Les plebiscitàries. El principi de la farsa

No cal trepitjar moqueta al Palau de la Generalitat ni al Parlament per estar informat que els partits catalans s’afanyen arreu del territori a preparar les eleccions municipals, un humil militant d’una candidatura local com jo ja arriba a això. Sembla estrany, doncs, que abans de maig hagi de passar res important. I és que, acabada la comèdia de la consulta, comença ara la farsa de les plebiscitàries. CIU no ha tingut mai intenció de convocar cap consulta, i Mas tampoc, el que estem vivint aquí és la instrumentalització d’un procés de mobilització popular per a altres fins. Ja a un article anterior s’analitzava el fet que no hi ha hagut mai cap unitat entorn de la consulta. L’escenificació dels partits s’ha fet per interessos diferenciats en cada cas particular.

Van creure alguns que la comèdia havia de ser un drama i que acabaria amb la Guàrdia Civil emportant-se detingut el President i el cert és que no li han posat ni una multa. La instrumentalització que Mas ha fet, fa i farà de tot el procés mentre el poble no li prengui la direcció del mateix, és pur i simple partidisme i es pot resumir en dos objectius: mantenir-se en el poder i refundar CIU amb el seu lideratge consolidat, i per aconseguir això li calia temps, que és el que ha anat aconseguint, i jo penso que com a mínim encara li cal un any més. Entenc que a ERC i a la CUP hi ha gent prou intel·ligent per saber que la consulta amb la doble pregunta no donaria un resultat clar, i entenc que sabien que convocar-la no era fer-la i entenc que ara saben que el que es faci el dia 9 (si és que es fa el que sigui) no deixarà de ser una mobilització més en la qual cal participar perquè serà més útil que quedar-se a casa. Però també entenc que no hagin sortit des del primer dia a dir que tot això era un engany i que no estaven d’acord en res. Perquè fer això els hauria posat en el punt de mira de les forces mediàtiques convergents i haurien estat titllats de responsables del fracàs del procés amb evidents conseqüències electorals. Ara els hi passarà igualment, però han tingut un any per preparar-se.

Em sorprèn una mica, en canvi, que hi hagi qui digui que no entén el paper d’ICV. ICV és, després de CIU, el partit més amenaçat pel procés. En aquest estat de coses el més normal del món és que passés el que va passar en el seu dia (tot i que no sembla que molts catalans ho veiessin clar): Que l’Herrera va pactar la doble pregunta amb en Mas perquè els convenia a tots dos. Qui vulgui que repassi el vídeo de l’Herrera després de l’acord; va ser el que va parlar més estona i el que estava més content. D’aquí ve el paper esbojarrat que fa aquesta formació apuntant-se un dia a exigir la consulta, negant-se l’altre a la desobediència, proposant fer una festa i dient després que no votaran però que volen fer cua als col·legis tancats, etc. En una obra com aquesta el personatge del boig s’ho pot permetre tot, i molt bé que l’interpreten. Si a això sumes que et pots permetre anar posant pals a les rodes i mirar de fer quedar malament tothom, no sigui que els votants se te’n vagin a la CUP o a ERC d’una banda o al PSC o a Podemos per l’altra, encara millor. Que el boig no és el mateix que el babau. A ICV li interessa que el procés fracassi i que la culpa sigui de tots, perquè en cap cas serà d’ells perquè no són un partit independentista i, a sobre pobrets, que han fet l’esforç de recolzar-nos, i si ERC queda prou malament potser acaben per guanyar vots i tot.

Formalment no està clar que és el que es farà el dia 9 de novembre. Tanmateix, com es va explicar anteriorment, el Govern Central té la potestat de recorre-ho i portar-ho al seu (i ben seu) Tribunal Constitucional i suspendre el que sigui, fins i tot poden suspendre una festa. Que no hi hagi, que diuen que no hi ha però no ho he comprovat, un acte administratiu qualsevol del rang legal que sigui publicat per la Generalitat sobre el que es faci el dia 9 de novembre és igual. Fins i tot si no està publicat, fins i tot si no existeix per escrit un acte administratiu sempre es pot impugnar, perquè en el moment en què una administració actua existeix com a acte, acte presumpte es diu. Llavors, si el Govern de l’Estat no impugna el nou 9-N… Ai! Ai! Jordi, que vas a dir! Si el Govern de Mariano no impugna el procés participatiu -o digues-li festa- organitzat per la Generalitat és perquè, simplement, no li interessa fer-ho, punt. Això no treu que alguns mitjans de comunicació estiguin explicant que el Govern del Regne no sap com impugnar la consulta, es deuen creure que tenim un Súper-President Mas tan enginyós que menysté no ja la Llei espanyola sinó els mateixos principis generals del dret occidental. D’aquí ha vingut la sospita que tot això és fruit d’un pacte entre l’Artur i en Mariano que comença a quallar en part de l’opinió pública catalana. Seria coherent amb la trajectòria d’un i altre, això és ben cert, però sense necessitat de malpensar de ningú (i estem parlant de polítics professionals de molts anys), el cert és que no cal cap pacte entre els dos per a que la situació a la que han arribat ja els convingui a tots dos, que vénen a guanyar temps. El que hi ha és un acord tàcit. A Madrid se sol parlar molt de l’habilitat del Mariano per anar deixant passar els problemes sense fer res i guanyar temps. Personalment el trobo un pobre aprenent al costat de Mas que, a sobre, aconsegueix que sembli que fa molt.

Així doncs, ha començat ja la campanya per a vincular unes eleccions plebiscitàries (que ja sabem que és una cosa que no existeix) amb allò que s’anomena una “candidatura de país” i que abans deien “candidatura unitària”. De fet inclús s’està condicionant que les anomenades plebiscitàries es convoquin a que s’assoleixi o no un acord en aquest sentit, més interès partidista no s’hi podria veure enlloc. Òbviament s’estan creant les condicions per a culpabilitzar de tot a qui no estigui disposat a fer aquella unitat de la que tant es parla precisament perquè no ha existit mai (de les coses molt reals i visibles no se sol parlar gaire). I els culpables seran ERC i CUP, amb una defensa molt més fàcil en el segon que en el primer cas: Avantatges de tenir un projecte polític propi i clar. Ara bé, la negativa d’aquests dos partits a integrar-se en una llista abans unitària i ara “de país” per sí mateixa no ha portat a que s’abandoni la idea com hauria estat lògic si aquest hagués estat l’objectiu. Ni ha passat ni passarà, en sentirem a parlar molt de la llista de país abans el president no convoqui eleccions, cosa que farà tan tard com pugui. Es tracta de fer la llista de Mas i reconstruir un espai polític (el de la dreta catalana) que, ben mirat, ni té altre líder que Mas ni el pot tenir amb esperances mínimes de mantenir el poder. Quan sento parlar de “candidatura de país” em ve al cap sempre la mateixa pregunta, a qui han de col·locar ara?

Mas va convocar eleccions fa dos anys en un moment de debilitat interna a CIU, això és prou conegut i hi havia informació publicada llavors, amb un poder limitat pel clan Pujol i els seus homes amb Felip Puig al capdavant i per Duran i Unió d’altra banda. Lluny del que es va informar en el seu moment, a CIU no pensaven per res que la convocatòria avançada els portaria a ampliar la majoria que tenien, això ho publicaven les enquestes, és ben cert, però ningú ho deia seriosament. Tenien clar que baixarien, els caps, els quadres mitjans i fins els interventors de les joventuts el dia de les eleccions ho sabien. Ben mirat, aguantar 50 diputats després de dos anys de la mà del PP i de retallades va tenir cert mèrit, amb qualsevol altre líder la dreta del país s’hauria enfonsat, i amb qualsevol altre s’enfonsarà. Aquests dos anys per a Mas han estat ben productius, ben lluny del que se sol opinar sense molta anàlisi. No s’ha cremat en absolut sinó que ha sobreviscut, s’ha emancipat del clan Pujol (ves a saber si amb l’ajut del Mariano), ha jubilat a en Duran i s’ha estalviat l’acord amb el PP gràcies a ERC. Si no hagués avançat les eleccions ara s’hauria acabat la legislatura el 2010 amb un pacte amb el PP, i seria escombrat a les urnes. Només li manca refer un equip i un partit, cosa que no té ara perquè el que s’ha enfonsat és CIU, no en Mas. I d’aquí ve la “llista de país”.

Molts tenien coll avall que les properes eleccions les guanyaria ERC i que el president seria en Junqueres, i és possible encara, però jo no ho consideraria segur per res. Una llista de país ha de tenir tres elements definitoris per arrencar unes eleccions dites plebiscitàries amb garanties d’obtenir un bon resultat: Un líder compromès amb el procés, i per la majoria de catalans de bona fe: Mas ho és. Una identificació clara amb l’independentisme cosa que, sent seriosos, ningú creuria de CIU, ni tan sols de CDC en solitari. Aquí és a on entra en joc la suposada “societat civil” referent de l’independentisme que, si anem mirant noms, resulta que està ben plena de polítics, pseudo-polítics i gent que, d’una manera o altre, ja fa molt que viu d’això, no són tots, però es obvi que n’hi ha que estan allà per col·locar-se, i ja es veurà. Finalment cal un compromís de fer una declaració unilateral d’independència.

Això darrer és molt fàcil de posar en un programa electoral, ara bé, fer-ho no és fer la independència, en primer lloc perquè la declaració en sí no té els efectes que molta gent pensa que té, donat que el debat sobre aquesta qüestió a Catalunya ha anat ple dels mateixos equívocs i intoxicacions que el referendum-consulta-festa amb dues preguntes, les eleccions plebiscitàries, la llista unitària o de país i tota la resta de conceptes que, al llarg d’aquest procés, s’han anat inventant. Al cap i a la fi ja ens vam declarar sobirans i ningú té clar què vol dir ni per a què serveix això. Arribar a la declaració, fer la declaració, negociar abans i/o després de la declaració, etc. és tot un altre procés, i ben llarg també, i si el condueix Mas és pot fer llarguíssim… Tan llarg que és molt possible que Mariano (aquell que a Madrid pensen que és tan hàbil deixant passar el temps sense fer res), ja no hi sigui. Em penso que parlarem d’aquí un any de com va.

Jorge Haro.