Proposta política unitària
EL PROJECTE POLÍTIC
Sota el meu parer l’el·laboració del projecte polític per a la ciutat no es condició prèvia a l’establiment d’un moviment polític i social i una candidatura unitària d’esquerres. Penso que, en les condicions actuals l’esquerra a Cerdanyola no té cap referència política creïble. Parlo aquí de l’esquerra considerada globalment, des de els sectors més radicals als tradicionalment moderats i representats per partits “del sistema” que a la nostra ciutat han abandonat el seu espai natural. Així doncs si pensem en una candidatura unitària d’esquerres hem de pensar en tota aquesta gent i no en criteris de suposada ‘puresa’ ideològica. Es tracta de ser l’alternativa al sistema, no els antisistema.
Hem d’establir un espai polític comú i a partir d’aquí, en la interrelació amb el poble sorgeix el moviment social, que no és ni podem aspirar a que sigui una creació nostra si no volem tancar-nos en grups reduïts ja coneguts.
El grup polític original i el moviment social amb que arribem a interactuar són els artífexs del projecte polític que serà d’el·laboració progressiva i que penso que podem aspirar que a mig termini sigui majoritari a la ciutat i una opció de govern viable. No es tracta aquí de fer un simple programa electoral amb que concórrer amb una hipotètica candidatura al 2011. El model polític que hem conegut des de la transició fins ara ha entrat en crisi definitiva pel fet de que la seva base socioeconòmica s’ha trencat i no té expectatives de recomposar-se. A Cerdanyola han governat PSC, CIU, ICV-EUiA, ERC i PP, amb diverses combinacions possibles sense que s’hagi apreciat cap canvi. Ens cal, doncs, el·laborar una alternativa a tots plegats.
ESTRATÈGIA I PROPAGANDA
En tant que tinguem vocació de majoritaris i de obrir-nos a tota la societat ens cal una reflexió profunda sobre la imatge, els missatges i les formes que la gran majoria de la població sol rebre (o bé entendre) dels grups als que normalment es cataloga com a l’esquerra dels partits tradicionals.
Cal preguntar-nos si veritablement ens convé, des d’un punt de vista pragmàtic, situar-nos en aquest espai reduït, marginalitzat i, en molts casos, criminalitzat. L’electorat potencial al que ens dirigim ha tingut o té comportaments electorals prou coneguts: es vota de forma més o menys convençuda al PSC, a ICV i a ERC o bé no es vota i fins i tot es desenvolupen vots de càstig estrambòtics (cas de Ciutadans). Els que voten partits minoritaris (Verds, CUP, I.I., IZAN, i altres) són la gent més convençuda i més militant, en principi no sembla que se’ls hagi de convèncer.
Hem de tenir present que a la nostra ciutat el sistema clàssic de governança política de l’àrea metropolitana des de la transició, basat en governs més o menys amplis PSC-ICV-ERC ha deixat de funcionar i, a més, els partits que el conformen pateixen una crisi d’identitat i de relació amb les seves bases i àrees d’influència tradicionals. El PSC no ha deixat de perdre vots i poder polític des dels anys noranta, no té un lideratge clar i no disposa de les eines que ha fet servir per créixer en el passat, que bàsicament es concentren en el poder polític a nivell municipal. ICV ha estat el partit clau en l’evolució política de Cerdanyola en els darrers deu anys ja que, partint de la divisió amb IU-EUiA, ha aconseguit créixer tot el temps, convertir-se en alternativa i arribar a aconseguir l’alcaldia. Ara bé, tot aquest procés l’ha portat a deixar de ser la referència per a la gent d’esquerres ja que l’evolució com a partit, marcada pel seu líder, ha anat en la línea de concentrar el vot nacionalista i, finalment, el vot de la dreta, en lloc d’aspirar a ampliar el seu espai ocupant part del PSC. El cas d’ERC va més relacionat amb l’evolució a nivell nacional, tot i així ha estat incapaç de consolidar-se i a nivell local sofreix una divisió interna molt important.
En aquestes condicions van tenir lloc les darreres eleccions municipals i no sembla que el procés s’hagi invertit sinó més aviat al contrari, el PSC segueix fora del circuit del poder i la influencia a que està acostumat, ICV segueix la seva deriva a la dreta i s’ha quedat ja totalment aïllada de qualsevol organització política o social vinculada a l’esquerra. ERC no ha resolt encara els seus conflictes locals ni nacionals. Així doncs el que hem de preguntar-nos ara és com fer-ho per ser a mig termini una referència política creïble per a tot aquest espai tan ampli. Una referència que ha d’aspirar, i pot fer-ho, a constituir-se en l’alternativa al fracàs col·lectiu de l’esquerra tradicional. I per fer-ho penso que ens cal fugir de la radicalitat mitjançant un programa mínim que qualsevol persona d’esquerres pugui compartir, més enllà d’un programa compartit entre nosaltres mateixos, donat que en el moment en que arribem a governar tampoc no podrem portar a terme de manera immediata tot el contingut del nostre projecte.
Jorge Haro.
