La CUP a la Cambra dels Comuns

“Els veritables amics t’apunyalen per la cara”

Oscar Wilde

La CUP ha arribat a la Cambra dels Comuns, i ho ha fet sense concórrer per cap circumscripció a les Illes Britàniques. Ho ha fet en forma de criteri, parer o epítet: el de Winston Churchill quan un coreligionari li va assenyalar la bancada labour o social-democràtica (a la dreta del portanveu de la Cambra, paradoxalment) i li ventà:

-”Allà hi tenim els enemics”.

-”No s’equivoqui -li va respondre el Premi Nobel de Literatura, l’opinió del qual en matèria d’antagonismes havia quedat certificada des del ‘Vostè té enemics? Ben fet, això vol dir que ha fet quelcom en algun moment de la seva vida’-, els nostres enemics són darrere nostre, a la nostra bancada’.

La Candidatura d’Unitat Popular ha sortit de l’Assemblea Nacional extraordinària d’Olot ranquejant en fèrula britànica o fent més evident que el daggers drawn, o l’haver-se deixat en aquesta bugada els llençols de l’avinença interna, és a tota màquina. A blocs particulars i al piulador s’hi practica el crit al cel quan no el mata-degolla, admetent en efecte que la CUP s’ha britanitzat i ara la nèmesi és dins de l’ecosistema polític de l’esquerra independentista. Malgrat tot, demoscòpicament la formació segueix mostrant muscle, com assenyala el Centre d’Estudis D’Opinió, quan no algun altre rotatiu gens sospitós de combregar amb la secessió revolucionària.

Refer la concertació intra-murs no només sembla primordial sinó prescriptiu si volem continuar en el viarany per capturar el cor de l’esquerra catalana, per ser hegemònics, per emprar mots que algú amb ascendent va prescriure fins i tot quan era dins un presidi. Recuperar la síntesi interna és equació base perquè a l’estoig amb el qual el frame o marc polític català es dibuixa cada matí des d’emisores i digitals sigui ple amb els nostres llapis, i això no és demoscòpia sinó pas previ i ineludible a aquesta.

Cohesió interna no és pensament únic i la dissensió és fonamental per aquells que combreguem amb la metodologia de les tesi i les antítesi, que em consta que al moviment som unes quantes sinó majoria. Malgrat tot, pluralitat es un mot que es duu malament amb exabruptes, i convindria que el nou Secretariat Nacional posés fil a l’agulla per assegurar el màxim debat en coordinades de respecte i alçada de mires.

La CUP, al meu entendre, és la força política catalana més emergent i amb més possibilitats d’èxit polític i electoral al país, viarany que per ser resseguit requereix abandonar la idea que l’adversari és dins els rangs propis, saber i guanyar i perdre debats polítics i organitzatius, però sobretot, saber embastar arguments per participar-hi.

L’Esquerra Independentista, penso, ha d’abandonar la britanització interna i treballar el common ground, el camp pel compromís, i segurament això voldrà dir donar suport d’una vegada per totes a un procés cap a un estadi de sobirania superior que ha obert part de la nació catalana, alhora que admetre que l’Esquerra Independentista, ni és només la CUP, ni dormirà als lleurers del nou Estat del Principat de Catalunya que votarem i avalarem l’any vinent, sinó que seguirà engrandint-se des de l’escalf de l’utopia un els fonaments d’aquest estiguin posats.

‘Els emprenyats no sempre actuen amb senderi’, deia Jane Austen, i en el cas de l’agent més determinant de la Unitat Popular al país no només l’enteniment és prescriptiu, sinó també arraconar la capa i espasa per la concertació. Cap de nosaltres, al capdavall, posaria mai un peu a la Cambra dels Comuns.

R. Ignasi Jorro.

Comparteix: