va aprovar el nou protocol, el Departament va anunciar que contractaria el servei a 15 centres, 8 més dels que hi havia contractats llavors. Cristina Nadal admet que tot està centralitzat a la Puigverd “perquè teníem interès a donar aquest accés tan ràpidament com fos possible” però que això “no té per què ser així sempre”. “Hem de contractar el servei i l’esperma; però, quan ens organitzem per distribuir-lo a més clíniques, es podrà fer la inseminació en centres de tot el territori”, promet Nadal.

El Síndic de Greuges critica la manca d’un règim de sancions

Gairebé dos anys i mig després que el Parlament de Catalunya aprovés la Llei 11/2014, de 10 d’octubre, per a garantir els drets de les persones LGTBI, encara no s’ha dictat el decret que ha d’establir el règim sancionador per incompliments de l’esmentada normativa. La denúncia l’ha fet el Síndic de Greuges aquesta setmana a través d’un informe per al Parlament i manifesta que, tot i que la Generalitat considera que totes les infraccions detectades són sancionables, no ha regulat “el règim sancionador que contingui la tipificació, la classificació i els criteris de graduació de les infraccions relacionades amb les diverses formes de discriminació”. Tot i les mesures implementades fins ara, sobretot en sanitat i en educació, l’ens públic demana “impulsar les polítiques en matèria LGTBI per aconseguir un canvi efectiu de paradigma i una igualtat real” i considera que el desplegament de la llei “ha d’anar acompanyat d’un canvi de valors i de creences que la facin possible”.