Cap on vas PSC ? o el triomf de les tesis de Alfonso Guerra i José Bono.
No diré pas què podria ser avui dia el PSC i no ha estat possible perquè el meu profe de l’Autònoma, en Joan Subirats, em diria que és un anacronisme.
Crec conèixer prou bé aquest partit perquè vaig participar en la seva fundació i en la unitat dels socialistes catalans, i també durant nou anys en els òrgans de Direcció política executiva. Hi vaig arribar des de la meva procedència: la Federació Catalana del PSOE amb Joan Reventós, Raimon Obiols, Isidre Moles, Pascual Maragall ect.
Des de l’inici la unitat socialista impulsada per Josep Mº Triginer, Josep Pallach i Joan Reventós, va ser complicada. Diferents concepcions de la política i del partit en dificultaren el procés. Altres causes que el complicaren foren la diversitat de trajectòries polítiques i de classes socials, i el poc coneixement que alguns col·lectius tenien de la realitat del fet nacional català. Si a tot això hi afegim l’obsessió d’alguns dirigents del PSOE per convertir el PSC en una formació política més “de los del PSOE”, sense atendre ni el fet diferencial català ni la singularitat catalana, podreu comprendre la seriosa dificultat del procés constituent. Arribats aquí comprendreu que jo ben aviat vaig adonar-me que m’havia ficat en un bon embolic.
Les meves constants anades a Madrid per assistir a reunions amb gent de tot Espanya, em van permetre entendre que de Catalunya no en tenien ni puta idea, ni tant sols els dirigents de més alt nivell. Els socialistes catalans que provenien del Moviment Socialista de Catalunya (MSC) o del Front Obrer de Catalunya (FOC) van esbrinar la possibilitat de presentar-se sols a les eleccions amb les sigles PSC i van comprovar que només traurien un 5% de vots mentre que el PSUC seria el partit d’esquerres més votat.
Davant l’evidencia aviat van desistir i acceptaren que no tenien més remei que pactar amb el PSOE. Malgrat que inicialment no n’estaven gaire convençuts, van acabar acceptant impel·lits per la intervenció de Willy Brant i d’altres dirigents socialistes europeus què els van empènyer a fer-ho. També va haver-hi un intent d’unir l’ala esquerra del PSC amb el sector més moderat del PSUC, però no va quallar.
Des d’el procés constituent jo ja vaig veure que problemes no me’n faltarien i que el PSOE no acceptaria mai un partit socialista a Catalunya amb veu pròpia al Congrés, ni tampoc amb autonomia de funcionament. Per exemple, les promeses fetes pel PSOE a Joan Reventós de què ell podria triar els candidats a les eleccions no les van complir mai. L’estocada final va ser la Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico (LOAPA), totalment il·legal i il·legítima. Jo, com comprendreu vist el que exposo, finalment vaig optar per abandonar el PSC, quan vaig veure les putades que li feien a gent molt honorable i que mereixien tot el meu respecte.
Avui hi ha molts catalans que estan preocupats per les dependències que té el PSC del PSOE, en canvi a mi el que sempre m’ha preocupat són les dependències que el PSOE té del poder real econòmic i polític dels que van guanyar la guerra civil. I si no entenem això no entendrem res. Si teniu prou paciència fixeu-vos amb qui té el control de tots els poders de l’Estat espanyol. Alguns diuen que la bestia és a la gàbia, però jo no ho crec. L’extrema dreta segueix viva, té poder i l’exerceix inexorablement.
Josep Font.
