2014, un any decisiu
Aquest any que tot just acaba de començar serà l’any en què es decidiran moltes coses que ens afectaran a tots en el futur, no només per la celebració del Tricentenari, les eleccions al Parlament Europeu i la Consulta del 9 de Novembre, sinó també per les decisions que tots haurem de prendre pensant en el nostre futur com a poble.
El temps de reflexionar s’està esgotant mica en mica. Ja s’acosta el moment de ser prudents i alhora ferms i valents, i amb els nostres dubtes superats. Ens queda molt per fer per arribar a concloure allò que començà l’onze de Setembre del 2012. Ara, després de molt treball i molt ben fet, hem de preparar-nos per a continuar treballant durant els anys vinents.
No ho tindrem gens fàcil si tenim en compte l’actuació de l’Estat espanyol fins el moment present: no escolten, no dialoguen i no negocien. Adopten una actitud impròpia d’un Estat democràtic, un Estat que continua sent superb, prepotent i gens partidari de reconèixer la voluntat lliurement expressada pel poble català, un poble que ja ha patit massa i al qual li correspon que se li reconegui tot el que ha estat capaç de fer tot sovint ell sol.
Han volgut tractar els catalans com a súbdits, i es pensaven que nosaltres els continuaríem aguantant fins que ells volguessin. Mai no han sabut interpretar la historia d’aquest poble. El menyspreu que ens van donar quan es va començar a plantejar la qüestió del dret a decidir, demostra ben a les clares el seu desconeixement de la realitat i del sentiment d’un poble. Un poble que sempre ha pagat un preu molt alt per no voler posar-se de genolls.
En el fons de tota l’actuació de l’Estat espanyol, podem pensar que ens consideraven uns més dels seus, greu error aquest, i el pagaran molt car. La submissió i la claudicació no estan en l’ADN dels catalans. La seva manera de conduir el tema des d’un punt de vista polític només té una explicació racional: i és que després de tot el que van fer en el passat recent, van aconseguir primer la impunitat i després les majories absolutes, i això els ha fet creure que l’única actitud que els dóna bons resultats és la duresa extrema en les seves posicions.
Potser els funcionarà amb la resta de pobles d’Espanya, però amb els catalans no. I si algú es creu que tot el que està succeint és un muntatge d’alguns dirigents polítics, que s’ho tregui del cap, perquè és el poble català que està fart de pertànyer a un Estat que no és el seu. Les mobilitzacions d’aquests últims temps demostren ben a les clares la voluntat del poble català, perquè pocs pobles són capaços de fer accions tan massives com les fetes per els catalans. Mobilitzacions aquestes en què han participat massivament tot tipus de catalans, vinguin d’on vinguin.
És evident que els últims passos que hem de donar són els més difícils, i no ens o posaran gens fàcil. Hem de preveure que ens posaran tots els pals a les rodes per fer-nos fracassar, però no afluixarem pas fins assolir la Independència i l’Estat propi, un Estat Català, i, com deia Francesc Macià, “Farem una Catalunya lliure on siguin reconeguts els drets de tots els ciutadans”.
Josep Font.
