De fàbrica de baietes a supermercat Mercadona

Amb aquest treball de recerca hom pretén fer donar a conèixer a la població la història de la fàbrica de les baietes des del seu inici de la seva construcció l’any 1946 fins el 2014 en que ha estat reconvertida en una gran superfície comercial de nom Mercadona. La primera part està dedicada només a la seva edificació fins al seu funcionament, i com és de costum del meu tarannà, una segona part serà emprada a contar històries relacionades col·lateralment amb aquesta important indústria cerdanyolenca, que forma part de la petita història del nostre poble. Perquè no es perdi la memòria històrica cal posar blanc sobre negre.

DSC_0030_bLES BAIETES, FILIAL D’URALITA SA

La primera notícia documentada que hom té sobre la futura construcció de Les Baietes arriba en l’acta del ple municipal del 21 de desembre de 1946 en que Manufactures Eternit, SA (Uralita, SA), sol·licita autorització per a bastir una fàbrica de teixits industrials a l’illa compresa entre els carrers de Santa Anna, Circumval·lació Baixa i Montseny. A l’any 1943 en JUAN MARCH ORDINAS, forjador de la dinastia MARCH, va comprar l’empresa URALITA als sues fundadors, els germans JOSEP M. i MANUEL ROVIRALTA.

“La idea d’en MARCH era construir a Cerdanyola una fàbrica que li proporcionés baietes i feltres industrials, productes necessaris per fer anar les màquines de plaques i tubs de fibrociment. Així va deixar de dependre de proveïdors aliens a l’empresa i ella mateixa fabricar aquells productes.

Per fer-ho va comprar l’empresa PEDRO JUNCÀ, SA d’Olot que va traslladar a Cerdanyola. Era un procés complet de filatura de llana, carda, tissatge, repassat i acabat. A igual que la maquinària, els encarregats també els van portar d’Olot i els hi van fer les cases a la gran via de Prat de la Riba. Les principals matèries primeres utilitzades eren la llana i el cotó, i en algunes èpoques també es va emprar l’amiant. Les quantitats no eren elevades i en no haver de teixir els telers desprenien poca pols. Situació molt diferent a la de la fàbrica de fibrociment on els volums de pols d’amiant eren considerables, especialment a la zona d’obertura de sacs i mòlta de l’amiant per via seca”.1

El constructor de les cinc naus de que consta el projecte de les Baietes era en FIDEL GREGORI empresari de Ripollet que en aquells temps ja practicava la subcontracta i era l’adjudicatari gairebé exclusiu de totes les construccions de la Uralita a la dècada 1940 i part del 50. En tenir algun testaferro que li treia les castanyes del foc quan els afers li anaven malament molts del seus treballadors deien: “Trabajo para FIDEL però me paga el JUAN”.

Les parets de les naus eren construïdes a igual que les fàbriques URALITA existents a la carretera de Sabadell i al carrer de Sant Francesc amb blocs de ciment fets in situ. Tal com s’estaven condicionant les naus, s’anava traslladant i muntant la maquinària provinent d’Olot. Hom calcula que a l’any 1948 la fàbrica va començar a treballar a bon ritme.

Amb el tancament i liquidació de les fàbriques de la URALITA als anys 80-90, la seva filial Les BAIETES, també fou liquidada, i en el seu lloc s’instal·là la fàbrica del mateix ram Manufacturas de Fieltros Industriales, SA (MAFINSA). Al tancar MAFINSA, les naus foren adquirides per la direcció de MERCADONA per fer-hi un centre comercial. El projecte presentat per l’empresa a l’ajuntament va obrir una forta polèmica entre partidaris i detractors del supermercat. Després de varis mesos de discussions i propostes entre els polítics sobre com s’havia de portar a terme el projecte de reconversió d’aquestes instal·lacions industrials a centre comercial, i un cop ha entrat en funcionament MERCADONA, tothom pot opinar si la intervenció feta a l’antiga fàbrica és la correcta o no.

A tal efecte vull donar la meva opinió, reservant-me el dret de si feia falta o no aquest supermercat. Malgrat l’enderrocament de dos de les naus, sigui per proposta de l’empresa o pels tècnics o pels polítics municipals, crec que la intervenció tècnica per salvar l’aspecte exterior dels edificis i adaptar-los al servei actual ha estat molt correcta; al menys no ha passat com la resta de les antigues naus de la URALITA que malgrat no arribar a l’extrem de no ser enderrocades per desídia dels nostres representants polítics han estat sistemàticament mutilades per les intervencions dels nous propietaris, perdent tot l’aspecte que eren del recent passat industrial de Cerdanyola amb la conseqüent pèrdua de valor patrimonial.

LES BAIETES, PROTESTES VEÏNALS

Malgrat que el clima polític a l’any 1946 no era gaire idoni per a demostrar disconformitat amb les autoritats locals en que “los Alcaldes eran Jefes locales del Movimiento”, un grup de propietaris de la ciutat-jardí Urbanització Cordelles encapçalat per l’ALFREDO VIÑAS TORRENTE varen presentar recurs amb un manifest en que per tractar-se de uns terrenys que estan integrats a la urbanització de Cordelles, l’Ajuntament no deu d’autoritzar la construcció d’aquesta fàbrica ja que perjudicaria el barri, ates que en l’indret s’hi troben edificades moltes torres d’estiueig i la seva restaria davant mateix de la fàbrica.

Encara que algun regidor va estar a favor de la protesta del Sr. VIÑAS l’ajuntament va treure a corre-cuita un pla parcial, que consistí en que a partir del carrer de Santa Anna fins al riu Sec la zona era apta per a edificacions industrials. (No oblidem que en MARCH va posar la seva fortuna i els vaixells al servei de la causa franquista).

LA ESGLÉSIA VELLA EN PERILL!

A principi dels 40, al paratge de l’antiga FLOR DE MAIG, les autoritats sanitàries de l’època varen reconvertir els edificis existents que servien de residencia i gaudi als cooperativistes malalts i llurs fills associats de la cooperativa de consum LA FLOR DE MAIG del Poble Nou de BARCELONA, en el Sanatori Antituberculós del mateix nom. Degut a la gran quantitat de mortalitat de jovent allí internats produïda com a conseqüència de les  privacions patides durant i després de la Guerra Civil, es varen haver de construir molts nínxols, cosa que va estar a punt de produir-se un col·lapse per falta de terreny de propietat municipal al cementiri.

Ja a l’any 1942 l’ajuntament va comprar a la parròquia de Sant Martí la part corresponent del cementiri vell (sector ponent), i a l’any 1946 i va haver la necessitat de comprar més terreny a l’església, per la qual cosa es varen iniciar converses amb el rector mossèn MIQUEL PIÉ RABASSA i al mes d’agost de 1946 es va arribar a l’acord de compra venda de l’església vella, la part davantera i el sector de llevant, de manera que l’ajuntament es va comprometre a l’edificació de la capella que està enfront de l’església. Així el municipi va ser propietari de prop de 700 m2 per una despesa de 16.480 pessetes.

Diu l’acta municipal estudiada: “En cuanto al antiguo y ruinoso edificio mencionado, tendrá que esperarse la oportunidad de derribarlo cuando se ofrezcan condiciones económicamente mas asequibles que las actuales”. Les “condiciones mas asequibles” es van produir l’any 1947 quan a proposta de l’ajuntament al constructor de Les Baietes, en Fidel Gregori, li van oferir donar-li gratuïtament tots els materials resultants de l’enderroc de l’església amb la condició de deixar el terreny net. A l’època i degut a l’escassetat de ciment Portland necessari per a l’elaboració de formigó en que s’ompliren i també s’omplen avui dia els fonaments dels edificis, per estalviar ciment s’utilitzava la pedra dura de riu o de pedrera; doncs bé, el constructor Fidel va observar atentament la qualitat de les pedres que formaven els murs de l’església per si li podien ser útils per omplir els fonaments de Les BAIETES i va constatar que llevat les pedres de les cantonades, moltes d’elles provinents de la primera església romànica del segle XI, la resta era llicorella pedra de mala qualitat provinent de la serra de Collserola i va declinar fer l’operació.

Per tant gràcies a la mala qualitat del material de que està bastida la vella església d’estil renaixentista del segle XVI i les restauracions fetes aquests últims anys, encara avui podem gaudir d’una de les poques edificacions antigues que té el poble.

ACISCLO CÁCERES TORRERO

Aprofitant que el riu Sec passa pel barri de Can Xarau lloc on està construïda l’antiga fàbrica Les Baietes, en aquesta zona va viure l’Acisclo fins l’any 2011 en que va morir a l’edat de 92 anys. De ben segur que es preguntareu qui era l’Acisclo i que hi pinta en aquesta història; tot seguit i en poques línies us ho diré. L’Acisclo va néixer a Belalcázar (Córdova) l’any 1919 i va arribar al barri de Can Xarau el 1944. Després de 7 anys de guerra i servei militar, home de formació autodidacta i pocs estudis, es va haver de guanyar les garrofes fent les pitjors feines (manobre, jornaler del camp) i quan no tenia feina ell i el seu germà Fernando anaven al bosc de Can Coll a arrencar soques de bruc fins omplir dos grans sacs que baixaven amb un carretó amb llanta de ferro fins a poder vendre-les al poble.

La connexió de l’Acisclo amb la fàbrica Les Baietes no era altra que ell i el seu germà Fernando varen fer a preu fet i pic i pala els amples fonaments de les 5 naus del carrer de Santa Anna. No n’estic segur, però crec que temps després també varen fer els fonaments de l’AISCONDEL. L’any 1.953 va entrar a la brigada municipal i uns anys després arribà a tenir el càrrec de cap de la brigada fins la seva jubilació l’any 1984. És d’admirar que un home tan humil arribés a ser el cap d’una brigada municipal de més de 60 persones i també és sorprenent que sense quasi saber llegir ni escriure amb una moto VESPINO i un petit quadern de notes feia rutllar sense grinyolar el complex aparell de la brigada municipal.

Agraïments per  la seva aportació a aquest treball a l’amic i historiador Miguel Sánchez Gonzalez a Antonio Cáceres fill de l’Acisclo Cáceres i a Delfi Sabarté i Cercós.

Albert Lázaro

Cerdanyola, gener de 2.015

Comparteix: