Expressa’t: T’he conegut sempre igual

Tinc al cap de fa dies una cançó d’en Raimon. T’he conegut sempre igual, que va dedicar el 1973 a un conegut militant comunista que aleshores el cantant valencià va conèixer en situació de clandestinitat. Una lletra d’aquelles que lliguen els sentiments, l’alteritat i la militància política.

És una lletra que conec des fa molts anys i que sempre he tingut entre les preferides. Entre els sorolls dels cotxes, del carrer/ i de la gent que atrafegada passa, / he vist molt clar que són molts els que lluiten/ i que com tu calladament treballen./ T’he conegut sempre igual com ara,/ els cabells blancs, la bondat a la cara (…)

Aquest cop, però, i sense el permís d’en Raimon, seré jo qui dediqui aquesta cançó a diversos cerdanyolencs i cerdanyolenques. Són persones, podem dir que força conegudes a Cerdanyola, especialment per la seva tasca en la defensa del territori, de la cultura, dels serveis públics o dels drets i llibertats del nostre poble. L’Albert Lázaro, en Josep Font, en Paco, la Puri Palomar, l’Àngel Gastón, la Karmele Navarro o l’Elena Jaumandreu, i molts més. I segurament me’n deixo alguns. Persones més o menys grans, veteranes. Amb trajectòries diverses o coincidents. Però amb el denominador comú: que des fa molts anys continuen treballant per una societat més justa i democràtica, sense haver-se deixat engolir per les adormideres i els tripijocs d’allò que la gent del carrer anomena planerament “política”.

Sense aquestes persones, sense persones com aquestes Cerdanyola seria un desert. Un poble mut amb serveis per als rics i un paisatge dibuixat de ciment i neons. Encara més.

I és clar que el mèrit no és sols d’ells i elles. Però dubto bastant que sense el seu paper a la nostra petita història local avui en dia poguéssim parlar sobre segons quines conquestes (o salvaguardes). Sigui com sigui, gràcies a ells, i a tants altres, Cerdanyola compta amb un nucli de gent amb voluntat de defensar la Plana del Castell, que reclama biblioteques i escoles bressol públiques, el dreta decidir, el dret a l’habitatge, la defensa del català, que denuncia els projectes de l’embogiment urbanístic, els atemptats contra la salut, les mentides del poder i les injustícies diàries. Ells i elles han estat com un pou resistent que ens ha amarat de consciència de poble.

I és que la cançó d’en Raimon compta amb un component d’actualitat. Així com en la lluita contra el franquisme es teixia un moviment de ruptura contra el marc establert i imposat, ara i aquí som uns quants que fa anys reprenem aquesta xarxa de contrapoder del poble, i també de ruptura. I ho devem a persones com aquestes, que treballen en silenci, com a la cançó d’en Raimon: Sense parlar m’has dit “tot va creixent”,/ lluita d’avui pel demà viu i lliure,/ que es va forjant aquests dies terribles, /temps aquests temps de tantes ignoràncies. (…) no em trobe sol, company, no et trobes sol/ i en som molts més dels que ells volen i diuen.

Artícle de Joan Rocamora