Per al govern, primer són els bancs

El deute és la corda que ens escanya, i no desapareixerà amagant el cap sota l’ala. Fins que no assumim que cal desobeir i deixar de pagar-lo, continuarem en el pou.

L’afirmació del títol podria aplicar-se tant als governs estatal o autonòmic, com al local. Però vull centrar-me en el govern local (PSC i ICV), i començaré amb algunes dades oficials (liquidació del pressupost 2013).

L’Ajuntament de Cerdanyola va destinar l’any passat 6,2 milions d’euros al pagament de deute bancari, xifra que representa el 11,4% del pressupost executat, i el 13,3% del total de pagaments efectuats. Aquesta va ser l’única àrea de despesa executada i pagada al 100%, mentre les àrees destinades a serveis a la ciutadania amb prou feines van arribar al 85%. Aquestes són les prioritats del govern.

És cert que l’obligació de prioritzar el pagament del deute està consagrada a la constitució espanyola des del 2011, per un pacte entre PSOE i PP. El maig del 2012 una reforma legal va desenvolupar-ho per introduir aquesta obligació als ajuntaments. En això s’excusa el govern local. Però amaguen que, quan no pagar als bancs encara no era prohibit explícitament, tampoc no es van atrevir a fer-ho, com proposàvem Compromís per Cerdanyola. També amaguen que l’estiu del 2013 van aprovar una moció per declarar il·legítim part del deute, però en canvi es van negar a suspendre’n el seu pagament. Paradoxes.

El deute és la corda que ens escanya, i no desapareixerà amagant el cap sota l’ala. Fins que no assumim que cal desobeir i deixar de pagar-lo, continuarem en el pou. Per sort, cada cop som més gent que ho tenim clar i tenim la plena determinació de fer-ho. Perquè no tenim por.

Carles Escolà Sánchez
Militant del Compromís per Cerdanyola