Un “altre” 11 de Setembre
La recuperació de la memòria històrica ha de ser una eina social que estigui al servei de la societat. Una societat sense memòria històrica és més vulnerable en tots els seus aspectes socials, econòmics, polítics. Sense entendre el passat no entendrem el present i no tindrem les eines per poder lluitar per una societat més justa socialment.
El problema radica en la institucionalització de la història com una eina no explicativa de les lluites constants de classe, sinó, en una història que cerca les arrels nacionals per justificar els actuals sistemes “nació-estat”. Aquesta història oficial parteix d’estratègies planificades prèviament, desenvolupades per experts professionals creadors i venedors d’idees, des de sociòlegs, historiadors fins a professionals del màrqueting, periodistes…
Tots ells conten amb un poderós recolzament mediàtic i editorial, amb clares intencions d’ocultació de dades, de interpretacions esbiaixades, veritats a mitges i fins i tot mentires descarades.
La diada de l’11 Setembre va estar- i continua estan-, més condicionada per situacions polítiques que per reflexions historiogràfiques. Les interpretacions i visions històriques i polítiques de l’11 de Setembre han estat molt condicionades per les respectives conjuntares polítiques, és a dir, que els historiadors catalans i catalanistes van crear els seus mites nacionals en funció de la conjuntura històrica. Com a exemple podem citar els lliberals vuitcentistes els quals van trobar en l’11 de Setembre un exemple més de la lluita contra l’autoritarisme d’Espanya. Mentre que durant el primer terç del segle XX, les diferents famílies del catalanisme lluitaren entre si per apoderar-se de l’emergent moviment nacionalista, i per tant, imposar la seva pròpia mitologia.
No ens em d’oblidar mai que una part de la història ha estat condicionada per les constants lluites de poder entre les elits socials. Aquestes lluites de poder han creat “conciencies-sentiments” nacionals els quals utilitzaven a favor d’un interès o un altre. Tota lluita de poder a mobilitzat a la massa social productora per defensar uns interessos aliens a la seva realitat.
La guerra de Successió fou una guerra dels interessos econòmics de les burgesies mercantils, creixents tant a Anglaterra com a Catalunya, contra els interessos polítics de les monarquies absolutistes de França i Castellà. Tant guanyadors com perdedors van crear els seus respectius discursos per poder legitimar una guerra econòmica en una guerra de sentiments nacionals.
Desprès d’aquest petit anàlisis us ofereixo un petit discurs de la història oficial de l’11 de Setembre, per que vosaltres mateixos i pugueu treure les vostres conclusions:
(…)Les celebracions catalanes del dia 11 de setembre evoquen uns fets de 1714, fa quasi tres-cents anys: el final de l’heroica resistència de la ciutat de Barcelona davant de les tropes franceses i espanyoles del rei Felip V de Borbó, que ocuparen finalment la ciutat en aquest dia que simbolitza «la fi de la nació catalana».
La data de l’11 de setembre de 1714 marca la fi de l’antiga independència de Catalunya en el si de la Corona d’Aragó. El comte de Barcelona va ser des del segle XII rei d’Aragó, com a titular d’una monarquia que agrupava el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, Mallorca i València. La unió de les corones d’Aragó i Castella, al segle XV, va mantenir el respecte de les institucions i legislacions corresponents, fins al final de la Guerra de Successió (1702-1714), en què Espanya fou per primer cop sotmesa a la unificació i centralització política d’acord amb el model francès de la monarquia absoluta. (…)
Bibliografia consultada:
http://redalyc.uaemex.mx/pdf/915/91500629.pdf
http://revistes.iec.cat/revistes/index.php/TdC/article/viewFile/2987/2476
http://www.raco.cat/index.php/Manuscrits/article/viewFile/23328/92543
Isra Navarro.
