Tres històries entranyables relacionades amb la Guerra Civil

La cerdanyolenca Andrea Lamich ens porta tres històries relacionades amb la Guerra Civil: Avi, Besavi i un veí de la ciutat que ens faran traslladar-nos 80 anys enrere.

El treball d’història que m’ha estat encomanat ha estat elaborat a partir de tres fonts.

Per una banda, la del meu besavi patern, qui va viure només 5 anys a Catalunya (Mataró), però que és un reflex de la societat de principis del segle XX on la transformació econòmica, demogràfica i social va ocasionar l’emigració de moltes persones, entre elles, ell i la seva família. Gràcies a l’ajuda del meu pare i tietes àvies he pogut reconstruir el poc que es sap de la seva vida aquí.

Per l’altra banda, al treball també hi consta la història del meu avi matern, de Castella, qui va participar en la guerra civil i, fruit d’aquesta, va haver d’exiliar-se acabant al país on ha nascut la meva mare: Xile. Aquest país llunyà de Sud-Amèrica té moltes similituds en la seva història a l’espanyola del segle XX. L’11 de setembre de 1973 fan un cop d’Estat a un govern de caire socialista i el meu avi es torna a sentir com els dies de la guerra. Aquell dia explica a una de les seves filles moltes de les coses que he explicat jo en les següents línies: la por, la separació de les famílies, la repressió i la pobresa de la guerra civil espanyola. A la vegada, a més de la informació d’aquesta filla seva –tieta meva–, la meva mare m’ha ajudat molt en la recerca d’informació així com la meva àvia en totes les xerrades tingudes. Per últim però no menys important, he comptat també amb els records de tota la família de la meva mare, els quals estan concentrats en uns words que van fer fa un parell d’anys perquè tothom posés quins records tenien del meu avi, qui va morir molt jove cosa que va fer que els més petits no gaudissin gaire d’ell i, a hores d’ara, els costi recordar molt del seu pare.

Finalment, com d’ençà del 1939 el meu repertori de familiars catalans i espanyols s’havia esfumat d’aquestes terres per acabar casualment en un mateix país, he hagut d’entrevistar a un veí de Cerdanyola per veure com es va viure i com va ser la dictadura franquista i la transició espanyola.

Alhora de posar-me a escriure sobre les tres vides, m’ha fet pensar, que en efecte, l’únic segur que compartien tots tres, és haver trepitjar sòl barceloní, si més no, català. Com d’història, jo crec que només hi ha una, encara que variï segons qui te l’explica, he volgut enllaçar les tres vides, unir-les en el passat, perquè siguin un retrat de tota una sola història viscuda en el darrer segle.

D’aquesta manera, tot el que s’explica en les següents pàgines és vertader. Només hi ha de ficció o de fals l’instrument que he fet servir per unir als tres nens-joves-homes: un diari de vida i tot el que sigui relacionat amb aquest. Al mateix temps, com de tots tres només en queda un de viu, he optat perquè l’Albert, el veí cerdanyolenc, tingui veu en primera persona i parli ell dels altres en tercera. Al cap i a la fi, és l’únic que m’ha pogut corregir si he dit alguna bajanada en el seu nom. Parlar en primera persona dels meu besavi i avi ho veia arriscat i no volia que tremolessin allà on fossin ara per culpa meva.

Així doncs, aquí comencen la història d’aquests tres homes mentre van viure a Espanya i a Catalunya, i en el cas del meu avi, una mica de la seva vida a Xile perquè, inevitablement, aquesta era una conseqüència de tot el que li havia passat per aquests indrets.

HISTÒRIES ENTRANYABLES

Als 6 anys, cap al 1939, em vaig trobar en el cantó d’un carreró del meu barri de Barcelona un diari de vida. Estava mig amagat, semblava com si algú l’hagués guardat allà per tornar-lo a buscar en uns dies. Tenia la tapa vermella, que amb la pluja s’havia posat mig rosada, i les pàgines humides. El vaig obrir per veure qui s’amagava darrere d’aquells fulls i em vaig trobar amb la sorpresa que aquest diari de vida, tenia al principi unes pàgines escrites amb un tipus de lletra, com de nen petit, i les del mig eren diferents amb una manera d’escriure més marcada. En aquell moment ja vaig deduir-ho: aquest diari de vida, en realitat, en tenia dues. Me’l vaig emportar a casa i me’l vaig llegir i rellegir tot sencer en el vespre-nit d’aquell mateix dia. Al tancar-lo i posar-me a dormir, vaig sentir que jo l’havia de continuar. Jo també havia d’escriure la meva vida a aquell diari, des d’aquells 6 anys i amb tots els records anteriors, i amb tots els altres que vinguessin que jo considerés importants.

Avui, que ja tinc 80 anys, crec que ha arribat l’hora d’explicar les tres vides. M’he donat el luxe, amb la segona, amb la d’en Baudilio, d’inventar-me el que li passa un cop deixa d’escriure a Catalunya i comença el seu exili. La meva història, però, a diferència de les altres dues, l’he explicada tal i com està escrita al diari perquè no he volgut fer un redactat de les meves pròpies línies.

Període d’Espanya: 1906-1911 (Regnat Alfons XIII- Restauració)

El primer escriptor d’aquest diari s’anomena Francesc Lamich Viñas. Neix el 1906 a Mataró, poble on va viure fins els 5 anys. Vivia al carrer 10 de gener al costat de la Plaça de Cuba (plaça que avui en dia forma part del casc antic). Era un nen que gaudia molt amb la bicicleta i la colla de castellers. A l’abril de 1911, ell amb tota la seva família – pare, mare,avi i tiets avis– agafen un vaixell al port de Barcelona en direcció Valparaíso, Xile. Entre les causes, hi ha sobretot l’esperança d’un futur més pròsper on l’Espanya de la Restauració es quedava molt curta amb l’economia que proposava, com diuen els pares d’en Francesc. Allà, pensa la família del xicot, potser poden fer com un avantpassat seu, que era negrer, i s’havia fet ric fent les amèriques. El nen arribarà a Xile a l’edat dels 5 anys sabent parlar només català. El que mai sabrà és que un dels seus néts acabarà vivint molt a prop de casa seva.

Període d’Espanya: 1918-1939, en concret del 1936-1939 (Guerra Civil espanyola)

La segona persona que escriu en aquest diari és en Baudilio Collado Fernández. Neix el 20 de maig de 1918 a Escalonilla, a pocs km de Gerindote (Toledo), poble on viu des del seu naixement fins que comença la guerra.¹ Allà estudia educació primària i després es dedica a ajudar al camp al seu pare i a tocar el clarinet a la banda de música del poble.

Dos mesos després que el jove complís els 18 anys s’inicia la guerra. Ell, seguint l’exemple d’alguns amics i motivat pels ideals i els pensaments del seus pares, decideix allistar-se a les milícies en defensa de la República. A l’ hora de marxar cap a la guerra, per evitar el moment dolorós de l’escena per l’acomiadament amb la seva mare i perquè la pena a deixar la família no els fes quedar-se, se’n va un dia simplement amb un «voy a buscar un pañuelo», sent aquestes les últimes paraules que escoltarien a casa seva i l’últim dia en veure’l.

Es dirigeix a Madrid acompanyat d’un amic d’infància, Manuel Burgos, i quan s’hi allisten els deriven al departament de tancs de l’exèrcit republicà. Això significà una gran confiança i orgull per ell, pel fet de conduir un tanc a la seva edat tant jove i per la seguretat que li donava estar dins aquest vehicle. Quan passava pels camins la gent l’aplaudia i això li donava valor per seguir amb la lluita dels seus ideals, adonat del recolzament popular.

La seva tasca en el bàndol republicà va continuar a diferents fronts fins arribar al front de l’Ebre.

A les trinxeres i a la guerra en general, pateix molt. La crueltat de la guerra es manifesta de diferents maneres. Hi ha manca d’aliments, la majoria de dies menja llenties i es fa molt difícil aconseguir un cigarro o un tros de pa. Algun cop menja ratolins rostits que troba bons. Fa fred la major part del temps i troba a faltar la seva família, a més sap que en el cas que tornés a casa res no tornaria ser igual: el seu germà gran s’havia allistat a ajudar al bàndol nacional. La separació de les famílies, per tant, també serà una altra conseqüència de la guerra. Les condicions higièniques són molt dolentes i tot està ple de polls, sobretot quan arriba el bon temps.

Se n’adona, que a l’estar a la guerra, la seva vida no val res, sinó només quants metres pots avançar més enllà a favor dels seus i el valor i significat de l’arma que el defensa dia rere dia. A mesura que passa el temps es produeixen més derrotes i veu més morts al seu bàndol, la desesperança comença a créixer cada cop més cada vegada que reculen.

A l’estiu arriba a l’Ebre i participa en les primeres intervencions de la Batalla de l’Ebre. Allà, pateix una ferida a la cara, específicament al front, fet que l’aparta del combat duent-lo a un centre assistencial per curar la ferida. Durant la seva estança a l’hospital, es produeix la gran derrota de la Batalla de l’Ebre. Totalment desil·lusionat davant el curs que prenen els esdeveniments, decideix creuar els Pirineus i marxar cap a França –és un dels 450.000 exiliats–. Sap que els nacionals tenen lliure el pas a Catalunya i es qüestió de dies que vagin avançant fins conquerir Barcelona i tota la resta del territori català. Així doncs, amb un grup de companys escapen pels Pirineus esperançats que al país francès hi hagi oportunitats pels exiliats. Era plena tardor mentre creuaven aquestes serralades alpines i feia molt fred, alguns es quedaven en el camí, morts pel fred i per la manca d’aliments, però ell finalment cegat amb el seu objectiu arriba a França.

El que l’espera un cop allà és l’ internament en un camp de refugiats que en les seves explicacions futures ell l’anomenarà més com un camp de concentració o presó. Es tracta del camp de concentració d’Argelès sur Mer, al sud de França, situat a la platja de la ciutat d’Argelès, a la vora el mar Mediterrani.

Les condicions ambientals, higièniques, alimentàries,etc., són molt dolentes. Baudilio explicarà més tard als seus fills que, a aquell camp, els polls es portaven les samarretes i semblava que anessin soles.

A la vegada, hi ha un constant maltractament, insults per parts dels guàrdies i tractes humiliants als refugiats que fan viure moments de tensió al camp entre els exiliats i els guàrdies. També es produeixen discussions internes entre els propis exiliats: esgotats, sentint-se sols i perduts moralment amb sentiments de fracàs, tristesa.

Són aquells dies, quan ell i el seu amic s’assabenten que un tal Pablo Neruda, anomenat pel president de Xile Pedro Aguirre Cerda com «Cònsol especial per a l’emigració espanyola», té l’objectiu de gestionar l’anada d’exiliats republicans amb qualificació al país.

D’aquesta manera, el Govern Republicà a l’exili, a instàncies de Neruda i a través del Servei d’Evacuació de Refugiats Espanyols (SERE), va ser qui va contractar el vapor «Winnipeg» a la companyia France-Navigation per al trasllat dels refugiats.

Més tard, Neruda, en el seu llibre de memòries Confieso que he vivido, escriurà sobre aquesta tasca com «la más noble misión que he ejercido en mi vida: la de sacar españoles de sus prisiones y enviarlos a mi patria». ²

Baudilio i el seu amic s’inscriuen com a candidats a ser viatgers del Winnipeg però només Manuel Burgos, l’amic, és acceptat. En el moment de sortida, quan Baudilio pensa que el seu destí estava en tornar a Toledo de forma clandestina o quedar-se a França, el seu amic de la tota la vida Manuel Burgos Navarro li deixa el seu passaport perquè ha estat ell qui ha decidit renunciar començar una vida nova a Xile per tornar a casa, atorgant l’ oportunitat a Baudilio d’agafar un nou rumb.

Tenim doncs a Baudilio pujant al vaixell amb el passaport del seu company de jocs, d’escola, trinxera i exili. El nom del seu amic es convertirà des d’aquest moment en endavant en el seu nom, serà la seva identitat. Baudilio Collado mai més, encara que vulgui podrà oblidar el seu passat tot i abocar-se en un nou destí travessant el mar. Baudilio ara passa a ser Manuel, i la seva esposa, el coneixerà i anomenarà així fins el dia de la seva mort.

