Expressa’t: Un llistó democràtic molt baix
Un llistó democràtic molt baix. Si que hi ha conflicte lingüístic.
Imatge: linguodiversitat.wordpress.com/
El passat 17 de març la Plataforma per la Llengua ha presentat a la Comissió de Llibertats Civils, Justícia i Assumptes Interiors del Parlament Europeu un informe amb 37 denúncies de casos de discriminació lingüística a l’estat espanyol vers ciutadans catalanoparlants. Aquest informe, malauradament, ja és el segon. Venia precedit per un altre que n’havia recollit 40 casos més. Aquests informes només són la punta d’un iceberg enorme que emmascara un greu problema de mentalitat col·lectiva submisa, doncs, un estat democràtic hauria de garantir drets del seus ciutadans, i no coaccionar-los, limitant-los per llei com fa l’estat espanyol. El cas és que molts catalanoparlants es conformen o fins i tot neguen que hi hagi conflicte lingüístic.
Aquests casos recollits tan sols són els que s’han fet públics, i ni tan sols tots aquests han estat denunciats a la justícia ordinària. De fet, a quina justícia pots recórrer, quan és el propi sistema judicial qui et discrimina? I és que el nom de l’informe és extret d’un cas real: “si me hablas en catalan se suspende el juicio”, és el cas real d’un testimoni a un Judici a Figueres, al qual la jutgessa li va dir directament això. Clar, la dona que venia des de 150 quilòmetres lluny, no tenia gaires ganes de tornar a pagar-se el desplaçament, amb la conseqüent pèrdua de temps, de feina, etc, i va haver de transigir.
El pitjor és que (i com a ONG del català ho sabem del cert), no tots els casos de discriminació es fan públics. I pitjor encara, el que és realment un greu problema és que els propis catalanoparlants, davant la simple sospita d’una possibilitat de patir una situació d’aquest tipus, directament refusem fer servir el català. És més, institucions pròpies com governs d’ajuntaments tenen por a realitzar polítiques actives de normalització lingüística “pel què pensaran”. Aquests casos no es comptabilitzen com a discriminacions, malgrat ser els més nombrosos i generalitzats, i que responen a una anormalitat evident. Per desídia, per cansament, per “no tenir problemes”, molta gent prefereix no dir res, i seguir vivint en la fal·làcia de la versió oficial d’”aquí no hi ha conflicte lingüístic”, amb justificacions de mal pagador com la de l’”abans estàvem pitjor”, o que “és un tema puntual” o “no tothom és així”. De facto, es reconeix una subordinació sistèmica dels catalanoparlants.
Si anem a treure’ns el DNI, al policia li parlem en castellà…no fos cas, si anem a un judici, igual, si demanem cap imprès a l’administració i està només en castellà, ja no el demanem en català, no fos cas que ens miressin malament; si demanem una adreça a un Guàrdia Civil, li parlem en castellà, perquè ja suposem (ho donem per “normal”) que no ens entendrà… i així amb la majoria de serveis que afecten l’estat, els seus funcionaris i els seus serveis.Ho tenim assumit, perquè constantment veiem com peticions de tot tipus són invalidades, o retornades sense cap sentiment de vergonya, des de l’estat, pel sol fet d’estar escrites en català. O veiem com al parlament de l’estat es produeix, cas únic a Europa, d’expulsar parlamentaris pel sol fet de parlar una llengua, teòricament, d’aquell mateix estat. Una cosa que no farien amb cap llengua del món (la traduirien), ho fan amb la llengua pròpia dels ciutadans del seu propi estat.
La situació de discriminació vers el català, doncs, hi és. Hi és sempre, en forma de més de 500 lleis estatals que en limiten l’ús o imposen directament el castellà. Per tant: sí hi ha conflicte lingüístic. Un altra cosa és que el conflicte només es faci visible quan els catalans intentem actuar amb normalitat (parlar la nostra llengua dins l’estat en el qual vivim). La perversió és que molts catalanoparlants evitin parlar català en determinades situacions, per poder seguir dient que no hi ha conflicte lingüístic. I que quan un català simplement fa ús normal de la seva llengua, se’l criminalitzi, i pràcticament se li acusi de ser “el causant d’un conflicte que no existeix”. Perquè ens entenguem, és un cas molt semblant al dels esclaus, o les dones maltractades, clar: mentre no et queixis “no hi ha conflicte”.
Causa de tot això, és el baix llistó democràtic a nivell lingüístic que ens imposem com a ciutadans. Una senyora ens explicava fa pocs dies, contenta, com havia anat a la comissaria de policia a rectificar l’ortografia dels seus cognoms escrits de qualsevol manera durant la dictadura, i explicava que l’havien atès: “malgrat ella va parlar en català tota l’estona”. I amb això, el que hauria de ser una acció del més normal a un país normal, ja estava contenta. Malauradament, a dia d’avui, a la Plataforma per la Llengua documentem encara molts casos de vexacions per part, especialment, de la policia. Deixant de banda que s’hagi d’anar a una comissaria a realitzar aquest tràmit, com si fóssim delinqüents, el primer que cridaria l’atenció de qualsevol demòcrata és que un ciutadà perjudicat per l’acció de l’estat, hagi d’impulsar ella mateixa tots els tràmits per fer les rectificacions pertinents, sol·licitar-ho (com si et fessin un favor) i a sobre pagar. Li vam preguntar si se li havien dirigit en català: “no, sempre em van respondre en castellà”, en quin idioma estaven els rètols i cartells de dins: “només en castellà”, i els formularis: “en castellà”… Cap ciutadà que tingués un llistó democràtic a l’alçada de les democràcies occidentals de referència, es conformaria amb la simple rectificació administrativa ( a sobre pagada) d’un prejudici, mentre segueix sent tractat discriminatòriament per aquest mateix estat per raons lingüístiques.
Article de
