Violència de gènere V: “El micromasclisme és el germen de l’assassinat de les dones”

Natza Farré (Barcelona, 1972) és guionista del programa d’humor ‘La competència’, de RAC1, des que va arrencar, el 2009. Es descriu a si mateixa com una persona pessimista i persistent. El món és un lloc hostil on no s’hi sent còmoda: té pressa per canviar-lo i hi ha posat fil a l’agulla. Recentment ha publicat el seu segon llibre, ‘Curs de feminisme per microones’, on, a través de l’humor, posa sobre paper exemples d’un masclisme sagnant que encara està impregnat a la societat. I ho fa amb una voluntat manifesta: que les dones facin la revolució. A l’obra, com en la vida real, parla amb gran eloqüència i pocs pèls a la llengua. Parlem amb ella del feminisme, de la pervivència del masclisme estructural i del paper dels mitjans de comunicació.

Arran de la publicació del llibre, t’has erigit com una veu de referència per parlar sobre el feminisme. Però com neix el teu interès per aquest tema?

Des de l’editorial em van demanar que escrivís un llibre, però no em van fixar cap temàtica. Després de donar-hi voltes, arribo a la conclusió que un dels temes que porto més anys denunciant dins el món dels mitjans és precisament el masclisme, perquè superficialment fa la sensació que ja està tot resolt. Llavors veig la necessitat d’escriure un llibre que reculli totes les situacions en què ens trobem habitualment les dones per fer-les visibles, per dir que no, que no ho hem fet tot i que encara queda molta feina.

‘Curs de feminisme per microones’ no és el teu primer llibre. Amb Anna Tortajada, l’any 2003 vas publicar ‘Per fi, Brasil: un viatge al país de Lula’, on explores l’arribada al poder del Partit dels Treballadors.

En aquell moment, el Brasil era un referent de canvi i Lula da Silva era la gran esperança blanca mundial. Això em va animar a viatjar al Brasil i retratar una mica la societat, a què s’enfrontava Lula, i vaig anar movent-me per fer com una mena de reportatge escrit recollint les diferents veus, des de la gent de la ‘favela’ fins als barris més rics de São Paulo. Volia veure si, l’esperança que nosaltres sentíem des d’aquí, realment la sentien des d’allà.

I com va viure la societat brasilera aquest canvi?

Des del minut 1 ja hi havia decepció. Això passa amb els grans canvis d’esquerres que han de modificar coses importants. És el que ha passat també amb Ada Colau, que des del primer moment ha hagut de cedir davant de moltes coses, perquè el món està muntat per la dreta, i això genera molta decepció. Després he anat seguint la trajectòria i la política del Brasil molt de lluny; però, si em preguntes què hi ha passat fins ara, és evident que també hi ha un punt de masclisme en el que li han fet a Dilma Rousseff. Fixa’t que han posat un Govern on només hi ha homes que també són corruptes, una malaltia que el Brasil, com molts altres països, pateix des de fa molts anys. A mi m’entristeix perquè sóc molt pessimista, no m’hi sento bé al món tal com està muntat; però, quan veig coses que poden capgirar l’ordre establert, hi poso molta esperança, i l’hòstia que et fots és molt gran.

I d’aquí ve el pessimisme…

És clar. Per això els governs de dretes deceben menys. Vivim en una societat capitalista cada vegada més despietada, i qui encaixa en aquesta societat? La gent d’ordre. Els que estem amb un peu fora del món és molt difícil que hi encaixem. Tu et reveles constantment, però sabent que també necessites diners per viure, perquè el món funciona amb diners, i, per tant, has d’assumir moltes contradiccions, tens molts més maldecaps, hi ha moltes més coses que et qüestiones… Jo a la gent de dretes l’envejo molt per la seva tranquil·litat, però voldria que fossin ells, els còmplices dels desastres que vivim cada dia, els que estiguessin amb un peu fora del món.

Foto: JORDI BORRÀS

“Des del primer moment, Ada Colau ha hagut de cedir davant de moltes coses, perquè el món està muntat per la dreta, i això genera decepció”

I saltant del Brasil a l’Estat espanyol, on qualsevol temptativa de canvi ha quedat frustrada, com veus el panorama polític actual?

És que sincerament vaig molt perduda amb la gent. No entenc com pot ser que Mariano Rajoy i la seva colla de corruptes tornin a governar. Se m’escapa el funcionament aquest de “millor burro conegut que savi per conèixer”, perquè, tal com han anat les coses, amb tot el que ens han espoliat, com han deixat el país i el que trigarà a refer-se, qualsevol canvi seria millor que aquesta merda que tenim ara posada. Espanya està com encallada, i a Catalunya, per contra, penso que hi ha un grup molt gran de gent amb menys por del canvi i que frena determinades continuïtats.

Fins a quin punt els mitjans de comunicació ajuden a catalitzar un canvi o a paralitzar-lo?

És evident que influeixen un cert grup de gent i que tenen una força important, però vivim en un país en què, si salten les escoltes del Fernández Díaz amb aquell altre facinerós, no es mou res. Ja has vist els resultats. Per tant, no són prou influents en la societat per propiciar un canvi. Jo crec que finalment som les persones les que hem de reaccionar i no sé si som masoquistes o què més ens han de fer, però ens costa molt.

Tu treballes com a guionista a ‘La competència’, de RAC1, un programa que creix exponencialment en audiència i que té milers de seguidors. Té capacitat per influir sobre l’opinió pública?

Fem una cosa molt atractiva, que és explicar les coses amb sentit de l’humor, i això fa que molta gent tingui ganes d’entrar-hi. En aquest sentit, és curiós perquè a vegades els oients ens escriuen dient que escolten ‘La competència’ per poder accedir a una informació com cal. Els que formem part de l’equip utilitzem altres mitjans i contrastem a l’hora d’explicar les coses tal com les veiem i no hi ha cap pretensió de marcar agenda, però sí que hi ha persones que a través del programa s’assabenten de moltes coses que no han trobat en els altres mitjans als quals accedeixen normalment. Però tampoc crec que puguem modificar massa res.

Dins el programa has creat l’Angelines, un personatge que té un caràcter exageradament masclista i extrem. Amb quina voluntat vas crear-lo?

Per ridiculitzar. Això és molt bo perquè els nostres oients entenen perfectament que tots els personatges que hem inventat ridiculitzen les postures que defensen. En el cas de l’Angelines i del Jep, són persones que existeixen en la nostra societat. En què et penses que ens basem? No escrivim ciència-ficció: els guionistes observem, agafem, veiem i mirem. Fem humor a través d’ells, i no és que estiguem fent apologia del masclisme, sinó tot al contrari, estem dient: “Són ridículs i, si us assembleu a això, esteu fent el ridícul”.

Foto: JORDI BORRÀS

“És molt pesat haver de demostrar constantment que la teva opinió val tant o més que la que diu el senyor del teu costat”

Els mitjans de comunicació reprodueixen estereotips sexistes?

Sí, totalment. Mira la publicitat, la cosificació de les dones.

Però ja fa anys que la indústria estètica interpel·la també els homes perquè s’han adonat que és un públic potencial. És equiparable la pressió que s’exerceix contra dones i contra homes?

A les dones se’ns sexualitza descaradament. Som cos. Als homes també se’ls imposa un tipus de masculinitat que està tipificat, però la pressió contra nosaltres és exagerada i constant: com t’has de maquillar, com has de semblar més jove, quines cirurgies estètiques et van millor o pitjor, quines dietes has de fer ara que arriba l’estiu i t’has d’aprimar perquè, si no, el biquini no et queda bé… El nostre cos s’analitza constantment i, si no estem dins d’uns paràmetres, ens hem de sentir malament. Això és el que denuncio al llibre, i no és que sigui una persona paranoica que veu molts fantasmes: és fruit d’una observació de la realitat.

També has participat en diverses tertúlies, un territori on les dones tenen molt poca presència. De fet, segons les dades de la plataforma On Són les Dones, només hi ha un 22% d’opinadores a la ràdio…

Fa molts anys que denuncio aquesta situació dins els mitjans, i amb el sorgiment d’aquesta plataforma m’he sentit una mica més acompanyada. Jo he anat a tertúlies on era l’única dona i m’he queixat sistemàticament d’això, però és veritat que el fet que hi hagi un grup de persones que ho van controlant és bo i ajuda a assenyalar les deficiències.

Per què creus que les dones expertes en qualsevol temàtica tenen tan poca visibilitat?

Qui dirigeix els mitjans de comunicació? Quantes directores de diari hi ha? Quantes directores de televisió hi ha o hi ha hagut? No hi som de cap manera, i per això no se’ns té en compte, perquè portem molts segles de desavantatge. L’altra cosa que passa quan alguna vegada truquem una dona experta, opinadora, és que ens diu que no. Però per què diu que no? Fonamentalment, per dues raons: la primera, perquè a l’hora que la convoques segurament ha de donar menjar als seus fills, ha de fer el sopar i s’ha d’ocupar de mil coses, una excusa que mai et donarà un home per no assistir a una tertúlia, i la segona, per la inseguretat endèmica que patim les dones.

Ens hem arribat a creure que les nostres opinions no són tan vàlides?

No crec que pensem que no són tan vàlides, però ens les menyspreen constantment. Jo he viscut aquest to de condescendència quan donava la meva opinió, i això genera inseguretat. És molt pesat haver de demostrar constantment que la teva opinió val tant o més que la que diu el senyor del teu costat. Això, d’una banda. De l’altra, a mi m’han cridat per participar en tertúlies sobre “temes de dones” on totes les que hi havíem de parlar érem dones. Es continua considerant que els “temes de dones” són temes menors dels quals han de parlar les dones en un món a part.

I hi ha una reticència dels homes perquè tenen por de perdre certes quotes de poder?

Totalment. De seguida es posen a la defensiva quan parles de paritat, per exemple. La meritocràcia va arribar en el moment en què les dones van dir que volien participar del que sigui. Llavors et diuen: “Molt bé, però estudieu 25 carreres, sapigueu 50 llengües, estigueu hiperpreparades i treballeu 98 hores el dia”. Perdona? Als homes no se’ls exigeixen tots aquests requisits. Hi ha un president del Govern d’un país que no sap parlar ni la seva pròpia llengua i a mi m’estàs dient que jo n’he de saber 25 per accedir a un lloc que serà molt inferior i que, a sobre, cobraré menys? I tot això arriba quan les dones preguntem què passa amb nosaltres, perquè mentrestant ens hem ‘xupat’ un munt d’inútils que estan en llocs de decisió.

Foto: JORDI BORRÀS

“Les dones portem molts segles que no se’ns escolta a l’espai públic”

Amb ‘Curs de feminisme per microones’ has aconseguit un fet inèdit, podríem dir, que és que un llibre sobre feminisme sigui rècord de vendes. Alguna cosa està canviant?

Segur, perquè jo també estic ‘flipant’. Tot i així, era evident que agrupar aquestes injustícies, posar-les en un llibre i que es llegissin de cop, l’una darrere l’altra, generaria algun tipus de reacció. Però jo mateixa n’estic sorpresa i summament contenta.

Al llibre fa la sensació que t’adreces inequívocament i en exclusiva a les dones, amb comentaris com “aquest llibre parla dels greuges que patim les dones i de la necessitat de frenar-los […], els homes veuen el món des del seu calidoscopi” o “no es tracta que els homes ens ajudin”. Han de ser les dones les úniques receptores d’aquest missatge?

Jo no tinc aquesta percepció tot i que entenc que es pugui tenir. El que vull és un llibre per a tothom sense excloure ningú, però sí que hi havia la voluntat manifesta de dir “ara estic parlant jo i no vull saber el que opines tu”. Les dones portem molts segles que no se’ns escolta a l’espai públic i, quan escrivia, pensava: “Ara parlo jo i no et donaré la paraula, perquè necessito tenir-la per explicar tot això”.

Recopiles un seguit de dades feridores. Per què optes per fer servir l’humor a l’hora d’exposar-les?

Primer, perquè jo sóc així i sense sentit de l’humor no sé si seria viva a hores d’ara, perquè, com t’he dit abans, el món em pesa. Crec que la informació que hi ha al llibre és molt bèstia perquè la gent se l’empassi sense aquestes píndoles de sentit de l’humor. A més, és molt important saber que les dones som molt capaces de riure’ns de nosaltres mateixes. Però riure’ns nosaltres, que no em vingui el ‘maxirulo’ de torn a dir-nos res. La meva voluntat era fer un llibre digerible per a tothom i no una cosa elitista que quedés com molts altres llibres de feminisme, que són molt interessants, però que realment és molt difícil que arribin a un gran públic.

Volies fer un producte comercial?

Totalment, però el que passa és que em fa molta ràbia perquè hi ha coses comercials que són molt bones i el terme ‘comercial’ sempre s’associa amb una cosa ‘cutre’. Jo vull dir sense falsa modèstia que el llibre està ben escrit, és una cosa cuidada que m’interessa que arribi a molta gent. El dia que vulgui fer un llibre molt més íntim o molt més ‘underground’, ja el faré, però tenia molt aquesta idea… a part que vull guanyar molts diners!

Foto: JORDI BORRÀS

“Els greuges i els insults contra les dones són tots permesos i surten gratis”

Parteixes de la tesi que totes les dones haurien de ser feministes, però creus que tothom entén el que vol dir ser feminista?

No, i per això ho torno a explicar cada vegada i cada vegada de la mateixa manera: el feminisme defensa els drets humans. A mi m’agradaria deixar de ser feminista; no és una lluita agradable, però és una lluita necessària, i s’ha de ser feminista en una societat que és injusta. Com a dona, no em fa gens de gràcia que hi hagi tres dies, el Dia contra la Violència Masclista, el Dia de la Nena i el Dia de la Dona, dedicats a la injustícia que patim. Però aquests tres dies entren a l’agenda mediàtica i els tenim per reivindicar que s’ha de solucionar un tema que no s’està valorant com el que és, que és terrorisme, que hi ha moltes morts l’any en tots els països i que segueix sense considerar-se un dels grans problemes mundials. I jo lluito perquè desapareguin, perquè vull el millor per a tothom els 365 dies de l’any.

Dius que el masclisme surt gratis i que es castiga més ser feminista que ser masclista.

Molt més. S’han inventat una paraula, ‘feminazi’, que ajunta feminisme i nazisme i que la justifiquen parlant de la radicalitat del feminisme, com si la radicalitat del masclisme no fos prou bèstia per portar una contra contundent. Aquesta paraula s’hauria de prohibir, però no. Els greuges i els insults contra les dones són tots permesos i surten gratis. Això és un exemple del que avui en diem ‘micromasclisme’, tot i que és una paraula que personalment odio, perquè no hi ha microracisme o microhomofòbia. El micromasclisme és el germen de l’assassinat de les dones.

El masclisme és sempre conscient?

És que el problema és justament que el tenim normalitzat i que considerem que tot això que ens està passant és el que ens ha de passar. El tenim tan interioritzat que jo tinc tics masclistes, i tu també en tens, perquè ho hem mamat i costa molt enfrontar-s’hi. Per això jo pensava que el canvi de xip seria més fàcil si escrivia exemples molt aclaridors amb arguments que cauen pel seu propi pes.

Foto: JORDI BORRÀS

“Convé mantenir el mite de la ‘dona puta’ perquè va molt bé per a la cultura de la violència”

Expliques que les dones tenim associat el sentiment de culpa, la por de ser titllades de males dones si ens desviem d’unes pautes vitals preestablertes.

La religió té molt a veure amb això. La nostra cultura judeocristiana ens ha marcat amb ferro la culpa sobre la pell. A tothom, homes i dones però a nosaltres més, se’ns ha explicat una història molt surrealista: que ens han inventat a partir de la costella d’un home. I no només, sinó que, a sobre, les pecadores som nosaltres que agafem la poma i engeguem a prendre pel cul el paradís. Que el món estigui com està, segons aquestes històries, és culpa nostra. Però, perquè quedi clar, això no és així, ho dic per si algú va despistat. De fet, crec que, si el món ha continuat girant, és perquè les dones, totes les que no han anat a les guerres ni sortiran mai als llibres d’història, l’han fet girar. Si t’hi fixes, en la religió no hi ha un terme mitjà per a nosaltres: o som verges o som putes, i a causa d’aquesta tipificació s’entén que som nosaltres les que induïm els homes a fer determinades coses. I, si no, mira el procediment que se segueix quan una dona és violada.

A què et refereixes?

Tu creus que és normal que se li pregunti a la dona per què no va tancar les cames? O com anava vestida i què feia a les dues de la matinada pel carrer? O si havia begut? En lloc de mirar-ho com un atemptat contra nosaltres, s’entén que hem fet alguna cosa per provocar-ho. Llavors en aquesta societat tenim un problema molt greu: s’està preguntant a qui no s’ha de preguntar. S’ha de girar la mirada cap a l’altra banda, hem de preguntar als homes “què carai us passa”? Doncs m’ho pregunten a mi, i això és demencial. Nosaltres continuem sent Eva, continuem menjant la poma.

Sobre això hi ha el tema de les denúncies falses. Un estudi de la Fiscalia General de l’Estat del 2014 va demostrar que només representen un 0,01% del total; però, tot i així, encara és un mite molt estès.

És que el problema que tenim és justament que moltes dones tenen por i no arriben a denunciar, però convé mantenir el mite de la “dona puta” perquè va molt bé per a la cultura de la violència, la sosté molt bé, ens aparta completament i ens fa culpables d’una sèrie de coses quan no només no som culpables, sinó que en som víctimes. Hi ha tot un sistema favorable a aquest tipus de propaganda.

Dius que les dones han de fer una revolució. S’està començant a gestar?

Jo crec que sí, que alguna cosa s’està movent, i la voluntat del llibre és generar consciència a la major part de persones possible perquè la meva teoria és que, generant aquesta consciència, canvies l’entorn de les persones i vas deixant tot de taques d’oli. La revolució ha començat i encara és una mica silenciosa, si vols, però és efectiva. Moltes dones estem apoderades, però també et trobes amb un altre grup de dones que permeten que les seves parelles les controlin. Aquí hi ha molta feina per fer. La vida de cadascú és de cadascú, i per això jo crec que el llibre també parla sobre la llibertat, perquè aconseguir aquesta llibertat és l’única possibilitat de tenir un món molt més just.

Aquesta entrevista ha estat realitzada per Laura Aznar, les fotos per Jordi Borràs. S’han publicat al diari digital elcritic.cat amb llicència Creative Commons.