Revolució: Egipte en mans del poble

Suposo que si Marx visques avui diria: “Un fantasma recorre el món àrab, és el fantasma de la revolució”. I és molt clar quan veiem que des de l’inici de les revoltes a Tunísia tant a aquest país com a Egipte a triomfat la revolució, Líbia es troba en el mateix camí i s’han donat mobilitzacions de major o menor envergadura a Aràbia Saudita, Síria, Irak, Iran, Jordània, Palestina, Oman, Iemen, Bahrein, Algèria, el Marroc i Sudan, entre d‘altres. Però anem per parts:

La revolució a Tunisia

Tot comença a Tunísia, el país magrebí amb la població amb millor nivell de vida i educació però en un context de crisi en que es dona una pujada del cost dels aliments bàsics , una elevada taxa d’atur juvenil i unes reformes neoliberals desastroses per la població. L’espurna que encén aquest polvorí de ràbia i frustració va ser l’immolació d’en Mohamed Bouazizi, un jove a l’atur. Espontàniament s’inicia una onada de protestes i vagues, la força de les quals es deu en gran mesura a l’existència d’un moviment obrer fort i d’un sindicat semi-independent (la UGTT) que es veu forçat a recolzar les mobilitzacions que acaben per derrocar el règim del dictador Ben Alí al poder durant més de 30 anys.

Molta gent pensava inicialment que això portaria a un canvi purament estètic, però les milícies populars de barri i la organització de base creades durant la revolució han mantingut les mobilitzacions obligant al desmantellament del partit de Ben Alí (l’RCD) i aquest mateix divendres han fet dimitir a Mohamed Ganuchi, figura del règim que pretenia tutelar la transició. Cal tindre present que el desmantellament no s’ha donat només a nivell del govern central sinó que molts alcaldes i assemblees municipals s’han vist forçades a dimitir davant la pressió popular.

Mentre la burgesia està intentant formar a dit el nou govern de transició a base de tecnòcrates ultraliberals amb l’objectiu d’assegurar els seus interessos (fet que només fa créixer el descontent de la classe treballadora que continua amb demandes com la pujada dels salaris o la fi de la temporalitat) els partits polítics a la oposició, la federació sindical UGTT, el sindicat de estudiants i moltes altres associacions de la societat civil reclamen la formació d’un consell nacional per la protecció de la revolució demanant la remodelació de la llei electoral, els mitjans de comunicació i la justícia a fi de garantir unes eleccions verdaderament democràtiques.

Desenvolupament dels aconteixements a Egipte

Inspirada per la triomfant revolució a Tunísia i en un contexts de crisi mundial similar al d’aquest país, a Egipte s’inicia un moviment impulsat pels moviments socials, els incipients sindicats independents i sobre tot per l’esquerra radical que convoquen pel dia 25 de gener l’anomenat “Dia de la ira” i que desborda totes les seves expectatives (quan les convocatòries anteriors no eren de més de 100 o 200 persones aquell dia milers van sortir al carrer). Així, Mubarak va aconseguir guanyar-se l’antipatia de la gran part de la societat, des de la classe treballadora empobrida, passant per la classe mitja i incús sectors de la burgesia i les elits, que van sortir al carrer demanant la seva dimissió.

En un principi l’aparell de l’Estat i els capitalistes van respondre a les mobilitzacions amb una parada patronal (toc de queda i tancament de bancs i empreses) que perseguia atemorir a la població i fer-la desistir sobretot a les ciutats més importants (Alexandria, el Caire i Mansura). Però el diumenge següent el govern va intentar retornar a la “normalitat” i les i els treballadors van tornar a les fàbriques i llocs de treball on van debatre sobre la situació en assemblees i on es van organitzar en massa per participar a les mobilitzacions (en les que fins llavors havien estat participant a títol individual). Així doncs, cal destacar que el fet que marcà un punt d’inflexió i que va precipitar la sortida de Mubarak van ser les vagues massives que es van dur a terme a tot el sector industrial i el sector públic, les quals vinculaven reivindicacions econòmiques amb demandes polítiques, i que van provocar que la junta militar pressiones a Mubarak per fer-lo dimitir. Avui mateix hem vist com la pressió de les lluites han tornat a capgirar el panorama polític al marge de la voluntat de la junta militar i els poders occidentals, obligant a fer dimitir en ple el govern de transició.

