L’avortament del dret a l’avortament
El govern espanyol ens ha regalat una altra de les seves incomprensibles i reaccionàries reformes, d’aquelles que tallen la respiració i fan venir ganes d’enterrar el cap a terra de pura vergonya, o de fer les maletes i marxar a viure a qualsevol altre lloc.
Podant encara una mica més l’arbre dels drets socials i individuals, que en els últims temps ha passat a ser més aviat un arbust, la nova reforma preveu una llei de l’avortament que retalla els drets de les dones i ens retorna a temps franquistes, quan el Generalísimo no volia ni sentir a parlar d’avortament, de divorcis, de votar o de l’ús del català i va optar per prohibir tot el que no li agradava. Pel camí anem.
Hi ha coses que ja no cal ni dir-les perquè les hem pensat tots i totes. Que aquesta és una llei retrògrada, que ens estan destrossant els drets socials a ganivetades, que tot plegat és una hipocresia absoluta. Que tenir o no tenir un fill no és una decisió que s’hagi de prendre a la Moncloa, que la vida d’una dona canvia prou com perquè hi tingui alguna cosa a dir, que aquesta reforma és totalment irrespectuosa amb les dones però també amb els nadons i el futur que els espera, unes circumstàncies de vida a les que, ja no la família, sinó el govern, els estarà sotmetent.
A aquest país, això de governar se li està escapant de les mans. I no pel partit que són, sinó pel que estan fent. Cada cop és més clar que aquest autobús descontrolat que és el nostre país està conduit per una troupe de bojos amb massa temps lliure, que així per les bones, ara han decidit obsequiar-nos amb aquesta nova entrega trepidant de la saga “Reformes” que arriba irremeiablement a les nostres pantalles, o encara pitjor, directament a dins dels nostres dormitoris, de les nostres vides, del nostre úter.
És una vergonya que al segle actual puguis muntar-te a casa un home cinema, puguis esbrinar el títol d’una cançó que sona amb una aplicació de mòbil o puguis fer la compra del supermercat per internet, però després no puguis decidir sobre el teu cos. Sembla increïble que algú es cregui en la posició moral de dir-te què has o no has de fer amb el que passa dins teu, encara pitjor, amb la creació d’una nova vida que serà a les teves mans, no a les dels quatre polítics de torn que han aprovat la llei. No cal que els polítics del Partit Popular estiguin a favor de L’avortament. No cal ni que avortin mai, si no volen. El que no poden fer és decidir amb una llei que no només ells, sinó que ningú més tindrà a dret a prendre aquesta decisió només perquè no els barrufa, encara que no tingui a veure res amb les seves vides ni els afecti de cap manera.
Avui dia ja és difícil decidir-se a portar una nova vida a aquest país, que es va ensorrant llei a llei, on ja no es pot donar per sentada ni la sanitat, ni l’educació, ni la cultura. Ara, a sobre, resulta que ni la decisió de ser mare és ja d’una mateixa. I un es pregunta què era ben bé allò de que amb la democràcia hi guanyàvem tots i totes, o com a mínim la majoria, i si no serà que alguna cosa no vam entendre bé quan ens van explicar, a l’escola, que el nostre era un país lliure, laic, plural i democràtic.
A nosaltres no ens reformareu. Les dones sabem qui som i sabem dels nostres cossos millor que vosaltres. No es pot obligar a ser mare a algú que no ho vol. I personalment, espero que aquesta llei no sigui més que una nova palada que cavi la vostra pròpia tomba, on caureu un dia d’aquests quan, espero, tots plegats ens despertem d’aquest núvol de morfina on vivim ara per ara, queixant-nos molt però obeint amb el cap cot, i a la fi acceptem el deure de prendre les regnes de la nostra vida en comunitat. Abans de que aquest govern ens avorti a tots plegats.
Teresa Forcades, la monja més molona d’avui en dia, va dir una vegada sàviament en una entrevista que si Déu posa la vida i futur d’un fetus en mans de la seva mare, ningú te cap dret a contradir la seva voluntat i apropiar-se d’aquest poder, perquè ningú està per sobre de Déu. Pel que sembla, el PP intenta guanyar posicions.
Aina S.
