Dues Cerdanyoles: dos models urbanístics antagònics

La realitat és evident: existeixen dues Cerdanyoles ben diferents. La diferència és abismal, però potser, les presses del present i l’ansietat pel futur no ens permet efectuar un anàlisi objectiu de cadascuna d’aquestes dues maneres de viure el municipi. D’una manera didàctica, observarem a continuació la quotidianitat de dues famílies.

L’Alba té quatre germanes, i ella és la petita. Es lleven cada dia a les 8:00h del matí per prendre un esmorzar ben variat: dolç i salat. Els hi prepara la Tomasa, que s’encarrega de les tasques de casa. Un cop ja vestides amb els seus uniformes, faldilla i polo, baixen les escales que porten al jardí. Tot seguit, apareix la mare, per darrere de la piscina, amb el tot-terreny familiar de color negre, el del pare és marró. Una vegada al cotxe, els hi esperen 25 minuts de trajecte fins arribar al centre educatiu privat, aquest però, no és segregat. Passen al centre 8 hores diàries, lluny de la ciutat, envoltats d’infants en la mateixa situació. A les 17h, els exteriors de l’escola es tornen a omplir de grans “carros”. Després de patir una retenció de trànsit en el trajecte de tornada, compren el pa a la botiga de la gasolinera i finalment arriben a casa. Els hi esperen en Claudi i la Sarah, professors de violí i anglès, que formen a totes quatre en horari extraescolar al llarg de la setmana. Finalitzades aquestes activitats, és l’hora de banyar-se i sopar allò que ha preparat la Tomasa. Després dels postres, una estona de lectura abans d’entrar al llit.

La Jenny és filla única. Cada dia es lleva a les 8:30h. No li fa falta matinar, perquè en menys de 2 minuts es troba a la porta de l’escola. Mentre s’escalfa la llet al microones, es fa el llit i recull la seva habitació. Es vesteix ràpidament i es prepara la motxilla, esperant la trucada a l’intèrfon de l’Ahmed i la Bao, ritual de cada matí. S’acomiada del seu pare i en 5 minuts es troba asseguda a classe. Per dinar torna a casa. Abans però, es queda una estona jugant al carrer, a baix de casa seva. Sobre les 13h ja és amb els pares dinant: avui toca espaguetis. Per la tarda també la criden a casa, també l’esperen a baix. I a les 17h, acabada la jornada escolar, l’àvia l’acompanya a la piscina municipal: fa natació, ja té el cavallet taronja. A les 19h ja hi tornen a ser a casa. Si té els deures enllestits, encara li queda temps per jugar una estona al carrer i anar a comprar el pa a la fleca de la cantonada. Abans de sopar, una dutxa ràpida i lectura abans d’anar a dormir.

La vida quotidiana d’aquestes dues nenes posa de manifest l’impacte que origina l’urbanisme en el desenvolupament dels infants, i en el conjunt de la societat. Concretament, l’Alba i la Jenny, viuen en dos indrets de Cerdanyola ben diferents: Bellaterra i el Barri Banús, exemples de models urbans totalment oposats.

Bellaterra, per una banda, pertany a un urbanisme d’edificació unifamiliar aïllada de baixa densitat (Figs. 1 i 4). Aquest model, és conegut per tothom pels seus elements físics que el formen: casa, jardí i piscina, però no tant el seu impacte social i mediambiental. Aquest model urbà és l’expressió màxima de la privacitat i la homogeneïtat social. Agrupacions urbanes d’aquests tipus reuneixen famílies que pertanyen a una mateixa classe socio-econòmica. El jardí és el segon element fonamental d’aquest model. Disposar d’un jardí privat suposa un consum d’aigua elevat, i qüestionable. I la piscina, acaba per configurar el trinomi, exagerant aquest últim problema. Tot i així, en aquest model urbà apareix el cotxe, el principal responsable de l’impacte negatiu del teixit unifamiliar. Dependre del vehicle privat en tots els desplaçaments: comprar el pa, anar a treballar, desplaçaments escolars i extraescolars, etc. suposa un consum de combustible fòssil molt elevat i un consum de territori desproporcionat i descontrolat. Estem davant d’un model urbà insostenible.

L’impacte negatiu també el trobarem en el desenvolupament dels infants. Aquests creixen en un ambient d’iguals sense conèixer el potencial heterogeni de la societat. El fet de disposar d’un jardí privat i d’una absència d’espai públic a l’exterior, disminueix la interacció social espontània amb altres infants del barri. I per últim, realitzar el trajecte casa-escola a l’interior d’un vehicle, no permet a l’infant un desenvolupament adequat de les seves habilitats espacials i, en conseqüència, de la seva intel·ligència.

El Barri Banús, d’altra banda, correspon a un teixit d’edificació plurifamiliar aïllada d’alta densitat (Figs. 2 i 4). Aquest model, identificat per: l’alçada dels seus edificis, la diversitat de gent que habita i l’ús de l’espai públic, és l’expressió de la vida en comunitat i l’heterogeneïtat social. L’estructura socio-demogràfica del barri es troba determinada per la immigració, tant nacional com internacional. En un bloc d’habitatges, de gran alçada (mínim 10 plantes) poden conviure-hi famílies de diferent procedència i classe socio-econòmica. L’espai púbic és el factor de més importància d’aquest model. D’una banda, perquè degut a la poca superfície dels habitatges, acaba sent una extensió necessària del mateix a l’exterior. I d’altra banda, perquè gràcies a l’existència d’un espai públic amb qualitat dimensional s’ofereix la possibilitat als habitants de realitzar molts dels trajectes diaris a peu, fet que elimina la mobilitat dependent del petroli del model unifamiliar i fa aparèixer mobilitats més sostenibles, com la bici. I no ens oblidem que l’existència de comerç al propi barri ofereix un model de consum de proximitat, molt més responsable i sostenible.

I un cop més, des de la percepció infantil, observem quina és la transcendència d’aquest model. En primer lloc, en un teixit o barri d’aquest tipus, els infants creixen i es desenvolupen sent conscients de la realitat social que els envolta, aprenent diàriament de la diversitat: social, econòmica, cultural, generacional, etc. El fet de jugar a l’espai públic implica uns nivells d’interacció social responsables d’un desenvolupament integral de qualitat per l’infant. De la mateixa manera, l’exercici d’un nivell alt d’autonomia en la mobilitat escolar comporta directament una adquisició de responsabilitats i habilitats espacials que influeixen positivament en el creixement de nenes i nens.

Resulta evident doncs, quin dels dos models urbans és el més adequat i beneficiós (i quin no) per un desenvolupament saludable de l’infant en tots els àmbits: mental, físic i social (Fig. 3). Lluny de pretendre aconseguir un debat polític buit de contingut, aquest breu article intenta iniciar una reflexió sobre l’impacte social i mediambiental que suposa cadascun dels models urbans que trobem a Cerdanyola, i es troben aplicats internacionalment. Una reflexió que passa per prendre consciència real d’on vivim, com vivim, com ens desplacem, etc. és a dir, i al cap i a la fi, una reflexió política.

És important deixar clar, que la tria d’aquests dos àmbits del municipi respon a criteris pura i únicament urbanístics. En cap cas aquest article busca emetre un judici sobre les persones que habiten els diferents models. La valoració s’efectua sobre els propis models urbans i respon a criteris, com es pot observar, objectius.

I per acabar, amb la mateixa i única intenció de generar una sana reflexió, m’agradaria realitzar un apunt sobre la recent demanda sobre la baixada de l’impost de l’IBI en la zona de Bellaterra, molt mal gestionat, per cert, en aquest municipi. M’agradaria que reflexionéssiu sobre el desequilibri que existeix entre allò que gaudeix una persona que habita a Bellaterra i una persona veïna de Banús. Desequilibri originat pels propis models urbans. Oferim dos exemples clars i palpables: l’espai per habitant i la quantitat de zona verda. En primer lloc, a Bellaterra, cada veí disposa per al seu gaudi prop de 600 m2 de superfície, mentre que a Banús, només queden 25 m2 per habitant. I pel que fa a la zona verda, a Bellaterra cada veí disposa del seu jardí i piscina privats, tot un luxe; a Banús, l’índex de zona verda, de 4,5 m2/habitant, es troba per sota dels mínims recomanats per la Organització Mundial de la Salut. Que cadascú extregui les seves pròpies conclusions sobre si és necessària la revisió del valor cadastral per reduir, o no, l’IBI. Però personalment, m’agradaria que aquelles persones que així ho reclamen, sigui quin sigui el seu motiu, prenguin consciència que allò verdaderament important no és poder o no poder pagar aquest impost. Allò veritablement important és l’impacte negatiu que produeix, sobre els infants i la societat, el tipus d’urbanisme on viuen.

Sergi Méndez.