Els origens i la consecució de l’estat del benestar

Un cop es va acabar la Segona Guerra Mundial la burguesia i les democracies occidentals tenien clar que si volien continuar sen la força politica hegemonica tenien que fer canvis,Wiston Churchill li pregunta a un dels seus assesors “Cuan els treballadors es reintegrin a la Societat i a les seves feines que ens passara” i sembla ser que l’assesor li contesta”ens fotran a tots al mar”

La recuperació va ser la prioritat absoluta dels països europeus i del Japó, mesurant els seus objectius en les fites fixades en el passat i no van tenir el futur com a referent.

En els Estats no comunistes la recuperació suposava també superar la por a la revolució social i intentar frenar la creixent zona d’influència comunista. La presència a França i a Itàlia de Partits Comunistes amb una forta implantació així ho aconsellaven, posant sobre avís a les burgesies nacionals de l’Europa capitalista.

És evident que el final de la segona guerra mundial va produir importats canvis econòmics i socials en l’àmbit d’Occident, però també és cert que les promeses fetes l’any 1941 a la Carta de l’Atlàntic no es van complir. El món denominat lliure ben aviat va demostrar el poc que li importava la defensa de la llibertat. Espanya en va ser un exemple molt clar, perquè no només van mantenir a Franco en el poder sinó que li van donar suport fins el final. Les traves a la possible emancipació del pobles també anaren en la mateixa línia, demostrant una manca de voluntat política de complir les promeses fetes.

Només la por a l’avanç del comunisme va possibilitar que els qui concentraven el poder acceptessin els canvis que els pobles demanaven. Aquesta por va ser la causa que permetessin els canvis que conduïren a alguns estats d’Europa cap a l’Estat del Benestar. Així doncs, es pot concloure que va ser la por a l’extensió del comunisme el que va propiciar un important avanç en la redistribució de la riquesa i en la implementació d’unes polítiques socials de les quals, fins aleshores, les classes treballadores mai havien gaudit.

La plena ocupació no va arribar fins els anys 60 i amb ella la primera època de prosperitat. Resulta evident que l’edat d’or va arribar només als països del capitalisme desenvolupat, els quals representaven tres quartes parts de la producció mundial amb el 80% dels productes manufacturats.

L’aportació de 13.000 milions de dòlars atorgats pels Estats Units amb l’anomenat Pla Marshall va ser determinant per consolidar el model de societat capitalista a
Europa, i amb ell es va donar pas a un capitalisme renovat i més competitiu.

També els pactes socials fets entre els Estats Nació i el mercats nacionals van contribuir a aconseguir increments salarials i la despesa social necessària per millorar les condicions de vida i de treball de les classes desfavorides.

Hem de tenir en compte, però, que tot això va ser possible gràcies a la importació de matèries primeres del tercer món a uns preus molt barats que van caure en picat. En canvi els productes manufacturats que Europa exportava es van incrementar molt en volum i en preu, abocant a aquest països a una pobresa extrema.

Un fort increment de la productivitat en els països europeus i les exportacions al tercer món, més unes matèries primeres molt barates és el que va permetre l’establiment del Estat del Benestar.

La major part de la població pensava que una redistribució de la riquesa acabaria beneficiant a tothom. Economistes, polítics i ciutadania coincidien a pensar que una despesa pública alta administrada per les autoritats polítiques del moment, seria una bona política encara que fos en detriment dels paisos subdesenvolupats.

L’Estat era l’eix central de la vida dels ciutadans i els Serveis Públics tenien prioritat sobre les demés despeses, amb l’excepció dels Estats Units a on la despesa militar era la seva prioritat més important.

L’Estat del Benestar complet només va ser possible a Finlàndia, Noruega, Suècia, Dinamarca, Holanda, Anglaterra, Alemanya i Itàlia.

La política híbrida de la socialdemocràcia va ser una barreja de socialisme i capitalisme avançat. Es plantejava una millor redistribució de la riquesa intentant evitar l’acumulació de capital en uns pocs, però no es va plantejar una transformació cap a una societat socialista més justa, més humana i més solidaria, és a dir, van deixar la feina transformadora a mitges.

Una de les conseqüències va ser que es va propiciar que l’hegemonia política i militar mundial estigués en mans dels Estats Units.

En definitiva, tot plegat ha generat un capitalisme desbocat amb unes conseqüències de tots prou conegudes: un món global on només el 20% de la població té unes condicions de vida dignes, l’acumulació de capital en uns pocs, un recursos naturals molt malmesos i unes guerres i conflictes constants que semblen no tenir fi. I unes perspectives de futur molt difícils de millorar.

A l’estat espanyol en canvi la situacio fou diferen la Dictadura militar li garantia als burgesos la pau laboral i la seguretat de que no tindrien problemes amb un moviment obrer que habia estat massacrat primer en la guerra civil i despres en la privacio de les llibertats politiques i sindicals i una repressio de una virulencia extrema i sense precedents a l’europa occidental,no mes Portugal i Grecia patiren situacions semblats

Cuan algu intentava planteijar la necessitat d’humanitzar les condicions de vida i de treball de la poblacio espanyola els arguments dels que habien guanyat la guerra eren molt clars,uns deien”nosotros ganamos la guerra”no deian res pero de que habien portat l’escoria d’alemanya,la purria italiana,i mercenaris del magreb a massacrar treballadors,altres deien “el sistema de partidos en Espanya no funciono” ells habien destruit la Republica Popular perque volien tenir les mans lliures per la maxima explotacio i que ningu tingues cap dret nomes a treballar i a callar.

Al retornar la democracia es van veure obligats a aceptar les condicions de vida i de treball de que disfrutaven els treballadors de les democracies europees no de gaire bon grau.

Pero un cop la dreta ha assolit majories absolutes,es cuan comencen altre cop a intentar eliminar l’estat del benestar que duran uns pocs anys els treballadors hem difrutat, s’aprofiten de la recessio per torna a implantar un model que no han presentat en el seu progama electoral i que llogicament no ha votat ningu.

Pero els banquers tenen carta blanca altra vegada i molts privilegis,indults per tapar les seves vergonyes, Indemninacions millonaries i jubilacions d’escandol mentrestant ni ha molta gent, massa que viu per sota el llinda de la pobressa,els nostres joves no tenen futur,i moltes families treballadores endeutades que no axecaran mai mes el cap, la culpa no nomes es de la crissis tambe es de la pocavergonya dels governants.

Tos els drets que are perdem no els tindrem mai mes.Adeu al estat del benestar,tornen les desigualtats i les diferencies socials.

El que volen es ma d’obra barata i sumissa.

Josep Font.

Comparteix: