“He provat de saltar tantes vegades que ni recordo el número”

Vam conèixer el Yahya el passat mes d’agost a la carretera que va de Benyunes a Biut (Marroc). Portàvem el cotxe ple de menjar i llet ja que en aquesta zona s’hi havien instal·lat diversos camps i els joves solien sortir a la carretera en busca d’alimentació i roba. Ens van recomanar de parar-nos poca estona al voral. “Europa paga per blindar els perímetres fronterers. Des del salt del passat mes d’abril s’ha instal·lat un camp militar a prop d’aquí i estar-nos massa temps aquí pot posar als joves en perill”, ens va comentar el Reduan, un dels activistes que documenta els salts de la tanca de Ceuta, en referència a l’Acord hispano-marroquí relatiu a la circulació de persones, el trànsit i la readmissió d’estrangers entrats il·legalment.

En aquell moment, unes 200 persones -la majoria homes de Guinea Conakly- d’edats compreses entre els 18 i 24 anys, però també uns 20 menors d’entre 13 i 17 anys, vivien en 8 camps repartits per les muntanyes que rodejaven la carretera de Benyunes a Biut. “Les condicions que tenim aquí no són bones. No tenim res per menjar ni roba d’abric. Dormim al bosc, a la intempèrie”, comentava el Yahya. També, denunciava la brutalitat amb la que actuen les Forces Auxiliars Marroquines quan entren en aquests camps: “Moltes vegades venen aquí per evitar que ens hi quedem. Ens roben tots els diners que portem, ens peguen…”.

La majoria de persones que rondaven aquella carretera feia almenys un any que vivien en aquells camps. “He provat de saltar tantes vegades que ni recordo el número”, ens comentava el Yahya. Igual que ell, els seus companys narraven innumerables intents de salt i ens ensenyaven els seus braços i cames plenes de ferides provocades per les ganivetes que es troben a la part superior de les tanques. La majoria descrivien deportacions en calent, que es porten a terme des de fa anys però que ara tenen un rang legal (el que el Govern espanyol anomena ‘rebuig en frontera’; Llei de protecció de la seguretat ciutadana -coneguda popularment com ‘Llei mordassa’- aprovada el passat 30 de març).

“Quan aconseguia entrar, la Guardia Civil em feia fora. Cada vegada que saltem les barreres ells ens deporten a Marroc. No entenc per què ho fan. No ho entenc”, ens deia el Yahya. “Els conflictes generen molts diners. Sobretot en una Europa en crisi, les fronteres generen molts diners. I no només per les administracions públiques i les empreses que s’estan encarregant de sostenir tot el material bèl·lic -entenent en aquest concepte de conflicte que s’està creant en aquestes fronteres-, sinó per a totes les xarxes de negoci que s’hi generen, com les de trata d’éssers humans, denunciava Helena Maleno en una trobada que vam tenir a Tànger.

La vida que el Yahya ha tingut per intentar entrar a Europa ha estat dura però mai es va rendir fins a aconseguir-ho. “Bosa, bosa!” és el que s’escolta cada vegada que alguna persona aconsegueix saltar les tanques de Melilla o Ceuta. ‘Bosa’ significa victòria en ful, llengua dels fulbe i grups relacionats de Senegal, Gambia, Guinea, Camerun… De ben segur que en Yahya avui ha cridat aquestes paraules moments abans d’entrar al CETI.

Tot i que sabem que la seva-nostra lluita encara no ha acabat, diem ben alt: “Benvingut Yahya!”.

La República de Gambia és una petita nació de l’Àfrica Occidental on hi viuen 1,9 milions de persones, la majoria d’elles d’origen musulmà. Un 48,4% de la població viu per sota del nivell de la pobresa. Gambia va ser proclamada la segona república islàmica d’Àfrica, després de Mauritània, de la mà del dictador Yahya Jammeh, que porta 21 anys al poder. Jammeh ha estat acusat de constants violacions dels drets humans com l’amenaça de mort a la comunitat LGTBI, obligant-la a abandonar el país, l’empresonament de centenars de persones acusades de bruixeria i la restricció de la llibertat de premsa, entre d’altres.