Cerdanyola Recorda: El trencadís a Cerdanyola i llurs artesans (III): Albert Lázaro (Sant Andreu de Barcelona, 1933)

Aquest mes ha fet 85 anys que vaig néixer al barri de Sant Andreu de la Ciutat Comtal. L’any 1941 la meva família va establir-se a Cerdanyola, precisament a la mateixa casa on visc actualment, al número 22 de la Plaça Sant Ramon. El centre educatiu on vaig anar va ser el del carrer de les Escoles, fins que a l’any 1945 i a resultes de la mort del meu padrastre el vaig haver de deixar per anar a treballar de pagès i de rabadà. Als catorze anys vaig poder entrar a treballar de manobre a les empreses locals d’Agustí Mimó i Josep Morral. Seguidament vaig treballar durant dos anys a la Brigada Municipal de Cerdanyola i, als 18 anys, com a oficial de segona a l’empresa Roig a Bellaterra, tot continuant la meva carrera professional a Barcelona, la Costa Brava i Reims. L’any 1963 em vaig establir pel meu compte i l’any 1988 vaig haver de deixar l’ofici a causa d’una greu malaltia.

Quant als meus matrimonis, l’any 1956 em vaig casar amb una noia de Caravaca de la Cruz (Múrcia), de nom Cruz. D’aquesta unió varen néixer dos fills, en Jesús i la Mª Aurora. L’any 1988 em vaig divorciar i, poc després, em vaig tornar a casar, aquest cop amb una dona de Lanteira (Granada), que es diu Adolfina.

Tot i haver treballat sempre en el sector de la construcció i haver estat un entusiasta del modernisme i de la tècnica del trencadís, durant la meva carrera com a paleta mai no vaig treballar aquesta especialitat. Tanmateix, sempre tenia pensat que algun dia la podria utilitzar. I és precisament amb aquest pensament que, quan em contractaven a fi de modificar alguna cuina o bany, recollia restes de rajoles i les anava guardant per a l’ocasió.

L’any 1988 l’Ajuntament em va contractar per ocupar el càrrec de monitor de la construcció a l’Escola Taller de Can Serra, per tal d’impartir classes teòriques i pràctiques a una dotzena de joves. Passats uns mesos i, amb l’objectiu de trencar la monotonia, vaig proposar a aquest jovent l’oportunitat d’anar un dia de bon matí a fer una visita d’estudis al Parc Güell. La proposta va ser acceptada per la direcció de l’escola, que ens va pagar el tren i el metro. Als alumnes els va entusiasmar tant aquella alegre visió de la tècnica del trencadís que es dedicaren a la presa d’apunts i la realització de dibuixos. A la classe teòrica del dia següent, els aprenents de paleta varen fer un exercici escrit en què havien de narrar allò que havien vist al Parc Güell. A resultes de la petició per part dels alumnes de fer un treball al centre recorrent a la tècnica del trencadís, els vaig proposar que fessin un projecte de com podien aplicar aquesta tècnica a una caseta de pou que hi ha a Can Serra. Així doncs, els joves varen fer el dibuix de la feina, que fou aprovada pel director del centre, en Santi Morera, i l’arquitecte Oriol Subirà. Els alumnes cobriren amb el trencadís la meitat del sostre de la caseta i elaboraren l’escut de Cerdanyola en un frontó d’aquesta.

Ara bé, el treball no es va poder finalitzar perquè l’any 1990 es va acabar el curs. Al començar a treballar un nou curs a la mateixa escola l’any 1993, però, vaig tenir la desagradable sorpresa que la feina començada pels alumnes de la primera promoció no solament no s’havia acabat, sinó que havia estat eliminada. Si bé afortunadament l’escut sí es va salvar d’aquella destrucció, dos anys abans de la redacció d’aquest article i en una visita que vaig fer al centre, vaig poder veure que davant de l’escut havien plantat dos xiprers. El juliol del 2015 vaig exposar-li al nou i actual batlle del poble, Carles Escolà, el desastre dels arbres i l’escut, de manera que em va dir que prendria nota. Doncs bé, deu haver perdut la nota ja que el xiprers continuen encara al mateix lloc.

Tal com he especificat anteriorment, l’any 1993 vaig tornar a fer de monitor d’una nova promoció d’alumnes de la construcció, després de no estar-hi present entre els anys 1990 i 1993. Aquesta vegada es va restaurar la Torre de Ca n’Ortadó – R. Maymó. Va ser aquí on vaig recollir la major part dels materials que em feien falta per construir un bany a casa meva, així com totes les rajoles de les parets de la cuina i del bany i el terra d’aquestes dues estances, enrajolades amb gres del Sarre de 40 x 40 x 6 mil·límetres. A més, vaig recuperar trossos de rajoles del frontó de l’escala de servei d’aquesta torre, que es va haver d’enderrocar per tal d’encabir-hi un ascensor, imprescindible per ser un edifici públic accessible de més d’una planta.

Del bany d’aquesta torre vaig recuperar el lavabo de peu, un bidet i un vàter (tot de la casa Roca) dels anys vint. Amb tot aquest material i amb allò que havia acumulat durant molts anys, em vaig animar a fer el present bany de casa meva amb la tècnica del trencadís. Aquesta estança té unes mesures de 2,75 x 2,75 x 2,40 metres. La seva construcció es va realitzar a estones perdudes entre els anys 1993 i 1996. Curiosament, vaig anotar la quantitat de peces que vaig emprar per cobrir les parets i el terra del bany, que donen les següents xifres: a les parets s’utilitzaren unes 12225 peces, i al mosaic del terra unes 4400 peces. Les hores emprades per realitzar aquest treball foren 1500. Val a dir que el sanitari i els accessoris, els miralls i el moble tocador van ser recuperats, amb l’excepció de la banyera i les aixetes, que foren comprades.

Albert Lázaro
Cerdanyola, gener del 2018