Per què cedir l’ús de solars públics per fer cohabitatge?

La situació d’emergència habitacional que afecta Barcelona és prou coneguda. L’expressió més descarnada d’aquesta crisi són els més de dos mil vuit-cents desnonaments de 2016, el 84% dels quals relacionats amb les dificultats per pagar el lloguer. Aquesta problemàtica resulta especialment greu en una ciutat en la qual el parc públic de lloguer, el parc capaç d’acollir les persones que no poden accedir a un habitatge en el mercat privat, tan sols representa l’1,6% del total, davant d’una mitjana de més del 20% de París, Viena, o Amsterdam.

Per fer front a les creixents dificultats d’accés a l’habitatge, el Pla pel Dret a l’Habitatge 2016-2025 incorpora un ampli ventall de mesures. Algunes són noves, com la campanya “Tu tens la clau”, orientada a mobilitzar pisos de petits propietaris, o la creació d’una unitat, UCER, dedicada a aturar desnonaments, a sancionar amb 300.000€ als bancs que concentren pisos buits i a elaborar el primer cens de pisos buits de la ciutat. En altres casos, com els ajuts a la rehabilitació, s’ha reorientat l’èmfasi per tal que es concentrin en els barris i comunitats més empobrides. El Pla preveu també accions d’incidència política com l’impuls de canvis normatius autonòmics i estatals que sancionin els lloguers abusius tal i com passa a Berlín o París.

Precisament per atendre l’emergència, l’altre gran prioritat del Pla és per enfortir el parc públic de lloguer. Per a fer-ho, el Pla preveu comprar 1.400 pisos a preus inferiors als del mercat durant els propers deu anys, i construir-ne 640 anualment per dedicar-los tots ells a lloguer públic. Si no tenim parc públic és perquè mai s’havia fet un esforç similar a la ciutat. Fins ara l’activitat municipal s’havia limitat bàsicament a promoure habitatge per afectats urbanístics o bé a fer habitatge públic de compra.

Però l’aposta pel lloguer públic no pot desconèixer ni l’experiència acumulada a altres països, ni les necessitats d’alguns col·lectius com la gent jove i les persones grans, ni les característiques dels solars disponibles per fer habitatge públic. És per això, que el Pla preveu acompanyar el lloguer públic amb altres règims de tinença com el cohabitatge, és a dir, les cooperatives d’habitatge en règim de cessió d’ús.

En concret, l’aposta municipal consisteix en promoure durant els propers deu anys uns 500 habitatges cooperatius en solars públics cedits durant 75 anys. La decisió d’obrir el camí al cohabitatge en solars públics es fonamenta en què aquest règim de tinença promou la vida comunitària, incentiva l’autoorganització de les persones que integren les cooperatives i entén l’habitatge com a bé d’ús. Així, la mateixa comunitat s’encarrega de garantir el bon ús de l’habitatge públic, d’impedir l’especulació, i de promoure la cooperació entre els socis i sòcies. És més, els futurs cooperativistes participen des del primer moment decidint conjuntament com seran els habitatges i quins espais comuns necessiten.

Una de les principals crítiques al model de cohabitatge té a veure amb la capacitat d’estalvi que han de tenir els cooperativistes, tot i tractar-se de solars públics. És cert que, a ciutats com Barcelona, fer habitatges nous no és ni fàcil, ni barat. L’aportació inicial de capital pot estar entre els 17.000 euros i els 40.000 euros, en funció de la tipologia i del nombre d’habitatges resultants. Com més habitatges tingui la promoció més baixa serà l’aportació inicial. També és cert, però, que la cooperativa és sobirana i pot establir fórmules que ajudin a fer menys feixuga la càrrega econòmica als qui menys tenen. En aquest sentit, per exemple, hi ha projectes que contemplen accions de crowfunding, emissió de títols participatius i d’altres iniciatives per alleugerir aquesta quota. Als països on aquesta fórmula està més estesa les mateixes cooperatives en cessió d’ús disposen de fons rotatius que ajuden a impulsar noves comunitats. Dit això, recordar que tot i requerir capacitat d’estalvi, els cooperativistes han de complir els requisits d’accés al Registre de Sol·licitants d’Habitatge de Protecció. És a dir, al igual que la resta de llogaters del parc públic, són persones amb recursos econòmics limitats, que no tenen cap altra propietat i per tant amb dificultats per accedir a l’habitatge en règim de mercat.

També s’ha dit que impulsar cohabitatge en solars públics equival a privatitzar-los. Res més lluny de la realitat. Els solars mai no deixen de ser públics. I la propietat comunitària dels edificis impedeix l’especulació amb l’habitatge. Com a norma general, si la persona sòcia decideix abandonar el projecte recupera la quota inicial i les inversions que hagi pogut fer, però en cap cas hi haurà lucre. Aquest habitatge serà ocupat per una nova unitat familiar que haurà de complir igualment la limitació d’ingressos que s’estableix en general per accedir al parc públic.

Per dotar del màxim de transparència al procés d’adjudicació dels solars públics, el model de cohabitatge impulsat des de l’Ajuntament s’ha fet a través d’un concurs públic el qual ha de triar els millors projectes d’acord a criteris de sostenibilitat ambiental, arrelament al territori, foment de la vida comunitària, etcètera. Aquests solars són petits, surten entre 8 i 40 habitatges, per tant poc atractius per la promoció pública convencional que lògicament ha de prioritzar promocions més grans. És per això que molts d’ells, com el solar de la Barceloneta, Miles de Viviendas portava més de vuit anys buit sense haver tingut mai cap projecte d’edificació.

Malauradament, les característiques del cohabitatge, disponibilitat de temps per impulsar activament el projecte, certa capacitat d’estalvi i voluntat de compartir espais, fan difícil pensar hores d’ara en l’extensió del model a àmplies capes de la societat. És per això que, de moment, la promoció d’edificis cooperatius en cessió d’ús suposa actualment un 4% del total d’habitatge protegit que es promourà en solars en públics.

De fet, la situació d’emergència habitacional precisa la concentració de gran part dels recursos públics no tant en l’habitatge públic de lloguer, sinó en habitatge social orientat exclusivament a les persones més excloses de la ciutat. Però limitar totes les actuacions en solars municipals a fer lloguer social donaria l’esquena a processos innovadors d’empoderament col·lectiu que sense la participació pública tenen poques possibilitats de prosperar. I el que és més greu, seria desconèixer la reivindicació de mixtura social que reclamen els barris on es concentren la major part dels solars edificables, la Marina, Nou Barris i la Sagrera.

 Aquest article ha estat redactat per Vanesa Valiño per LaDirecta. Vanesa Valiño és membre de Barcelona en Comú i cap de gabinet de la Regidoria d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona.