Reforma laboral o pacte social?
Després de dos anys de converses i negociacions, Patronal i Centrals Sindicals majoritàries no han arribat a cap acord. Segons Ferrer, secretari federal d’acció reivindicativa de la U.G.T., l’acord de mínims signat es un acord imposat. Almenys es el que va dir ell a la televisió publica el dia 27 de Gener de aquest any.
La greu situació en que ens trobem, encara no ha tocat fons, cada dia 6.000 treballadors més van a l’atur. És la situació més greu des de la instauració de la Democràcia. És necessari un acord per sortir del pou en que ens han ficat, és urgent un acord que impliqui a tothom. Un acord que sigui solidari amb els aturats, els joves, les famílies desnonades, etc. No és just que mentre uns malbaraten altres estiguin vivint per sota el llindar de la pobresa.
Les raons del no-acord només beneficien els més poderosos que tenen de tot, i no es comprometen a res. Perquè si la reforma laboral es necessària, una reforma fiscal i financera encara ho és més. El fet de retallar el sous als Directius dels Bancs és més política d’aparador que una altra cosa; preparen el terreny per a justificar el Decret que retallarà drets que es van aconseguir ja fa molts anys amb molts esforços i sacrificis.
Acabar amb els abusos del poder financer és una de les coses que havien d’haver fet els socialistes. Mentre els alts directius d’alguns Bancs o Caixes es retiraven amb una milionada, treballadors, autònoms i petits empresaris els queda un mínim insuficient per poder viure dignament. Però alguns ja fa anys que varen perdre el contacte amb la realitat, instal·lats en el núvol del glamur de les polítiques liberals. Alguns professionals de la política haurien de tornar a pencar a una fabrica o pujar a una bastida, i veurien quin ambient trobarien i com paguen els treballadors les seves cagades.
Divendres que ve veurem la meravella de decret que ens prepara el Partido Popular, i després de les eleccions al Parlament andalús la traca final. No se si les Central Sindicals convocaran una Vaga General, seria la resposta més lògica a tanta injustícia i abús de poder.
El Sr. Rajoy es pensava que dient que és un “señor serio y de provincias, e hijo de falangista” se li obririen totes les portes, pujaria la borsa i els mercats financers l’aplaudirien. La realitat però és que des de que governa cada dia hi ha 6.000 aturats més. Els mercats es guien per un barem que es diu HFT que funciona les vint-i-quatre hores del dia i que nomes mira els interessos del Capital, i que no coneix a ningú, nomes les variables econòmiques.
Després de fer una oposició tant destralera, el el Sr. Rajoy ja cal que es lligui les espardenyes i es posi a treballa de valent. Perquè com diuen a terres de Castilla “no es lo mismo predicar que dar trigo”.