L’home, finalment, serà una de les 2078 persones (1200 homes, 418 dones i 460 nens) refugiades republicanes que es van embarcar en un vell vaixell de càrrega de bandera canadenca al port francès de Trompeloup-Pauillac el 4 d’agost de 1939.³

El vaixell és condicionat especialment per al viatge convertint els cellers en dormitoris i improvisant banys per a homes i dones en la coberta.

Als passatgers se’ls lliura un matalàs, una manta, dos llençols, un coixí i una bossa amb productes per a la higiene personal, al costat d’una targeta de colors per racionar els torns de menjar durant la interminable travessia. Els nens reben material i un fullet en el qual s’explica la història de Xile, juntament amb una salutació de benvinguda, redactada pel mateix Neruda, on els feia saber l’afecte amb que serien rebuts.

Després de gairebé un mes, el 3 de setembre de 1939, el «Winnipeg» desembarca a Valparaíso, Xile. En aquest indret reben una gran benvinguda encapçalada pel ministre de salut, el jove Salvador Allende.⁴

Allà, l’espera l’altra etapa de la seva vida, lluny de la seva terra dels camps de Castella, del «pasodoble», de la família, i de la frustrada República. Ara ja té 21 anys, i aquests 3 anys de guerra, l’han acomiadat totalment de la seva joventut i infantesa. Ara coneix gairebé totes les crueltats del món i la vida però es troba a l’altra punta del món, disposat a començar de nou, a treure profit de tot allò que ha aprés, i a esperar amb esperança, la caiguda o mort del dictador per tornar-hi algun dia, encara que només fos de passada.

Després d’un temps, marxa a Santiago. La capital xilena serà finalment on passarà el major temps de la seva vida. Precisament a aquesta ciutat coneixerà la seva dona amb la que tindrà onze fills. Els tres primers fills, alhora, tindran el «Burgos» com a cognom. Anys més tard, cap al 1948, serà quan es promulgui la «Llei Maldita» que declararà il·legal el Partit Comunista.⁵ Aquesta llei, també significarà la persecució dels republicans espanyols. En un escorcoll per part de la policia a casa la família de Baudilio i Emma, descobriran la seva vertadera identitat, emportant-se’l i havent d’arreglar els papers al Ministeri de Relacions Exteriors. Així serà, com Baudilio recuperarà el seu nom i els seus fills, passaran a anomenar-se Collado, els tres tinguts fins al moment i els altres vuits que estan per venir.

La seva vida a Espanya serà part d’ell, se’n recordarà tots els seus dies de la seva terra. Serà amb el seu nucli d’amics amb els que parlarà de la guerra intentant evitar-ho amb tota la resta, inclosa la família. Hi haurà una excepció. L ’onze de setembre de 1973, amb el cop d’Estat al govern de Salvador Allende, Baudilio tornarà a sentir-se com a la guerra civil espanyola i pronosticarà que passarà en els pròxims dies i anys.

Finalment, Baudilio Collado Fernández, qui va ser alguns dies Manuel Burgos Navarro, morirà de càncer el 28 de març de 1975, pocs mesos abans de la mort del dictador Francisco Franco, apartant així, la seva esperança de retornar algun dia al seu país.

Període d’Espanya del 1933-2013, en concret del 1936-1982 (Guerra Civil,Dictadura i Transició espanyola)

Em dic Albert Lázaro Arqueros i tinc aquest diari a partir del 1939. El Baudilio acaba de passar per aquí en la seva escapada cap a França, i jo, seguiré per ell aquest diari. Vaig néixer a Barcelona el 13 de gener de l’any 1933 i visc a Sant Andreu, al Carrer Palomar que fa façana amb el Quartell 44 d’artilleria. Ara, estem en guerra, però jo he viscut 3 anys de la meva vida durant la República. No m’assabentava de gaires coses però sé que els meus pares hi estan a favor, m’han criat amb els seus valors. El meu pare treballava en una companyia elèctrica i era militant de la CNT, per això, després d’haver esclatat la Guerra va anar com a milicià voluntari al front d’Aragó a defensar la República. Va morir en combat al 1937 al Front de Terol i per això el meu carrer ara porta el seu nom, Jesús Lázaro, ja que en època de guerra és norma que es posi el nom de les persones caigudes en el Front de Guerra.