D’altre banda hi va haver moments en que la forta repressió del sectors fidels al règim (sobre tot la policia) i els mercenaris i paramilitars de Mubarak van fer perillar la revolució. Ja se sap, tota revolució comporta una contrarevolució per part d’aquells qui no volen perdre la seva influencia. Fruit d’aquesta més de 300 persones han mort en la lluita per la llibertat.

S’ha parlat molt als mitjans de comunicació dels Germans Musulmans. Aquests no van tenir quantitativament un paper molt destacat (van suposar entre un 15% i un 20% dels manifestants) tot i que la seva elevada organització va ser molt important a l’hora de defensar la plaça Tahrir. De fet inicialment no van recolzar la manifestació del 25 de gener (no acostumen a convocar res que no es trobi sota el seu control) i només quan l’esquerra i gran part de la població eren al carrer van donar-los-hi suport.

Paper de les xarxes socials

Un missatge que han estat donant constantment els mitjans de comunicació ha estat que la organització, segons elles, s’ha creat a la xarxa. Si bé es cert que la xarxa ha permès la circulació d’informació com imatges i vídeos, la organització del moviment ha tingut lloc (com en qualsevol situació revolucionaria on tot el poble es troba a l’expectativa dels esdeveniments i participa de la política) en reunions i assemblees des de la base.

Precedents

Les revolucions no neixen del no res sinó que les condicions per a que es puguin donar es van construint amb el temps. Hi ha varis factors que han permès l’arribada de la revolució:

- Situació general del país: Com a la resta del món, Egipte també esta patint les conseqüències de la crisi i el neoliberalisme (pobresa de la classe treballadors, augment del preu dels aliments bàsics, elevada taxa d’atur juvenil i temporalitat, privatitzacions, retallades socials…). A més d’això al país es troba en estat d’emergència des del 1981, amb la qual cosa no es garantien els drets constitucionals i la policia tenia molt de poder i autonomia, actuant de forma arbitraria contra la població i reprimint amb força qualsevol oposició. Podríem dir que la por de la població no donava peu a la lluita, però quan esclata la revolució el primer que fan els manifestants a més de cremar els edificis del partit de Mubarak es cremar les comissaries de policia.

- Conferencies del Caire: La Primera conferencia del Caire es va dur a terme l’any 2002 amb la voluntat de promoure el moviment antiguerra i per la democràcia i va suposar un pas endavant cap a la unitat dels moviments anti-Mubarak. A continuació s’han fet 4 conferencies més que no només han ajudat en la col•laboració entre els moviments d’oposició al règim (islamistes, nacionalistes àrabs i socialistes revolucionaris) sinó que també han permès la coordinació i la comunicació amb diferents moviments socials de la resta del món en temes com la solidaritat amb Palestina, la lluita contra la guerra i la islamofòbia o les vagues a Egipte.

- Mobilitzacions i vagues: L’evolució del les mobilitzacions a Egipte s’han caracteritzat per una retroalimentació entre les lluites polítiques i econòmiques. Així amb motiu de la segona Intifada a Palestina, l’Octubre del 2000 van tenir lloc manifestacions massives de solidaritat que van acabar amb la por del poble a manifestar-se. L’any 2003, uns mesos després de la Primera Conferencia del Caire, van tenir lloc manifestacions de repulsa front a la invasió d’Irak al mateixa ciutat. La repressió de les protestes i el malestar porten al naixement del moviment Kifaya el 2005 el qual agrupa nasseristes, comunistes i activistes d’esquerra. Al 2006 s’inicia un cicle de vagues i lluites obreres del sector tèxtil reclamant millores salarials a la ciutat de Mahala que s’estén al llarg del temps i que és durament reprimit. Com a resposta, el 2008 te lloc una insurrecció popular a Mahala per millores salarials i contra la repressió policial. A conseqüència de les vagues que tenen lloc tant al Caire com als voltants neixen els primers sindicats independents el 2009 (com el Sindicat de Recol•lectors d’Impostos Egipcis) que foren molt perseguits per les autoritats. Totes aquestes lluites juntament amb l’increment de la consciencia de classe acaben per esclatar el 25 de gener en una lluita unitària contra el règim, però també per millores econòmiques i socials, en la que des del primer moment hi participa a més dels i les joves, els treballadors i treballadores (com ho demostra la vaga que tingué lloc a Suez el mateix dia 25 on van caure les i els primers màrtirs de la revolució) i de les dones.

Futur

Hem vist que la revolució i la mateixa organització dins de la plaça Tahrir no han tingut un lideratge clar i això comporta un cert grau d’incertesa en els possibles escenaris de futur:

- Paper de l’exèrcit: Un cop Mubarak a marxat ha quedat l’exèrcit com a organisme que tutelarà la transició i, tot i que el poble a la plaça Tahrir cridava “l’exèrcit i el poble son un”, la realitat és ben diferent i cal caracteritzar bé aquest ens. És cert que els joves soldats són els aliats del poble però no ho són pas les cúpules militars. Aquestes tenen interessos molt diferents als del poble, reben 1.300 milions de dòlars anuals dels Estats Units i controlen el 25% de l’economia egípcia, principalment en sectors com la industria, l’agricultura, l’hostaleria i el comerç d’armes. Consegüentment, als caps militars els interessa conservar els seus privilegis i ens podem trobar amb una situació similar a la de Turquia, on l’exèrcit sempre té l’ultima paraula en la política.

- Democràcia moderna: Un possible escenari de futur es que s’instauri una democràcia burgesa. En aquest cas trobaríem vares forces que lluitarien pel poder. D’una banda trobem a El Baradei, el qual vol impulsar una democràcia liberal moderna aliada amb els interessos d’Occident. D’altra banda trobem als nasseristes, defensors de la revolució populista i antiimperialista de Nasser del 1952. En tercer lloc trobem als Germans Musulmans, força islamista demòcrata (seria com una espècie de CiU en versió islàmica), moderada, conciliadora i de caràcter conservador. La seva base social es trobaria a la classe mitja tot i que consten d’un sector de bases jove i radicalitzat el qual pot arribar a trobar un referent dins l’esquerra radical. D’aquest darrer grup en parlarem més endavant.

- Continuïtat del moviment: Després del la sortida de Mubarak no hi ha hagut un retorn a la normalitat com pretenien certs sectors sinó que aquells qui demanaven la fi de les polítiques neoliberals i millores socials han continuat al carrer. Així doncs ha continuat havent-hi vagues de treballadors i treballadores, s’han creat sindicats independents (amb el recolzament de l’esquerra radical) i continuen les mobilitzacions de denuncia contra els caps corruptes vinculats al règim, pel desmantellament del també corrupte sindicat vertical i en solidaritat amb els altres pobles àrabs. També els comitès de barris que durant alguns moments de la revolució havien pres el control de certes fàbriques continuen donant suport a les mobilitzacions. Pel contrari, els Germans Musulmans han començat a negociar certes demandes polítiques amb la Junta Militar i s’oposen a les vagues argumentant que aquestes són egoistes al mateix temps que els generals estan intentant prohibir-les. Es veu clar que tant els Germans Musulmans com l’exèrcit i altres sector de la societat volen passar a una democràcia formal sense canviar el sistema socioeconòmic (volen canviar-ho tot per que no canviï res). De la mateixa manera els països occidentals i els mitjans de comunicació carreguen contra la lluita de classes centrant l’atenció en les pèrdues econòmiques que ha causat la revolució, (deia El País: “Las protestas sociales amenazan la transición en Egipto”). De ben segur que no li serà fàcil a la classe dirigent limitar la revolució a les reformes polítiques.

- Trotsky i la revolució permanent: El revolucionari rus L. Trotsky ja va senyalar en la seva teoria de la revolució permanent que els canvis de mentalitat i l’aprenentatge que es duen a terme durant les lluites i revolucions polítiques en busca d’un règim més democràtic poden derivar en revolucions socials en les que no tan sols es donen canvis polítics sinó que te lloc una transformació profunda de la societat que arriba a canviar fins i tot les bases de la mateixa, modificant les relacions de producció. La burgesia i les classes mitges pretenien un canvi del sistema polític que els atorgués llibertats democràtiques però els interessos de la classe treballadora son molt diferents, amb la qual cosa ja s’està produint una fissura en el moviment. L’establiment d’una democràcia burgesa (com sabem per pròpia experiència) no garanteix una millora substancial del nivell de vida de la classe treballadora i les lluites contra la corrupció, l’opressió del poble palestí i l’estructura de l’estat (dirigents i militars amb influencia i capitals importants, el sindicat vertical…) juntament amb el manteniment de les organitzacions de base creades durant aquesta revolució (comitès de fàbrica, comitès de defensa, sindicats independents…) poden acabar propiciant, potser no a curt però si a mitjà o llarg termini, una revolució social a Egipte. El que estem vivint avui i el que viurem durant els propers mesos serà potser un “1930 espanyol” o un “1905 rus” i la deriva i la victòria del que neixi a partir d’avui dependrà de la capacitat de l’esquerra per impulsar les lluites i els espais de poder de base així com de la solidaritat internacional.

Centralitat d’Egipte

Hi ha varis factors que determinen la importància d’allò que succeeix a Egipte:

- Perspectiva històrica: La historia ens demostra que quan Egipte canvia el món sencer canvia. Així el 1952 la pujada de Nasser al poder va constituir tot un símbol en la resistència conta l’imperialisme nord-americà i va servir d’inspiració per les lluites d’alliberament de les colònies de la resta del món. Més tard, el 1973, l’ascens al poder de Sadat va canviar tot el panorama polític de l’Orient Mitjà, en firmar la pau amb Israel i obrir el país a la inversió estrangera. De ben segur que el que passi a Egipte condicionarà l’evolució, no només dels països que han fet o estan fent les seves revolucions, sinó també de tota la regió i del món sencer. Per la seva posició dominant allò que passi a Egipte s’estendrà a altres territoris.

- Característiques d’Egipte: Egipte te 80 milions d’habitants i la classe treballadora més important de tot el món àrab la qual cosa li dona una gran potencialitat per dura a terme una revolució social. És el bressol de l’Islam polític i el nacionalisme àrab. A més ocupa una posició econòmica dominant a la regió i conté importants interessos econòmic i geoestratègics per als Estats Units com el Canal de Suez (punt estratègic de trànsit de mercaderies, petroli i la marina nord-americana) i el mateix petroli i gas d’Egipte.

- Imperialisme a l’Orient Mitjà: Egipte és una peça clau en el projecte sionista i en el domini imperialista de la regió. A més de mantindre uns tractats internacionals amb Israel que permeten l’aïllament de la franja de Gaza, subministra el ciment per la construcció del mur de Cisjordania i subvenciona el subministrament de gas a l’Estat sionista. Aquesta situació fa que hi hagi un consens entre la classe dirigent i l’exèrcit egipci amb els poders internacionals però que exclou la voluntat del poble. Per aquest motiu el 82% de la població egípcia te una visió negativa del Estats Units la qual cosa posarà difícil a l’imperi el poder mantindre intactes els seus interessos. Doncs bé, ja hi ha hagut una obertura parcial de la frontera amb Gaza i un fet significatiu ha estat que les i els treballadors del les plantes petrolíferes han fet vagues exigint que cesi el subministrament de gas a Israel. A les manifestacions també es corejaven consignes com “la gent vol alliberar a Palestina”.

Importància

Deia Trotsky que “la revolució es la irrupció de les masses en l’escenari de la historia” i tot i que encara que hi ha gent que sosté que això no es més que una revolta, sembla evident per la majoria que es tracta d’una revolució, no social, però sí política.

Els mitjans de comunicació han ocultat la centralitat de la lluita de la classe treballadora i la força que te la vinculació de demandes econòmiques amb demandes polítiques en les vagues. Un clar exemple el trobem en la vaga de treballadors del canal de Suez on les seves reclamacions consistien en millores salarials i de les seves condicions de treball i a més llibertats polítiques. També hem vist com les condicions materials (trobada a les fàbriques, pes econòmic de les vagues per als capitalistes…) donen més força que a ningú als i les treballadores per dur a terme les revolucions.

Les revolucions del món àrab també tenen una forta importància simbòlica que ens recorda que la revolució també es una solució per avui i no tan sols del passat. Després d’acumular moltes derrotes i perdre l’esperança en veure que la gent no es mou, el triomf d’aquestes revolucions ens inspira i ens fa veure amb claredat que amb la lluita les coses es poden canvia i que la classe dirigent no ve d’un altre món i no és intocable. Tant aquí com a la resta del món estem patint els efectes d’una crisi econòmica que ha comportat una forta crisi de valors del sistema i l’efecte simbòlic que tenen aquestes revolucions, tot i que encara ens manca la confiança suficient per donar el pas, ens mostra mes de prop que la possibilitat encara existeix. Front a l’argument que s’acostuma a utilitzar per justificar la passivitat de la societat al primer món, dient que aquí això no pot passar ja que vivim en democràcia, hem de respondre amb claredat dient que no són els politics a qui votem “democràticament” els que ens governen sinó que es tracta d’organismes antidemocràtics els que realment controlen les nostres vides. Contra més es parli de la “pressió dels mercats” i les pressions de la Unió Europea, el FMI o el BM més evident es fa que és la seva dictadura la que ens governa i només cal que els assenyalem i els posem cara i ulls (grans empreses transnacionals i banquers sense escrúpols) per mostrar clarament qui és l’enemic de classe contra els quals hem de dirigir la nostra lluita. Aquí com a la resta del món cal una revolució social per portar la democràcia també a l’esfera econòmica.

En el cas de l’Estat espanyol, evidencia la grolleria i injustícia que va suposar la tan lloada Transició espanyola. En nombroses tertúlies polítiques televisives han volgut destacar com la Transició va ser un procés organitzat i just que va evitar la sortida revolucionaria, amb les seves víctimes i les seves pèrdues econòmiques. Però el que està posant (i posarà) de manifest la revolució al món àrab és que el càrstic dels repressors i d’aquells que s’han beneficiat amb la dictadura així com l’assoliment de verdaderes millores econòmiques per a la classe treballadora i el repartiment de la riquesa només s’assoleix amb un procés rupturista, amb la lluita i la revolució.

Un altre aspecte a destacar es el canvi de mentalitat que només s’aconsegueix en els processos revolucionaris. Deia un manifestant: “demà tornarem a casa però ara ja coneixem el camí a la plaça Tahrir”. I es que la revolució ens fa aprendre a lluitar i a organitzar-nos, però també a veure més enllà dels prejudicis socials. De ven segur que fins que els cristians i els musulmans no s’han posat a lluitar junts per la llibertat o fins que les cristianes no han fet una cadena humana per protegir a les seves companyes musulmanes durant l’oració no han sigut capaços de desfer-se dels prejudicis mutus.

D’altra banda, la revolució ha acabat amb molts dels prejudicis que ens imposen a les societats occidentals amb respecte al món musulmà i a l’Islam. Ens acostumen a dir, per exemple, que les dones son submises i no tenen cap mena de llibertat allà. Doncs bé elles han estat lluitant juntament amb els homes des del primer dia. També s’acostuma a repetir molt la cantarella del “xoc de civilitzacions”, que si occident i orient s’enfronten des de temps immemorials degut a les seves diferencies culturals, que occident representa el progrés i orient l’endarreriment i la intransigència. Però el que Egipte ens està demostrant avui és que no es tractava de rés més que la lluita de classes de tota la vida. El poble egipci ha sortit al carrer per acabar amb aquesta opressió i dominació que els imposava una classe dirigent organitzada tant a nivell nacional (la dictadura de Mubarak) com internacional (els grans poders internacionals) i aquell suposat “xoc de civilitzacions” i el suposat “islamisme radical” amb el qual s’havia d’identificar el poble no era res més que una estratagema que permetia justificar l’explotació dels recursos d’aquells països.

Finalment, també ha posat en rellevància la crisis que està patint d’imperialisme actualment. El fracàs en la construcció dels nous estats tan a l’Afganistan com a l’Irak es pot veure agreujat per la crisi que pot provocar a l’Orient Mitjà un canvi de posicionament d’Egipte en el conflicte. De fet l’onada de revolucions ja ha arribat a l’Irak on el govern tem una onada de manifestacions massives que pugui danyar la fràgil estabilitat actual. El fet de que hagin recolzat als dictadors fins a l’últim moment posa en evidencia quina classe de política fan les potencies internacionals, sempre en defensa dels interessos econòmics propis i per sobre de la vida i els drets dels pobles; i si no hem viscut una massacra similar a la de la plaça de Tiananmen ha estat perquè els Estats Units ja no es poden permetre empitjorar més la seva malmesa imatge.

Les organitzacions revolucionaries

El paper dels i les revolucionaries egípcies ha estat clau en el desenvolupament dels aconteixements. L’organització germana de en lluita a Egipte, els Socialistes Revolucionaris han estat des del primer moment impulsant la jornada del 15 de gener, impulsant les lluites obreres i la resistència a la plaça Tahrir, col•laborant en la formació de sindicats independents i ara, conjuntament amb altres organitzacions de l’esquerra radical, estan intentant crear un partit de treballadors i treballadores amb persones de sectors clau com son el tèxtil, correus, ferrocarrils, transports, comunicacions o la industria del ciment.

Fa uns anys les i els revolucionaris egipcis miraven amb enveja les lluites i mobilitzacions que tenien lloc a Europa pensant que allà no passava res. Ara és ben al contrari. Comentaven les companyes dels Socialistes Revolucionaris que amb l’arribada de la revolució, cada dia venien grups de joves dient que s’havien tornat socialistes revolucionaris i que es volien afiliar. Les organitzacions revolucionaries tindran molt de pes en el manteniment de les lluites un cop les classes mitges i la burgesia traicionin les expectatives de la classe treballadora, donant recolzament als espais d’autoorganització de base i denunciant aquesta traïció. Poden ser la flama que mantingui viu el foc revolucionari per acabar duent a terme una revolució social.

Les i els revolucionaris no fan la revolució ells tot sols, però el treball de les organitzacions revolucionaries en la construcció de les lluites és molt important per fer que la revolució arribi abans i sobretot per assegura el seu triomf. Només amb el treball unitari de base, amb la construcció d’espais d’autoorganització de base i de classe i la lluita i la solidaritat internacionals, guanyant-nos la confiança de la gent, podrem vèncer el capitalisme. Podem lluitar a títol individual, però el fet d’estar organitzades i coordinades internacionalment ens facilita el flux d’informació i ens dona una major capacitat de reacció, per, en definitiva, tindre màxima força quan arribi la revolució.

La revolució Líbia

L’últim episodi d’aquesta onada revolucionaria el trobem a Líbia. Un aixecament popular impulsat per les forces de l’oposició i els comitès locals amb el suport de part de l’exèrcit i certs diplomàtics que han dessertat, ha posat contra les cordes al dictador Gadafi, en el poder des de 1969. Sembla ser que només controla ja algunes ciutats secundàries i la capital del país, Trípoli i està defensant les seves posicions amb el suport de la Guàrdia Revolucionaria i nombrosos i sanguinaris mercenaris sud saharians. Ens hem trobat amb una situació molt diferent a la viscuda a Tunísia o Egipte en la qual el brutal dictador no ha tingut miraments a l’hora de reprimir les protestes amb la forca militar i utilitzant armament pesat contra la població civil. No ens ha quedat clar de que es tracta segons Gadafi, si de joves drogats o membres d’al-Qaeda. Potser són joves drogats d’al-Qaeda?

