Eleccions autonòmiques a Andalusia: corrupció estructural i vot captiu
Alguns creuran que el PER és el que ha dificultat un canvi més clar a Andalusia. De canvi, encara que molt feble, sí que s’ha donat. En una situació de vot de ferro socialista que dura des de fa 37 anys, que Podemos obtingués 15 diputats és un canvi. És cert que alguns dels que cobren el PER són gent que tenen recursos econòmics propis suficients i que són agraïts, i que fan campanya a favor del PSOE per allò de “más vale pajaro en mano que ciento volando.” Però també hem de tenir en conte altres factors: el nepotisme, l’endollisme, el clientelisme polític, el tràfic d’influències i el “corruptela va corruptela viene.” Tot això sumat explica la conseqüència dels resultats.
Aquestes pràctiques també es donen a moltes ciutats del cinturó de Barcelona. Per tant els que volen un canvi que ho tinguin en compte. No són el mateix les eleccions al Parlament Europeu que les eleccions als ajuntaments.
Hem de tenir en comte també que a Andalusia l’alternativa al PSOE era només el PP. Perquè Esquerra Unida no hi té prou implantació, i perquè la seva participació al govern de la Junta la ha perjudicat més que l’ha afavorit, i Podemos li ha esgarrapat molts vots.
No és el mateix governar tenint majories absolutes o coalicions majoritàries que tenir cinc forces polítiques en el Parlament andalús. Però sobretot, Podemos ha de tenir molt clar què li tocarà fer si realment volen canviar les coses i no caure en temptacions, que les tindran, perquè els socialistes són experts en la pràctica de seduir indecisos poc convençuts.
El que tots plegats hem d’entendre és que per canviar les coses hem de canviar els pensaments d’una societat que està acostumada a veure la corrupció com una cosa normal. Alguns imbècils la troben prou bé. I potser haurien de saber que a l’Estat espanyol la corrupció ens surt molt cara. I no hem de perdre de vista que som el segon estat de la Unió Europea amb més desigualtats socials. O exigim més justícia social i menys favors particulars o acabarem en un model de societat que no ens convé sota cap concepte.
A més a més, la corrupció és una cosa contagiosa; a Catalunya en tenim bones proves: el cas Millet i el cas dels Pujol no són poca cosa, i han produït una pèrdua d’autoestima en molts catalans. Jo vaig conèixer persones als anys 80 que aleshores considerava honestes políticament, durant anys. Però els dos casos m’han fet veure que no n’eren gens, d’honestos.
Josep Font.