Nosaltres també estem patint la guerra a la rereguarda. A casa som quatre: la meva tieta, la mare, la meva germana i jo. Els bombardejos des de que va començar la guerra no han parat. Al viure al costat d’una caserna, regularment llancen bombes prop de casa i ens hem d’anar a salvar al refugi soterrani que hi ha prop de la caserna quan escoltem el so de les sirenes alarmant l’arribada d’avions. Un dia, diria de l’any passat o fa dos anys, vam escoltar les sirenes i la mare i la meva tieta van sortir de casa corrents, com de costum. Creient que estava fora de casa i que anava davant d’elles, van tancar la porta amb clau deixant-m’hi tot sol a casa, sense poder-les seguir, amb els avions apropant-se. Es van adonar que era a casa al refugi, però no hi van poder fer res. Jo em vaig quedar rere la porta, amb quatre anys només i fent-me un tip de plorar sentint caure les bombes.

A prop de casa hi ha un centre neuràlgic on es troben vies de tren. Molts dels trens que hi ha van cap al front i estan carregats d’aliments i de municions. Com ja s’està acabant la guerra, i els vagons ja no van cap al front, a principis del 39, els veïns anem a agafar el menjar que hi ha dins. Una nit sento molts trets, surto al carrer i veig un rodamón mort al terra i agafo una bomba de mà que em trobo al terra. Barcelona, a partir d’avui, ja forma part de la zona franquista.

L’escassetat de menjar ja s’ha començat a notar molt els últims mesos de la guerra, passem molta gana. Amb l’arribada dels nacionals, els moros venen als carrers diferents productes: tabac, fruita, xocolata…, i la meva mare ha gastat per només un plàtan 25 cèntims. Els moros no volen la moneda de Franco, volen pessetes i duros(5 pessetes) de plata.

La meva mare segueix treballant en un taller de confecció de roba militar amb unes dones més sota el seu càrrec. S’ha tornat a casar i ara tinc un padastre que és mutilat de la guerra. Als 7 anys, volen que vagi a l’escola però em refusen perquè no em van batejar al néixer. Tot i que intento escapar-me perquè no vull anar a l’església i no vull que em bategin, m’agafen i aconsegueixen portar-m’hi i batejar-me. Almenys em quedo ben a gust dient-li de tot al capellà.

Ens mudem a les Roquetes, un barri marginal i aquí hi i viu molta gent comunista i republicana perquè són la majoria immigrants de Múrcia, Andalusia… Els falangistes ens obliguen a fer instrucció militar cada diumenge i a vestir-nos com ells per ser un barri tan «roig». Aquí també començo a educar-me a casa d’un mestre represaliat pels franquistes que ens dóna classes particulars a uns pocs nens. Com el barri és molt dolent, amb delinqüència i misèria, ens mudem a Cerdanyola, per tal de criar-me en un ambient més pacífic al 1942. A Cerdanyola sí que vaig a l’escola dels franquistes i som cinquanta alumnes a la classe des dels 8 fins als 14 anys amb un sol professor. Estem separats nois i noies ; elles estan a l’altra meitat de l’edifici però no compartim pati ni cap classe. A l’aula hi ha a la paret: Franco, el Sant Crist i José Antonio Primo de Rivera. Abans de començar les classes, ens obliguen a cantar «Cara el Sol».Cada primer dijous de mes anem a confessar, els primers divendres a prendre la comunió i el dissabtes també anem al col·legi però fem coses divertides: dibuixem, expliquem contes, ens ensenyen a ser «decents»… Els diumenges fem instrucció amb la falange i els que no fan bondat els rapen i els donen un got d’oli de resina que provoca diarrea. A la instrucció jo em porto bé, però a la classe som tots molt entremaliats, fem la guitza al professor i ell ens castiga amb un cop de vara a la mà oberta, i si ens hem passat molt, amb un cop de vara amb la mà tancada amb els dits mirant enlaire tot apretant-los. En realitat, pot ser ens ho mereixem. Nosaltres som nens rebels que no estem a favor de Franco i ho paguem amb ell. Quan sortim de l’escola, enraonem amb la natura. Busquem nius d’ocells, domestiquem garses, pesquem peixos, ens banyem als rius, busquem bolets i anem a robar fruita als camps que tenim al costat. A vegades, també, anem a l’església vella del cementiri on en època republicana van ser afusellats gent catòlica o sospitosa de pertànyer a la V columna. Allà, després de que hagin passat tres anys d’ençà es van exhumar els cossos d’aquestes persones, encara es sent l’olor a cadàver.

Som a l’any 1945 i mor el meu padastre, jo tinc 13 anys i amb la meva mare viuda i amb quatre fills –perquè ara tinc dues germanes més– començo a treballar de pagès i així sóc una boca menys a alimentar. Passa el temps i havent estat pastor, ara amb 14 anys, entro en una empresa de construccions, «Germans Mimó» i cobro 60 pessetes a la setmana. M’agrada treballar a l’empresa perquè m’agrada l’ofici i vull ser un bon professional, amb l’al·licient que un dels propietaris és en Jaume Mimó, el primer alcalde republicà de Cerdanyola, un home que admiro.

Aquests temps són difícils perquè hi ha la cartilla de racionament i a nosaltres ens donen menys que a Barcelona per viure en un poble ja que gairebé tothom té camps i horts o en coneix algú que en tingui. Sovint, els pagesos pels quals la meva mare fa roba, li paguen amb aliments que avui en dia tenen més valor que els diners. Quan arribo de treballar, molts dies vaig a buscar llenya per cuinar, vaig amb bicicleta i festejo amb noies. Hi ha una noia amb la que estic festejant ara mateix que és de Ripollet i anem a ballar, junt amb els meus amics, els diumenges al parc de Cordelles i als altres pobles de prop com Sant Cugat o Sabadell.

Sóc al Regiment de Cavalleria amb 22 anys fent el servei militar.⁶ He estat fent guàrdies a la presó de Montjuic i maniobres militars als Pirineus. El servei només durarà 4 mesos i mig perquè hi ha massa soldats, som la generació de la República on vam néixer molts nens. Vull tornar ja a Cerdanyola perquè aquí ens tracten com a bèsties, no sé si ho fan perquè som catalans, fills de republicans o si és el sistema, però estic cansat del maltractament.

He tornat a casa i amb 23 anys em caso i visc al costat de la casa de la meva mare.Segueixo treballant en diferents empreses de construccions unes 10 o 12 hores al dia. Em paguen bastant bé, a «preu fet» i estic prou assegurat malgrat que la seguretat social no cobreix totes les medicines. A vegades, fem vagues –tot i que i el sindicat de l’empresa és el CNS i depèn de la falange– i la Brigada Policial passar a preguntar qui les ha fet i l’encarregat no ens acusa. No hi ha llibertats polítiques, la gent no pot manifestar-se, però jo no hi entro gaire en aquest tema, m’ocupo de la meva feina, estimo fer-la, m’agrada perquè és creativa i alhora m’encarrego de la meva família.

A partir de l’any 59 fan canvis de govern i ja es pot anar a treballar a l’estranger amb contracte de treball. Tinc un tiet exiliat a França que vaig a veure’l i l’any 62 hi torno per treballar. Me n’adono, a França que odio al règim espanyol. Amb el franquisme podem abusar de l’alcohol, sortir a les nits,etc., i si no et poses amb el règim poques vegades sents que vius en una dictadura. Al creuar la frontera, però, veig que no gosem d’unes llibertats fonamentals que els francesos sí que tenen, i te n’adones de la gran dictadura que s’imposa arreu d’ Espanya.

Torno a Cerdanyola amb alguns diners guanyats i començo a treballar per a mi amb uns quants obrers més. Les meves inquietuds republicanes i socialistes van augmentant però de moment no estic amb contacte amb els moviments polítics clandestins. No obstant, ajudo al moviment obrer quan els treballadors fan vagues i es tanquen a l’església: els porto encàrrecs de la família, coses que necessiten… Jo sóc un obrer també, per molt que ara treballi per mi mateix sempre ho he estat, i estic al costat d’ells.

Franco, ha fet un parells de referèndums que eren obligatoris de participar però jo no he anat a votar mai i no m’ha passat res. A les eleccions dels terços municipals tampoc hi participo gairebé, no val la pena, no sé a qui volen enganyar fent eleccions.

Som l’any 1974 i condemnen a pena de mort a Salvador Puig Antich. Acudeixo al funeral que es fa a l’església de Cerdanyola per la seva mort i acabant-se, uns quants homes i dones comencen a dir de fer una manifestació. Finalment, som quaranta persones aproximadament les que comencem a recórrer els carrers cerdanyolencs cridant contra el règim i la policia. Camino al costat de gent que viu a Cerdanyola i mai m’hagués imaginat veure’ls allà. A l’arribar al barri de Fontetes dos jeeps de la guàrdia civil vénen per davant i per darrere i carreguen contra nosaltres fins dissoldre la manifestació. M’emprenyo molt, no tenim dret a manifestar-nos comento amb els altres participants. M’assabento que molts són dels PSUC i de CC.OO, gent que conec de tota la vida, gairebé tots immigrants o fills d’immigrants dels últims anys. Agafo contacte amb ells i m’expliquen que el sindicat d’ Unió de Tècnics i Treballadors, l’ anomenat «sindicat groc» i franquista, té infiltrats de UGT i de CC.OO. No m’afilio ni al partit ni al sindicat clandestí perquè jo sóc marxista- autogestionari –no marxista-leninista com ells–però igualment em començo a reunir amb ells perquè són els que es belluguen i per la lluita del poble vaig amb ells del braç. A l’hora de reunir-nos clandestinament, em comenten que si vull anar a la reunió, he d’estar en un lloc concret a una hora concreta. Allà em passen a buscar en cotxe i fem voltes passant a buscar la gent, vigilant que no vingui ningú darrere i d’aquesta manera ens assegurem que no hi hagi cap policia de paisà infiltrat que avisi del lloc de reunió. A vegades acabem a la Associació de Veïns de Serraparera, a Fontetes,etc i allà parlem de com fer-nos propaganda, com seguir organitzant-nos…

A nivell de Catalunya, des d’alguns anys, crec que des del 71, que existeix l’Assemblea de Catalunya que ajunta tots els moviments socials i polítics antifranquistes. Som a finals del 1975, el dia 20 de novembre Franco mor.

A vegades sembla que les coses comencin a canviar subtilment. Continuen sent il·legals el partits, però ara amb Fraga com a ministre de governació fan una mena de llei d’associacions polítiques, i passem a ser semi-clandestins, ens permeten reunir-nos. A Cerdanyola, fem a nivell local el que representa l’Assemblea de Catalunya. Som l’assemblea democràtica –de Cerdanyola– formada per partits com el PSUC, Bandera Roja, el PORE, Convergència socialista de Catalunya…, i sindicats com CC.OO i UGT. Jo m’afilio al partit de Convergència Socialista de Catalunya.

Ara som al juny del 1976 i sembla que són els últims dies per Arias Navarro. El 22 de juny fem per primera vegada un acte públic al Palau Blaugrana. El meu partit amb altres partits polítics d’esquerra ens trobem allà per fer un congrés i sortim d’allà havent format el Partit Socialista de Catalunya-Congrés: PSC(c).

S’han convocat les eleccions pel proper juny del 1977. El meu partit, el PSC(c) s’ajunta amb el PSOE per aquestes eleccions i me’n surto. No tinc res contra els espanyols, però contra el seu sistema sí. Jo sóc fill d’una andalusa, i d’un aragonès però a casa sempre em van ensenyar a estimar a aquesta terra. Sóc independentista, i vull que Catalunya s’autogoverni, ja estem prou grandets. El meu desig és aquest, aconseguir una Catalunya independent i que a la vegada mantingui relacions fraternals amb Espanya.

El nou govern escollit per les eleccions ha convocat a un referèndum per votar la constitució espanyola. Hi votaré que no. ¡Volen que Espanya sigui una monarquia parlamentària, amb la mateixa monarquia que ha estat dictada per Franco i un article parla de la «indissoluble unitat de la Nació espanyola»! No m’estranya, un dels redactors és Fraga, un home que fa pocs dies signava penes de mort a gent antifranquista. Ha estat tot una presa de pèl. Parlen de transició de la dictadura a la democràcia però jo no veig cap ruptura real democràtica. L’aparat repressiu ha estat intacte, no jutjaran cap crim comés en temps de Franco. I el seu partit, la Falange Española, feixista pur i dur, el van legalitzar per anar a les eleccions, a diferència d’ERC que per ser republicà encara és il·legal i s’ha de presentar conjuntament amb el Partit del Treball i l’Estat Català en una coalició anomenada Esquerra de Catalunya-Front Electoral Democràtic.

Som al 1979. Es fa el referèndum de l’Estatut d’Autonomia i també hi voto en contra. Es queda molt curt amb les meves expectatives de la Catalunya que jo vull i ha estat pactat entre polítics, no ha estat un procés on ha participat el poble en els seus punts. Al desembre, fundem Nacionalistes d’Esquerra on milito amb més gent del PSC(c) i del Congrés de Cultura Catalana (abans jo havia estat l’organitzador del primer acte a Cerdanyola d’aquest Congrés).

Ja estem al 1981, i fa pocs dies el 23 de febrer van intentar fer un cop d’Estat. Vaig pensar que sortirien els tancs i que acabarien amb tots nosaltres, vaig pensar que reprimirien fortament les esquerres. Ja em veia en un camp de concentració, i per això aquella nit vaig posar una corda al terrat, perquè si venien a buscar-me a casa em dones temps a sortir tot baixant per la corda als jardins ce Ca N´Ortadó. Finalment no va passar res, l´espant va durar uns dies, i la gent dels moviments socials i politics que havien marxat a França aquell dia van tornar de mica en mica. Crec que en aquest cop d’Estat estan implicats socialistes, monarquia, clero i tots els altres poders fàctics i el que volien és instaurar una dictadura com la de Primo Rivera, amb rei i amb acotament dels partits. Prova d’això és que tota la família reial era a Anglaterra. Si han tornat enrere i han fracassat, és perquè Estats Units, Anglaterra, Alemanya, etc., en general, la pressió internacional els ha fet veure que allò no anava enlloc en aquests temps. Aquest cop d’Estat, estic segur, farà que comenci el retrocés dels processos autonòmics del País Basc i Catalunya.

Ara, en el present actual, 2013, torno a llegir les línies escrites al meu-nostre diari, i les meves opinions i inquietuds no han canviat gens. Tinc 80 anys però segueixo participant i ajudant en tot el que puc perquè les coses canviïn de sentit. Sincerament prefereixo això que tenim avui en dia, que anomenen democràcia, que no pas la dictadura de Franco. Però, veient en què ha degenerat aquest sistema actual, o simplement no degenerat, perquè durant el curs de la transició no vaig tenir esperança gairebé en cap moment, crec tenir clara una cosa:

Amb tots els morts, empresonats i exiliats que hi ha hagut entre la guerra civil i la dictadura franquista per part de gent republicana, anarquista, socialista,comunista…, potser, per uns quants morts més, hagués valgut la pena fer una revolta armada. Radicalitzar-nos més nosaltres, volent constituir una veritable democràcia que no pas deixar fer a ells, als mateixos franquistes que es disfressen de demòcrates o a la monarquia implantada pel dictador, ser els pares del sistema actual. La llibertat no s’implora, la llibertat es conquereix. Per tant, sóc partidari d’haver fet una rebel·lió armada per tal de tornar al règim que teníem al 39, un sistema polític legal que ens van treure amb l’alçament feixista al 1939 i amb la transició els anys 77-78. Després, el primer a fer un cop conquerit el poder, eleccions perquè la gent triï si vol monarquia o república. Quin tipus de democràcia és aquesta si ni tan sols hem escollit com a únic punt si volem monarquia o república?

Però la història no acaba aquí, encara queden moltes pàgines a aquest diari perquè jo o altres persones escrivim la victòria dels ideals pels quals va morir el meu pare, es va exiliar el meu tiet, van matar a Salvador Puig Antich i han lluitat milers i milers de persones arreu del món. Jo, des dels 40 anys, també participo activament en assolir aquesta societat, on l’ humanisme i la fraternitat siguin els valors primordials. On la gent ajudi a l’altre, i no l’exploti. On la igualtat i la justícia siguin ànimes inseparables.