Arran Cerdanyola davant de la convocatòria de la consulta pel 9-N

Un breu repàs al darrer cicle polític.

El passat dijous 12 de desembre és un d’aquells dies en els quals la història s’accelera. Ja des de l’any 1968 va sorgir als Països Catalans un moviment que materialitzava l’equació bàsica entre lluita social i nacional, fent la anàlisis de que les necessitats de les catalanes només serien satisfetes si el poble català recuperava la confiança en si mateix i trencava amb els Estats espanyol i francès per tal de poder assolir la plena llibertat i justícia.

Més de quaranta anys desprès, el temps ens ha donat la raó. La via autonomista s’ha esgotat, els sectors que cada dia s’estan empobrint a causa d’aquest projecte de país mort i miserable, no estan disposats a continuar com fins ara. La resposta popular ha anat cap a un trencament independentista, que ha canalitzat les demandes de canvi polític, social i econòmic del poble en forma d’un conflicte en clau nacional.

Davant aquest procés la facció oligarquica de les elits s’ha posicionat amb l’Estat espanyol i per tant la ruptura nacional està directament lligada a una tensio social entre totes les capes populars i mitjanes que objectivament perden amb la dominació espanyola i aquella oligarquia que via Pont Aeri, BOE i les clavegueres de l’estat s’enriqueix amb el repartiment del botí i que te com a finalitat última defensar que no canvi res, i que se’ns dubte farà ús de totes les seves armes perquè això continuï així.

La independència com a una ruptura popular.

En aquesta situació trobem que operant amb iniciativa i valentia qualsevol procés de ruptura pot suposar la formació d’un nou poder constituent que, en el seu enfrontament amb el poder constituït, creï una nova situació que permet la satisfacció d’una agenda de demandes populars: democratització, sobirania econòmica, drets socials, etc. És a dir, amb un mínim d’habilitat la independència tindrà una direcció, no necessàriament socialista, però sempre antioligàrquica.

No es una victòria definitiva, no hem de tenir por a això, en els darrers 40 anys no em tingut cap victòria definitiva, sinó no estaríem escrivint aquestes línies, i és molt més del que hem tingut fins ara.

Una possible independència ens obriria una finestra d’oportunitat per a la reconstrucció d’eines d’intervenció popular, per la recuperació del terreny perdut, passes prèvies que possibilitin una victòria socialista.

L’escenari obert per la convocatòria de la consulta: confrontació i desobediència.

Dijous 12 de desembre coneixem per fi la pregunta i data que era el mandat democràtic del poble del Principat en aquest cicle polític. Aquesta pregunta no és la pregunta que havia demandat el poble, al contrari, és un pàl·lid reflex d’aquesta, sorgida del pacte als despatxos d’aquells que no han sigut capaços de guanyar res als carrers. Aquesta pregunta doble, confosa, poc clara i profundament anormal configura tres grups: el grup del Sí, el grup del No, i el grup del Sí però No.

Aquest és el principal defecte de la pregunta que no només, com ja s’ha dit moltes vegades, dificulta la interpretació dels resultats sinó que mitjançant aquest confusionisme i l’adopció d’una opció impossible i indeterminada té el perill de portar l’autèntica decisió de les mans del moviment popular als despatxos.

Un estat que no és independent, no és un estat. Un estat federal dins una monarquia unitària que no vol avançar i que ho ha dit per activa i per passiva cap a qualsevol altre model és un frau. Això és una de les primeres coses que els propers mesos no hem de cessar de recordar: el grup del Sí però no, no és més que la cara amable de l’opció del règim.

Un altre punt que hem de remarcar és el fet positiu de per fi tenir pregunta i data. En tant que tot i mala pregunta, obre definitivament el conflicte amb l’Estat. Finalment el procés ha començat. Comencem a jugar el partit.

Per això, hem de deixar clar que qualsevol pregunta en la situació actual, suposa l’obertura d’un marc de confrontació entre poble i Estat. Un marc molt incòmode per les elits però confortable pel moviment popular, el qual els hi és molt difícil de ser reconduït cap a una sortida pactista. És a dir aquest no és exactament el nostre terreny però tampoc és el seu.

Davant això ens hem de plantejar: Quins problemes ens suposa? Quins problemes els suposa?

Quins problemes ens suposa?

Dels problemes que ens suposa bàsicament n’hi ha tres: la territorialitat; que el confusionisme del “Sí però No” dona marge a negociacions de despatx per sobre la voluntat popular i que és un procés de ruptura no plenament socialista.

Territorialitat.

El conflicte d’entrada s’emmarca en el marc autonòmic espanyol. La situació de correlació de forces als diferents territoris és variada i la capacitat d’instaurar una lògica autonòmica existeix. Davant aquesta situació haurem de reaccionar, no negant la realitat però tampoc fent seguidisme d’ella. Si pensem en clau de Països Catalans, i això no vol dir estendre la situació de la CAC a els altres territoris. Hem de ser capaços d’usar el context de ruptura de Catalunya per treure redits a nivell nacional.

Com? A nivell pràctic aprofitar la implosió del règim que suposaria la independència del Principat per avançar posicions de cara a conflictes futurs a la resta dels Països Catalans sota dominació espanyola. Creiem que això és possible i fins i tot quasi inevitable degut al que suposa un procés d’independència per l’estabilitat del règim del 78 tal i com explicarem més endavant.

Confusionisme.

Com que l’escenari obra possibilitats a que els polítics gestionin els resultats dels anhels del poble, hem de treballar activament perquè no ho puguin fer possible. Que haguem de lidiar amb aquesta possibilitat de traïció dels líders, és en part conseqüència de la nostra feblesa com a moviment. És un bon moment per recordar que si volem canviar les coses hem de canviar la correlació de forces al nostre favor perquè som necessaris perquè escenaris com aquests no es tornin a repetir.

Contra la confusió hem de fer una campanya clara. Desemmascarar el si però no, defensar la única opció de ruptura real i promoure tothora la necessitat de desobediència i empoderament si realment volem fer operatiu el procés.

Què els hi supossa?

Desobediència.

Ara mateix l’estat espanyol no te capacitat ni voluntat d’oferir res al poble català. Qualsevol procés que plantegi una solució democràtica del conflicte suposa un confrontament entre poble i Estat. Un primer guany evident és que per materialitzar el resultat no hi ha cap altre opció que la desobediència popular massiva.

Això provoca l’inici d’un cicle de revolta. Que socialitza la necessitat d’empoderament i ruptura que trenquen les cadenes i encotillaments de la política institucional. Si fins ara la ficció dominant és que nosaltres votem un dia i desprès els polítics politiquegen, quan això no és possible perquè votar passa per la desobediència és quan s’obre la porta a la intervenció directa del poble.

Ruptura i no retorn.

La independència es sempre una ruptura perquè trenca un Estat. La unitat territorial de l’Estat és un dels punts bàsics d’estabilitat política de qualsevol règim i especialment del regim del 78. Això te conseqüències no nomes amb la formació d’un nou estat sinó en el propi col·lapse dels consensos del règim de la Transició.

Per això si es planteja exclusivament en clau de Principat de vegades es pot malentendre que una independència de Catalunya pot ser un simple procés de transformisme polític. Però, si partim d’una autèntica visió nacional, veiem que un procés d’independència, sigui quin sigui, es el principi de la fi del règim. L’Estat espanyol tal com és ara no sobreviurà a la independència de Catalunya, i el seu col·lapse obre un nou ventall de possibilitats d’atac a l’statu quo.

Entenem que això és un dels objectius bàsics de qualsevol moviment revolucionari, ja que és imprescindible per permetre qualsevol altre canvi de fons. Per tant, davant d’aquest conjuntura, no podem tenir altre estratègia que la d’aprofundir en les esquerdes del règim del 78.

Conclusions.

• Considerem que la Consulta ha de ser realitzada. Existeix un perill de que per part d’un Estat espanyol totalment antidemocràtic es negui el dret de les catalanes a decidir sobre el seu propi futur, és per això que creiem que aquí és el poble català enfront a les elits polítiques i econòmiques qui per via de la desobediència i la mobilització ha d’encarregar-se de garantir que els seus drets siguin respectats.
• Considerem que per aquesta Consulta l’única opció realment de ruptura és la opció de la independència, el Sí/Sí, que totes les altres reforcen l’estat actual de les coses i a la elit oligàrquica dominant.
• Considerem que si aquesta Consulta ha sigut convocada és gràcies a la mobilització del moviment popular, que ha forçat la convocatòria. Considerem que ha de ser aquest qui lideri el procés.
• Entenem que qualsevol procés d’independència és un procés de ruptura que esmicola els fonaments del règim de la Transició i que obra una oportunitat de canvi social, polític i econòmic.
• Pel mateix motiu considerem que cal des de ja que sigui el moviment popular que plantegi un doble Sí a la independència, des d’una òptica transformadora i de canvi social.

Per això adrecem als moviments socials de Cerdanyola del Vallès següent proposta:

• Formació d’un Comité d’Independència per Canviar-ho tot, per començar la campanya a favor de la independència, amb els següents objectius:
• Preparar a la ciutadania per la desobediència i dotar-nos de tots els instruments necessaris per dur-la a terme.
• Desemmascarar el confusionisme polític.
• Plantejar ruptura independentista des de l’esquerra i amb un programa clar per la democratització, la sobirania econòmica i els drets socials del poble front la oligarquia i el gran capital internacional.

Creiem que si realment volem aprofitar aquesta oportunitat per plantejar tots els canvis que el nostre país necessita cal que des dels moviments socials comencem a generar corrent d’opinió i guanyar els debats entorn aquesta qüestió, considerem que cal dur a terme aquest procés des d’a baix i des de fora, des de Cerdanyola, barri per barri, casa per casa fins a la victòria.