Què s’amaga darrere dels murs dels ‘mataderos’?
Parlem amb l’autor de la investigació de més abast realitzada fins ara sobre la realitat dels escorxadors (que demana mantenir l’anonimat), plasmada fins ara en el projecte fotogràfic Tras los muros i en un documental que acaba de presentar.
Poques vegades es pot veure el que passa dins dels escorxadors. Què et va portar a començar aquesta investigació?
L’hermetisme dels escorxadors no és casual. La indústria càrnia oculta deliberadament als seus consumidors el que succeeix a les seves instal·lacions. Des de la granja, on els animals són sotmesos sistemàticament a una explotació violenta, fins al lloc on es posa fi a les seves vides, els escorxadors. A Mèxic es donaven les circumstàncies adequades per a realitzar una investigació. Tot i trobar-se entre els deu majors productors carnis del món mai s’havia realitzat cap investigació. La indústria tenia la guàrdia baixada i més jo comptava amb una xarxa de suport. Així va començar tot.
Tot i que el documental ha estat filmat en diversos estats de Mèxic. L’objectiu no és mostrar el que passa en aquest país en concret, o sí?
L’opressió cap als animals, és a dir, la privació de llibertat i submissió violenta contra la seva voluntat, és igual a tot el món. Les diferències són només de forma. A més, les investigacions realitzades amb càmera oculta en escorxadors de tot el món proven que els animals pateixen una crueltat encara més gran de la que podíem imaginar. La indústria càrnia ens menteix i ho seguirà fent. El seu negoci depèn d’això.
Quin és el propòsit principal de la teva recerca?
Una cosa és entendre que en un escorxador es maten animals i una altra comprendre en profunditat què suposa això per als animals. Cada animal que creua la porta d’un escorxador és un individu que, com qualsevol altre animal –inclosos també nosaltres–, pateix davant els danys i es resisteix davant la mort. Més encara si aquesta és imposada amb violència. La finalitat d’aquest treball és fer passos en una direcció concreta: agitar des del coneixement d’una injustícia i empènyer al compromís per a la transformació política i social.
En llocs com els Estats Units hi ha lleis que prohibeixen filmar dins d’escorxadors i altres instal·lacions de la indústria d’explotació animal. En el teu cas, com va ser el procés de gravació de les imatges per al documental?
En alguns països, accedir als escorxadors no només és extremadament difícil, sinó que està perseguit per la llei, com en el cas dels Estats Units. A causa d’aquestes dificultats, les persones que obtenen els enregistraments es veuen obligades a portar càmeres ocultes o instal·lar-les en llocs on no puguin ser vistes. En el cas d’aquest documental, amb l’ajuda de diverses companyes vam construir una història creïble i una identitat falsa. Vaig entendre que podia arribar lluny amb això i així va ser. He recorregut més de cent llocs i he aconseguit accedir a més de 50.
Com vas aconseguir entrar en els escorxadors que has documentat?
M’he hagut de guanyar la confiança de cada responsable presentant-me amb una altra identitat. Per poder entrar amb una càmera a tants escorxadors no hi ha altra manera. Si t’hi presentes com a periodista o indiques que les imatges seran publicades t’impediran l’accés. Llevat d’excepcions, sempre es respirava un ambient de sospita i, quan m’han vist en acció, imaginant on podien acabar aquestes imatges, m’han impedit seguir treballant. Amb el temps, ens vam adonar que solien citar-nos després que comencessin i així estàvem el menor temps possible a dintre. Per aconseguir una fotografia o un pla era necessari veure-ho prèviament tot i de vegades arribàvem amb el procés gairebé acabat i només ens permetien estar uns minuts en el procés de matança. Llavors vam començar a anar-hi molt d’hora, de matinada, i esperar.
Des d’un punt de vista tècnic, com vas portar a terme el procés de gravació?
He comptat amb pocs recursos i per això he hagut de plantejar la investigació en diversos intervals. He utilitzat una càmera reflex, una càmera d’acció i un mòbil per a aquelles ocasions on no podia cridar l’atenció. També he hagut de tapar el monitor de la càmera en els llocs on només em permetien realitzar fotografies. És a dir, donava a entendre que estava fent fotos però en realitat estava gravant. Primer enfocava i, sense veure el que estava gravant, mantenia l’enquadrament.
