Violència permanent a Cerdanyola i arreu

La meva veïna no té una pistola a la temple però viu com si la tingués. Està sotmesa a la por i a la violència permanent. Viu a Cerdanyola i cada dia, quan va a treballar, sent la violència a la seva pell. I té por. De fet, si s’atura a pensar, té por en cada minut de la seva vida. I porta aquesta tortura constant en silenci.

Ella s’esforça fins a límits insostenibles en el compliment de la seva obligació laboral. S’esforça a fer-ho bé i ratlla la línia de la perfecció. Tanmateix, cada dia es pregunta si ho fa prou bé, si amb l’esforç permanent i l’autoexigència fèrria aconseguirà que ella no sigui la següent a perdre la feina. I s’hi deixa la pell en l’esforç. Viu en un estat d’alerta i d’angoixa constant.

Fa temps que a la seva feina hi ha un degoteig continuat d’acomiadaments. Aquest vespre l’he trobat al carrer i m’ha dit: “Ahir en van fer fora a 4 i avui tot el dia han estat acomiadant companyes. Al matí 5, i a la tarda no han parat de treure gent. Jo penso que jo ho estic fent bé, però…qui ho sap?…potser ho faig bé, però no ho sé segur… Si em fan fora no tinc atur, ni dret a res… Tot el dia han estat cridant gent al despatx, tot el dia amb la por per si em cridaven a mi, pensant que jo seria la següent. Cada 20 minuts cridaven a una de nosaltres. Aquesta setmana m’he salvat, però potser la setmana entrant… Quin dia que hem passat! Cada 20 minuts cridaven a una de nosaltres per anar al despatx. No saps quina tarda més angoixant que hem tingut…Tota la tarda passant por. Perquè no tinc diners. Si em fan fora em quedo sense res, no tinc res, no tinc dret a res…”.

Com un degoteig hi ha persones que se suïciden, exercint sobre sí mateixes el darrer acte de violència possible.

Com aturem aquesta violència selectiva, planificada i executada a consciencia?  I com els la tornem als criminals que l’executen?

Rosa Guallar.