2010: No a l’Europa del capital, la crisi i la guerra
A partir de l’1 de gener de 2010 l’Estat espanyol tindrà la presidència de la Unió Europea (UE). El govern de Zapatero intentarà utilitzar la presidència de la UE com una operació de màrqueting per rellançar la seva presidència i seguir venent la farsa que la crisi s’ha acabat. La crisi actual, lluny de ser una crisi conjuntural passatgera, és una veritable crisi sistèmica, econòmica i financera, social, ecològica i energètica, i alimentaria. No estem al final de la crisi i el més dur encara està per arribar.
Una Unió Europea antidemocràtica
La Unió Europea dibuixada pel Tractat de Lisboa, que repren l’essencial de la fallida Constitució Europea, és una UE antidemocràtica, on les decisions es prenen allunyades de la ciutadania i sense cap possibilitat de control democràtic, en connivència amb els grups de pressió proempresarials. La presidència espanyola de la UE té com a un dels seus objectius profunditzar aquesta lògica, desenvolupant mesures per el Tractat de Lisboa.
La professionalització de la política, els lligams cada cop més estrets entre el món empresarial i la política, i les polítiques neoliberals han generalitzat la corrupció en molts països de la UE, com ho mostren els recents escàndols a casa nostra. La corrupció, lluny de ser un problema causat per actituds individuals mogudes per l’avarícia, és una conseqüència del model econòmic implementat als darrers anys, basat en l’especulació i la desregulació.
La crisi l’està pagant la classe treballadora
L’opció de les elits polítiques i econòmiques de la UE és intentar transferir el cost de la crisi als sectors populars. Per tot arreu les mesures dels governs de la UE busquen que la crisi la paguin les i els assalariats i aprofundeixen les polítiques neoliberals, mitjançant acomiadaments massius i l’increment brutal de l’atur, retallada i moderació dels salaris, amenaçant els drets socials conquerits a través de noves “contra-reformes” laborals i de pensions, i afavorint descaradament als rics organitzant rescats bancaris, aplicant politiques fiscals regressives, i claudicant front a les grans multinacionals. Durant la presidència espanyola de la UE es pretén abordar la revisió de l’anomenada “Estratègia de Lisboa”, que defineix la política d’ocupació dels països de la UE, profunditzant la seva orientació neoliberal malgrat el seu fracàs evident.
La combinació entre precarietat, salaris de misèria, dificultats per accedir a un habitatge digne, que afecta de forma particular a la joventut, i l’augment incessant de l’atur transforma la crisi econòmica en una veritable crisi social que deixa a l’estacada milions de persones, amb dificultats per arribar a finals de mes i satisfer les necessitats bàsiques. A més, continuen les polítiques de privatització i la mercantilització dels serveis públics, especialment en sectors com la sanitat, l’educació, l’energia o el transport, amb l’aplicació de directives liberalitzadores i polítiques com les del procés de Bolonya.
Les dones patim més l’impacte de la crisi
Les dones sofreixen de forma particular l’impacte de la crisi, pateixen discriminació al mercat de treball, taxes d’atur i precarietat més elevades a les dels homes i carreguen gran pes de la debilitat dels mecanismes de l’Estat del benestar, degut al desigual repartiment del treball domèstic i la cura. L’ascens de la dreta populista dins la UE difon concepcions reaccionàries sobre la família, la sexualitat, les opcions sexuals, i el paper de la dona a la societat i amenaça en retallar drets com el de l’avortament, encara conquerit de forma molt limitada.
La població immigrant és el cap de turc de la crisi
En aquest escenari augmenta la pressió vers la població inmigrant. Si abans de la crisi la inmigració va ser requerida per ser superexplotada sense drets en els pitjors treballs, ara s’incrementen les expulsions, s’articula un pla de retorn i s’accentua la repressió. La política de la UE (i la Llei d’Estrangeria) és aixecar més murs i externalitzar les fronteres. Aquesta política de racisme institucional situa els i les inmigrants com a culpables de la crisi per tal d’ocultar la responsabilitat del sistema, fomentant així la divisió i el racisme socials. Això comporta que milions de persones siguin, de fet, ciutadans de segona amb menys drets que la resta de la població.
El capitalisme depredador destrueix el territori
Front a un capitalisme depredador causant d’una crisi ecològica global, que amenaça la pròpia supervivèncie de l’espècie i que té en el canvi climàtic la seva manifestació més alarmant, la política de la Unió Europea és aprofundir la lògica productivista de l’actual model, el foment d’infraestructures que destrueixen el territori, i afavoreix els intents de rellançar la energia nuclear.
La política agrària està al servei de les multinacionals
La Política Agraria Comú (PAC) està al servei d’un model d’agronegoci al servei de les grans multinacionals del sector, ensorra el món rural i la petita pagesia, fomenta els aliments transgènics, una alimentació de mala qualitat i socava la sobirania alimentaria. La producció d’agrocombustibles empitjora la situació al camp i ha tingut greus conseqüencies internacionals, en ser un dels factors causants de la crisi alimentària.
L’Europa dels estats empresona pobles
L’actual UE es basa en una Europa dels Estats que nega el dret a l’autodeterminació de molts pobles europeus que es troben empresonats i esquarterats. Els Països Catalans som un d’aquests pobles a qui es nega el dret a decidir lliurement el propi futur. La uniformització i globalització amenacen les llengües minoritàries i minoritzades, que es troben desemparades davant d’unes administracions que no practiquen polítiques per defensar-les.
L’Europa del capital és també l’Europa de la guerra
L’Europa del capital és també l’Europa de la guerra i el rearmament, amb una política de defensa subalterna a l’OTAN, que ha afavorit la remilitarització dels països europeus i els interessos de la indústria de l’armament, amb l’objectiu de construir una Europa-potència. La política militarista i imperialista de la UE queda clarament de manifest amb la presència de tropes de varis països europeus a l’Afganistan, una guerra la naturalesa de la qual cada cop és més evident per l’opinió pública. Al mateix temps, es manté la complicitat i s’aprofundeixen els acords comercials i polítics amb l’Estat d’Israel i la repressió al poble palestí.
La Unió Europea és un projecte neocolonial
Les multinacionals europees, amb el suport actiu dels governs de la UE, continuen amb la seva politica de rapinya dels recursos naturals dels pobles del sud i de d’explotació de la mà d’obra, a la recerca de matèries primes barates i de nous mercats. El deute extern dels països empobrits, un deute il.legítim, segueix sense anular-se i utilizant-se com un mecanisme per imposar als governs del sud polítiques d’ajust. I la diplomàcia europea segueix treballant per socavar els processos de canvi empresos en diferents països de llatinoamerica i salvaguardar els interessos empresarials europeus.
Repressió contra la dissidència
La crisi i el malestar social acumulat provoca un increment les mesures repressives per part dels Estats de la UE i la retallada de llibertats democràtiques bàsiques, sovint amb el pretext de la “guerra contra el terrorisme”, que busquen criminalitzar i contenir la dissidència.
Crida a la mobilització i autoorganització per respondre a l’Europa del capital, la crisi i la guerra
Front aquesta situació, la mobilització social és imprescindible. Només aturarem les actuals polítiques amb l’autoorganització dels sectors populars i la nostra presència al carrer. Perquè la crisi la deixem de pagar les i els treballadors, hem d’oposar-nos a les polítiques neoliberals i trencar amb els seus Tractats i estratègies, mobilitzant-nos per al repartiment de la riquesa, del treball (a la feina i a casa), per la defensa del mediambient, per la fi de qualsevol forma d’opressió i discriminació per raons de gènere, nacionalitat, etnia i opció sexual, i per la desmilitarització, la pau i la solidaritat amb els pobles de tot el món.
Per aquest motiu els col.lectius, organitzacions i plataformes catalanes que ens hem trobat a Sabadell el 14 de novembre fem una crida per començar a organitzar una resposta a l’Europa del capital, la crisi i la guerra i als intents que la crisi la paguem tots i totes durant el proper semestre, a impulsar una àmplia varietat d’iniciatives de protesta durant aquests sis mesos, i a organitzar-nos dia a dia i en tots els terrenys.
En particular, fem una crida a preparar la mobilització durant les cimeres de Ministres de Treball i de la Unió pel Mediterrani que es preveuen realitzar a Barcelona del 27 al 30 de gener i del 5 al 7 de juny, respectivament. I també durant la Cimera Unió Europea-Amèrica Llatina que es realitzarà del 17 al 18 de maig a Madrid, entre d’altres. Igualment, considerem important participar en el proper Fòrum Social Català que tindrà lloc del 29 al 31 de gener a Barcelona i impulsar activament àmplies mobilitzacions el proper 1er de maig en contra l’Europa del Capital, així com reforçar convocatòries com ara les del 8 de març, dia de la dona treballadora, i el 17 d’abril, jornada internacional de lluita camperola, entre d’altres.
No a l’Europa del capital, la crisi i la guerra. Per una Europa social, dels pobles i de la pau.
2010: SEMESTRE DE L’ UE AMB PRESIDENCIA DE L’ESTAT ESPANYOL: Organitzem la resposta social!
Uneix-te a les assamblees unitaries que es fan per tot el territori.