Què et va portar a triar les imatges que componen el documental? Has seleccionat les imatges més dures?
He triat aquelles que considero que millor poden representar la matança d’animals arreu de la geografia internacional. Les tècniques exigides per les normatives de benestar animal, tant per l’atordiment com per a la matança, són similars a tot el món. Amb més o menys precarietat o amb millor o pitjor implementació, no hi ha un escorxador on els animals no pateixin l’extrema violència. A més, he inclòs imatges d’excepcions que, per les mateixes dinàmiques de producció, succeeixen en els millors llocs. No són casos aïllats. Sense anar més lluny, el 2016 a Anglaterra, un dels països més estrictes del món amb el benestar animal, es va presentar una investigació institucional que alertava de més de 4.000 infraccions greus d’aquestes normatives.
Per què el documental comença explicant les cinc llibertats del Farm Animal Welfare Council?
Les 5 llibertats són part d’un informe publicat el 1979 a Anglaterra que va establir les bases del benestar animal en les legislacions de tot el món. Aquestes cinc llibertats, tal com va expressar el seu comitè redactor, només s’implementaran en la mesura que no impedeixin a la indústria càrnia seguir sent efectiva. És a dir, s’implementen sempre que no impedeixin que la indústria segueixi explotant i massacrant animals. Generalment, quan el públic en general veu imatges com les que apareixen al documental, sol pensar que la solució es troba en les normatives de benestar animal i en pressionar més als nostres governs. Malauradament no és així. Les mesures de benestar animal no només estan limitades per la seva definició, sinó que la seva implementació té sempre un marge d’error que les fan irreals. En quina mesura es pot impedir que pateixi un pollastre quan li tallen el coll amb una fulla mecànica en una línia de producció que mata 9.000 individus per hora? No negaré que les mesures de benestar animal alleugin cert patiment als animals, però cal anar més enllà. Cap d’aquestes mesures suposa un canvi substancial per a ells. Cap d’aquestes mesures impedirà les seves morts prematures, la seva por, les seves malalties o la seva privació de llibertat. La indústria és molt conscient que la seva imatge està cada vegada més injuriada i està disposada a invertir tot el que estigui al seu abast per mantenir la consciència de la societat tranquil·la. Per això la nostra responsabilitat ha de ser l’agitació, la força de xoc davant la seva propaganda.
Quin tipus de vincles vas establir amb els treballadors d’aquests escorxadors?
En alguns escorxadors l’interval entre un camió i un altre ha estat d’hores i he passat molt de temps parlant amb ells. En les converses, tot i no saber per què estic jo allà, solen al·ludir a les qüestions morals relacionades amb la matança d’animals. Tinc la impressió que, llevat d’excepcions, tots tenen cert remordiment per què fan però han après a treballar sense pensar-hi. Alguns m’han confessat que no són capaços de menjar els animals de l’espècie que solen matar i que tenen coneixement de tot el que pateixen.
Amb quin missatge vols que es quedin les persones que vegin aquest vídeo?
Considero que la nostra feina com a moviment no és tant edulcorar un missatge per arribar a tota la societat, sinó plantejar la injustícia tal com és, afermar certes postures en els entorns més combatius o més proclius a sumar-se i generar amb això un escenari on sigui possible un futur xoc de posicions. És així com neixen el conflicte i la crisi que precedeixen a tot canvi. Ho hem vist amb la tauromàquia. Les posicions estan clares i el debat sobre la taula. Tant en els carrers com en les institucions. He realitzat aquest documental perquè pugui veure’s fins al final. Encara que entenc que hi hagi persones que no ho suportin, m’agradaria que fessin aquest esforç. Si amb això entenen el que succeeix en un escorxador em dono per satisfet. Les seves accions i pensaments posteriors conformaran la seva posició davant d’això. Qui decideixi mirar cap a un altra banda estarà prenent una posició. Qui decideixi fer un pas cap endavant i organitzar-se, una altra. Al final, tot és qüestió de posició.
Article publicat originalment a El Salto.
