Dues propostes per a un objectiu comú? O no tan comú

És evident que alguns dirigents polítics catalans ja han començat a fer campanya electoral. Artur Mas va començar abans del 9-N i Oriol Jonqueres aquesta setmana. el President de la Generalitat ha volgut rendibilitzar l’èxit de les converses de Madrid que van culminar amb la votació tolerada del dia 9, i l’Oriol quan va escoltar la conferència d’Artur Mas la setmana passada.

El President es va precipitar, al meu entendre, deixant fora del suposat èxit la resta de forces polítiques que fins llavors havien estat els seus socis la nit del 9-N. Presentar com un èxit personal una cosa que va ser possible gràcies a molta gent només es pot entendre com una forma molt interessada d’erigir-se com a l’interlocutor vàlid davant de Madrid.

Sí, perquè es pugui afrontar amb èxit un Referèndum, els experts diuen que ens falten mig milió de vots. Perquè deixar fora Esquerra, Iniciativa i la CUP? Al meu entendre, un excessiu afany de protagonisme. O potser la creença que seria l’únic interlocutor.

La conferència del President de la setmana passada correspon a un polític molt bregat a les institucions. I representa un dels projectes probables de futur, però no l’únic. I té components clars sobre on estan les possibilitats del procés de cara al futur immediat. La frase mes encertada, al meu entendre ,va ser la de “no es poden tornar als despatxos el que ja és del poble.” Una Conferència que va ser adreçada més aviat a les elits que no al poble.

En canvi, la d’Oriol Jonqueres va ser més la d’una persona que té més contacte diari amb la gent del poble. La seva condició d’alcalde de Sant Vicenç del Horts el manté més proper amb la realitat. Jo sempre he cregut que els que més saben quina és la realitat del País són: els sindicalistes, els serveis socials i els alcaldes.

Les dues propostes de canvi, al meu entendre, són complementàries. Una interpreta la realitat des de les altures i l’altra toca de peus a terra, i proposa no només el canvi cap a la Llibertat de Catalunya, sinó també el canvi de l’hegemonia de les actuals classes dirigents; és a dir, el canvi de debò. I a més proposa un canvi el més inclusiu possible, d’acord amb la realitat del nostre País.

Josep Font.