El pintor cerdanyolenc Togores formarà part de la col·lecció permanent del Museo Ibáñez (Almeria)

El museu Ibáñez d’Olula del Riu acaba d’incorporar un quadre de Josep de Togores titulat “Natura morta amb peces de caça”.

56b213944e926_Borratxo

Un borracho, Josep de Togores i Llach, 1910-1911

Es tracta d’una natura morta de 100 x 75 cm, signat i datat en 1962, corresponent a l’últim període d’activitat artística de l’autor i plenament representatiu del seu estil tardà, d’un realisme adust i una tècnica gruixuda i empastada. Josep de Togores i Llach (Cerdanyola del Vallès, 1893 – Barcelona, ​​1970) és un dels pintors més importants de tot el segle XX, tant a Espanya com a la resta d’Europa. Militant de la modernitat figurativa, la seva obra va travessar la centúria amb múltiples experimentacions, canvis i assimilacions dels diferents llenguatges de l’avantguarda internacional. Va començar a interessar-se per la pintura després de patir una meningitis als tretze anys que el va deixar sord. Va rebre lliçons dels pintors Joan Llaverías i Felix Mestres. En 1907, becat per l’ajuntament de Barcelona, ​​va viatjar a París acompanyat del seu pare. Allà descobreix l’obra de Cézanne, que l’impressiona. A Brussel·les rep un premi pel seu quadre “El boig de Cerdanyola”, que obre una etapa impressionista en la seva pintura. De tornada a Barcelona, ​​assimilarà les influències del noucentisme de Sunyer i altres artistes d’aquesta òrbita.

Després de la Primera Guerra Mundial, s’instal·la a París amb el grup de pintors de Montparnase. Seran els seus amics Picasso, Modigliani, Utrillo, Juan Gris, Braque, Maillol i Jacob. En aquesta època assimilar els postulats del cubisme i altres avantguardes clàssiques, que incorporarà a la seva obra. Sempre dins d’una figuració constructivista, de gran solidesa i monumentalitat, la seva pintura pot adscriure, durant els anys vint, al corrent internacional de “La volta a l’ordre” o “La nova objectivitat”. En aquesta època es converteix en un dels pintors més importants d’Europa, arribant a tenir el mateix marxant que Picasso, Daniel-Henri Kahnweiler, amb qui signa un contracte d’exclusivitat. Entre 1927 i 1931 experimenta amb un surrealisme automatista, on la línia té una importància decisiva i enigmàtica. Malgrat tot, el 1932 torna a Espanya i torna a la figuració, d’un to cada vegada més realista, convertint-se en el retratista de moda de l’alta societat catalana. Mor el 1970, atropellat al Passeig de Gràcia. La seva obra es troba exposada en museus com el Reina Sofia i el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

La “Natura morta amb peces de caça” del museu Ibáñez il·lustra a la perfecció aquest realisme conreat pel pintor en els seus últims anys, amb una pinzellada curta i molta càrrega de matèria pictòrica. El llenç, pintat del natural, representa una llebre i diverses aus mortes, llençades al terreny d’un clar del bosc després de la jornada de caça. La disposició centrífuga dels animals, col·locats com si en aparença haguessin caigut a l’atzar, dota la composició d’un gran moviment i expressa amb rudesa la violència i caos de les seves morts. El quadre, que es troba en perfecte estat de conservació i atresora el marc artesanal original, porta un adhesiu per darrere, al bastidor, de la barcelonina Sala Parés, mítica galeria on l’artista exposava amb assiduïtat en els seus últims temps.

Comparteix: