Raspallar els refugiats al ple de Bellaterra
Divendres al vespre vaig assistir al ple de Bellaterra. Hi va haver una aturada de bon principi de 15 minuts, ja que ERC va entregar una moció d’urgència i s’havia de xerrar internament als altres dos grups de la Junta de Veïns: donar suport, o no, a la campanya Casa nostra és casa vostra.
Bé, 15 minuts després es va votar la urgència. S’aprova l’entrada a tràmit. Comencem el ple. Es xerren temes diversos, recordant la majoria absoluta de Gent per Bellaterra i arribem al gran tema.
El vocal Quim Oltra va fer una breu exposició sobre com havia sorgit la campanya i quin era el tema que ens ocupava: la dignitat i la solidaritat. Com a historiador que és, va fer esment a altres moments de la història en els quals hem sigut refugiats, segons el meu parer, molt encertat.
Arribà aleshores la meva desagradable sorpresa. El vocal de Convergència, Jordi Macarulla informa que donaran llibertat de vot i comença a mostrar dubtes que es puguin acollir els refugiats “és molt fàcil que arribin, però després què en fem?” “els donem els 400 euros i ja està?” “qui controlarà quin tipus de gent vindrà”. Posicionaments antiimigratoris amb paraules amables, en resum.
La poetessa Joana Raspall té un gram poema anomenat “Podries” que parla sobre com seriem si haguéssim nascut en una altra terra i el poema acaba dient: “pensa que importa tenir les mans ben obertes i ajudar qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa”; aquesta és la qüestió que ens ocupava divendres passat, senyor Macarulla. Ajudar, solidaritzar-nos i posar en valor els drets fundacionals de la mal anomenada Unió Europea, els drets humans i que sobretot, la gent que fuig de la guerra no se’ns mori al Mediterrani. Ni tampoc se’ns mori de fred, sí, se’ns mori, perquè en som coresponsables dels estats del camps de refugiats de Macedònia, Grècia i tants altres llocs.
El tema que ens ocupava no mereixia aquest tipus de discurs per part del Convergència ni el silenci envers el tema de Gent per Bellaterra, sinó de dignitat i responsabilitat: som capaços d’acollir, com ja ha fet la ciutat de Berga, per exemple. I com a catalans, hauríem d’aprendre del passat i de les vegades que hem sentit dels padrins i padrines, dels avis i àvies, parlar d’Argelers i de tants altres camps de refugiats on es va viure com rates i que tantes vegades se’ns recorda que no es pot tornar a repetir.
Perquè tinc molt clar que d’aquí 10 anys, quan una noia siriana parli amb els seus amics i amigues digui amb un somriure ferm: sóc aquí perquè ens van acollir, perquè necessitàvem ajuda i ens la varen donar. Perquè vull que aquesta conversa sigui real tinc clar que casa nostra és casa vostra. I malauradament, tot i la vergonya que vaig patir al ple de Bellaterra, amb llibertat de vot per part dels grups de la Junta de Veïns, cal recordar altra vegada que “si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d’ell podria ser la teva”. I bé, benauradament la moció va quedar aprovada.
Article de Laura Benseny publicat a Llibertat.cat sota llicència Creative Commons.
