Els abocadors de Cerdanyola i la llarga i constant lluita de la Plataforma contra ells

Cerdanyola ja era un poble que tenia problemes de contaminació amb la Uralita, Aiscondel, Aicar, Manuli, Riviere, ect. Però com que sembla que no en teníem prou ens van fer els abocadors tòxics, contaminats i cancerígens.

La qüestió dels abocadors va començar a finals dels anys setanta. En el cas del de Can Planas algú amb nom i cognoms (Margenat) que volia fer calaix, va demanar permís per poder omplir de residus un gran forat que havia fet traient argila, convertint-lo en un abocador de grans dimensions. Les autoritats del règim anterior li van donar permís i van començar a arribar a Cerdanyola camions carregats de residus de tot arreu, inclús de l’estranger: restes d’escorxador, excedents de laboratori, productes químics de fabriques enderrocades, terres contaminades amb productes molt tòxics, ect. També uns camions que venien de França amb uns bidons que eren descarregats de nit i ningú en sap el contingut.

Imagineu-vos el què suposa barrejar aquestes coses tan tòxiques amb la terra i l’aigua que circula pel subsòl dels voltants del Castell. Primer sortien unes bombolles d’aigua negra i després van haver de fer uns sortidors d’obra per alliberar el gasos que durant les últimes dècades i fins avui circulen lliures per l’aire de Cerdanyola. No cal dir el que suposa que ara, allà, hi vulguin construir un gran Centre Comercial i un nou barri amb milers d’habitatges.

Després de la dictadura i en arribar la democràcia hi va haver lloc per l’esperança que es prendrien mesures. L’any 1984 les administracions democràtiques van expropiar la terra contaminada al Sr. Margenat per uns 25 milions de pessetes, però aleshores van ser elles les que van continuar contaminant el medi saltant-se les lleis amb total impunitat, i encara es comporten així a data d’avui. L’Agència de Residus de Catalunya, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i els diferents Governs de Cerdanyola són ara els que contaminen, i també han tornat a expropiar als privats les seves terres contaminades. A més a més, hi ha informes jurídics que les assenyalen com a presumptes responsables penals de la contaminació, però tot continua igual.

Actualment preocupa i molt l’abocador Elena, anomenat així en memòria d’una filla del Sr. Sugranyes que va morir en un accident. És el més “modern”, tot just el van tapar l’any 2011, i deien
que no portaria problemes perquè era un “abocador del segle XXI”, deien… En canvi està fent el mateix que els altres: fa pudor des de l’any 2009, i ara sabem que genera lixiviats molt per damunt dels previstos i que la gran quantitat de gas que emet a l’atmosfera ha sortit de l’abocador i campa lliure per l’atmosfera i pel subsòl de les rodalies. Per acabar-ho d’adobar la superfície del sòl, que deien que al tapar l’abocador la convertirien en un bosc (amb xemeneies pel mig dels arbres), és inestable i s’esfondra. Ho sabem, sí, però no pas perquè el govern informi tal com obliga la llei d’accés a la informació ambiental, perquè el govern del PSC i ICV, així com e Consorci del Centre Direccional, l’Agència de Residus, l’Àrea Metropolitana o Puigfel que n’és el gestor privat (igual que en altres abocadors), amaguen la realitat. Tot i tenir l’obligació d’informar, ho oculten no només de la ciutadania sinó també als grups polítics de l’oposició, i diuen que tot està “normal”.

Tot plegat és molt preocupant, perquè d’espais greument contaminats a Cerdanyola en tenim fins a 17 comptant només els que hi ha a la plana existent entre Cerdanyola i Sant Cugat, en l’anomenat Centre Direccional o Parc de l’Alba. Tots aquests espais són ara de propietat pública, la qual cosa vol dir que cap propietari privat, tot i que hagués contaminat, ha de pagar per restaurar-los o descontaminar-los, sinó que ho han de fer les administracions amb diners públics, diners de tots nosaltres que a sobre de patir la contaminació hem de pagar amb els nostres diners les possibles solucions o pedaços que hi vulguin fer.

Doncs bé, la única gent que ja fa anys que intenta aturar l’actual situació tòxica de Cerdanyola és la gent de la Plataforma, l’Albert Lazaro, la Rosa Guallar, en Sagarra, l’Íñigo, el Roger Caballé, ect. Hi han dedicat moltes hores i recursos propis sense cap mena de reconeixement, sinó al contrari, amb el menyspreu constant de les autoritats governamentals. Són de la poca gent que queda que fa les coses per convicció i perquè s’estima Cerdanyola i la seva gent. Hem de dir, però, que tres partits polítics donen suport permanent i ferm a aquesta lluita, són ERC, Compromís per Cerdanyola i el Partit Popular.

Per concloure, cal recordar que a Cerdanyola encara ens queda un gran clot d’argilera per omplir, el clot de Can Fatjó del Aurons, el més gran de tots. L’any 2010 Puigfel, la propietat Margenat i els governs de Cerdanyola, que n’eren els principals promotors fossin d’ICV, del PSC o de CiU, es van conxorxar per a fer-hi l’Elena 2. Però les Plataformes ho van aturar amb la seva lluita incansable i ferma. Avui el clot segueix buit i és d’esperar que la història no es repeteixi i que s’ompli sense contaminar, però les administracions públiques (i)rresponsables són les mateixes i els agents privats també, per tant de garanties ara per ara n’hi ha ben poques…

Josep Font.