Jordi Pujol: d’heroi de la resistència a implicat en frau fiscal i probablement en altres afers
Les raons que han portat a Jordi Pujol a passar de ser una icona de les classes mitjanes a la situació actual possiblement no les sabrem mai, però jo tinc clar que no beneficia gens ni mica a la democràcia. Passa a ser un mes dels molts que han aprofitat la seva participació en política per beneficiar-se ell i els seus. Per tant, ell i tota la seva família han de tornar a la hisenda pública tot allò que s’han endut en benefici particular. Res no justifica el seu comportament. I evidentment ha de deixar de rebre qualsevol aportació publica pels càrrecs que ha ostentat.
Dit això, hem de convindre que és molt sospitós que mentre Jordi Pujol la política que portava a terme era la de peix al cove i fer pactes del Majestic, mai van sortir aquestes qüestions.
En aquest moments la pressió d’Hisenda creiem que intenta influir en el procés català en forma políticament poc correcta. Per tant, el rerefons fa molta pudor, de lluita contra el procés català.
L’Estat espanyol, a la desesperada, a mesura que es vagi acostant el 9-N, busca escletxes per trencar la unitat del sobiranisme català i amb els seus atacs i el joc brut. Si tinguessin un mínim de capacitat d’anàlisi polític ben aviat veurien tant els del PP com els del PSOE que a la situació actual ens hi han portat ells solets, la seva sopèrbia i prepotència han fet possible tot el que està passant.
Fins que el tripartit no va guanyar les eleccions, Pujol i els seus assessors van fer possible un govern de centre-dreta de Convergència i Unió en una Catalunya on les forces de progrés eren majoritàries. I només les cagades del PSOE van impedir que existissin governs de centre-esquerra. Però al PSOE un socialisme català fort no li convenia. Perquè els socialistes catalans eren més capaços i preparats que ells, i no acceptaven les claudicacions del PSOE durant la Transició.
La manera com van fulminar Maragall és un exemple de com tracten els dirigents del PSC que no combreguen am les seves corrupteles i el seu anticatalanisme. Molts dels dirigents del socialisme català que van anar a fer política a Madrid van acabar plens de merda fins les orelles.
El dia que Convergència guanya les eleccions al Parlament de Catalunya em vaig trobar a soles amb Joan Reventós Carner al seu despatx, i li vaig preguntar ”Joan, què ha passat?.” I em respongué “que la gent cada cop hi entén més de política.” Les ingerències del PSOE havien aconseguit el seu objectiu, que l’esquerra a Catalunya fos marginada en el procés de reconstrucció nacional.
Les mobilitzacions polítiques existents a la Catalunya actual ens permeten creure que un canvi està a l’abast de tots els catalans que no volem viure ni sotmesos ni corruptes, que volem la Cataluny moderna, prospera i plena de justícia social que el nostre poble es mereix. Ens queda molta feina a fer a tots plegats. No ens o posaran fàcil, perquè l’Estat espanyol el que vol és que manin els cacis de sempre.
I per acabar dir que és molt trist que aquesta situació s’hagi produït perquè una dona ressentida ho destapés tot. Per què serveix l’oposició, la justícia o el Tribunal de Comptes? Per fer de tapabruts només?
Fa anys vaig coincidir amb la persona que després seria nomenat membre del control de les comptes de Catalunya, i en aquells temps em semblava una de les poques persones honestes del socialisme català. Però després del cas Millet, i ara del cas Pujol, crec que em vaig equivocar.
Josep Font.
