Expressa’t: Felipe González Márquez: de monosabio a chico vista
No sóc partidari de les metàfores, aquest cop però no puc resistir la temptació.Pels no entesos en qüestions taurines el monosabio és el que li demana al president de la plaça permís per començar la cursa de braus (corrida de toros) aquest li envia una persona que simbòlicament li doni les claus i la dita festa nacional ja pot començar.
Imatge: media.cat
Lo del “chico vista” fa referencia a qüestions militars, en els regiments d’una certa categoria on la tropa té menjadors amb cuiner inclòs al voltant de les 12 del migdia un soldat molt ben traçat i amb guants blancs a una safata amb menjar (normalment tres plats) que es porta amb una cinta darrera el coll del soldat i subjectada amb dues mans al despatx del coronel del regiment perquè el dit “USIA” tractament que té el coronel fes el tast del menjar i doni o no la seva aprovació,perquè es pugui servir a la tropa.
Docs bé el Felipe Gonzàlez que jo vaig conèixer els anys 70 a Santa Coloma de Gramenet hem recorda els monosabios de les curses de braus i el que va escriure la carta als diaris el diumenge passat hem recorda el chico vista.
L’home brillant de discursos convincents ja va desaparèixer de l’escena política el 1988. Després d’assolir el poder el 1982 la seva actuació política fins al 88 la considero correcte, després una errada darrera l’altra i la carta del diumenge passat un disbarat. Algú que estava destinat a fer un gran servei a Espanya ha acabat fent de camàlic del poder que sorgí del cop d’estat criminal del 36.I que encara continua, no cal que fes esment dels nazismes i feixismes del passat quan a l’Espanya actual noméshem de mirar qui ostenta el poder en càrrecs com el President del govern espanyol, del consell d’estat, del tribunal Constitucional, del Poder judicial del quart poder etc per entendre qui té la paella pel mànec.
Per tant que no ens vingui amb amenaces destinades a acollonir als treballadors del cinturó industrial de Barcelona, perquè no tots tenim segrestada l’opinió i les seves paraules ens fan fàstic.
Article de Josep Font.