En tot cas hem de veure a que és deu aquesta situació. Es significatiu, per exemple, que tant Chavez com Castro continuen recolzant un assassí que ha matat milers de persones del seu poble mentre que la condemna per part d’occident ha trigat menys de l’esperat en arribar. Deia Chavez ahir que no li consta que Gadafi sigui un assassí i no el condemnarà si no hi ha proves contundents al respecte mentre que quan hi ha una mínima sospita de que Estats Units ha fet quelcom que el pot comprometre no espera gaire a condemnar-los sense demanar aquestes proves. Doncs bé, aquesta situació ve de la diferent posició en que es troba Gadafi amb respecte d’altres dictadures del món àrab. La dictadura líbia no és tan depenent dels imperis occidentals com les existent a Tunísia o Egipte en tractar-se d’una dictadura sustentada històricament en una barreja de nacionalisme àrab, islamisme i “socialisme”. Gadafi no va ser recolzat pels imperis occidentals fins que, un cop desmantellada la URSS amb la qual havia establert importants tractats comercials i un cop deixada enrere la política de recolzament de moviments terroristes antiimperialistes, els interessos sobre els petroli libi (inici de polítiques neoliberals a Líbia) i la venda d’armes i gràcies al rentat de cara que va fer el regim en el nou període de “lluita contra el terrorisme islàmic i contra al-Quaeda” va propiciar l’establiment d’aliances. L’autonomia de Gadafi li ha permès establir vincles comercials amb els països “socialistes” d’Amèrica els quals, com qualsevol altre país sustentat en el capitalisme (en el cas de Cuba del capitalisme d’estat) posen per davant els interessos econòmic i geoestratègics als drets fonamentals de les persones. Amb això no vull dir que em posicioni a favor dels imperis occidentals (ja que aquests són encara pitjors en certs aspectes). No hem de caure en una situació de polarització del discurs on es recolza acríticament un o l’altre bàndol o bloc (com va passa durant la guerra freda o amb els moviments islamistes a l’Orient Mitjà). Hem de recolzar les revolucions que venen des de baix fins i tot quan aquestes poden portar a una invasió imperialista. No podem caure en el simplisme i cometre els errors que han comès algunes organitzacions d’esquerres que han arribat a recolzar sanguinàries dictadures per tal d’evitar la pujada al poder dels islamistes o per considerar-les antiimperialistes. Com diu Chris Harman: “Amb els islamistes a vegades, amb l’Estat mai”. De forma similar això es aplicable a altres situacions com la que vivim avui a Líbia o la que vam viu a l’Estat espanyol al 36, on, des del meu punt de vista, tot i no donar-se les condicions per la revolució, la classe treballadora va iniciar-la autònomament i seriem uns contrarevolucionaris si ens oposéssim a aquesta i recolzéssim l’estat burgés republicà. En tot cas, assegurar el triomf d’aquestes passa per enfortir les organitzacions revolucionaries.

El futur es doncs força incert. Pot ser que els Estats Units envaeixin Líbia per assegurar els seus interessos econòmics i fer-se amb el petroli en cas que s’iniciï una guerra civil que es prolongui en el temps. També pot ser que triomfi la revolució i s’instauri una democràcia moderna en la qual acabin governant els islamistes o altres grups o bé que l’exèrcit prengui el poder. El comitè popular sorgit a Bengasi jugarà un paper clau en la nova organització política del país i farà difícil una sortida autoritària, si bé pot burocratitzar-se i degenerar. Cal confiar en l’autonomia i la força del poble per alliberar-se.

En tot cas els pes polític de Líbia no és pas tan gran com el de Tunísia o Egipte. En aquest país la classe treballadora no té un pes i una organització tan importants i consta d’una població de 6 milions d’habitants amb una extensió de 40 vegades la de Catalunya. Si que te però un pes econòmic important sobretot per les seves reserves de petroli. El desenvolupament polític dels seus veïns, Egipte i Tunísia, condicionarà dràsticament el futur de Líbia i es probable que acabi patint la seva mateixa sort amb el temps. L’esclat , si es dona, d’una revolució social als primers involucrà amb tota seguretat a Líbia i sacsejarà de punta a punta tot el món àrab i el món sencer.

Per últim, aquesta crisi ens recorda quan vulnerables son els imperis occidentals, en profunda dependència de l’energia i els recursos provinents del tercer món. La gran pujada del preu del petroli ens fa veure que, tot i que pugui semblar eterna, la societat del benestar i la posició econòmica dominant del primer món se sustenta sobre uns fràgils ciments els quals tard o d’hora, quan els oprimits del món despertin, es desfaran.

Diego Mendoza Irigoyen, membre de En Lluita
http://www.enlluita.org/site/