50è aniversari de la traumàtica riuada del 25 de setembre de 1962
ANTECEDENTS
Aiguat de sant Ramon o d’en Mas Bagà
No era la primera vegada que la conca del Riu Ripoll s’havia inundat. Trenta-sis anys abans, per ser exactes la tarda-nit del dia 31 d’agost de 1926, les poblacions del Vallès i el Baix Llobregat ja van patir els estralls i les pèrdues de vides humanes, motivades per les grans quantitats d’aigua caiguda en poc temps. El desastre tingué lloc, tal com hem dit anteriorment, la vesprada del 31 d’agost en plena Festa Major del veí poble de Ripollet, on la sortida de mare del riu Ripoll causà destrosses en els sembrats i a les vernedes de la vora del riu. Per sort no hi hagueren desgràcies personals. No tingué la mateixa fortuna la coneguda família industrial barcelonina Mas Bagà, cèlebre per la fabricació de les cuines econòmiques que porten el seu nom, que en dirigir-se a Barcelona després d’haver passat el dia a Sant Feliu de Codines, i en arribar l’automòbil on hi anava el matrimoni Mas Bagà – Cros, quatre fills, dos familiars i el xofer que el conduïa, en creuar el gual del riu Ripoll a Montcada, l’alçada de l’aigua va parar el motor i la força del corrent s’emportà riu avall el cotxe i els nou ocupants. Es donà la circumstància que un dels veïns que, mitjançant cordes, volien treure el vehicle també fou arrossegat pel corrent. Allí sols el balanç fou de deu morts.
A més del drama de la família Mas Bagà hi hagueren més víctimes i desgràcies. En caure, el mur de tanca de set metres d’alçada del manicomi de Sant Andreu, on gent obrera hi havia construït barraques adossades, va ocasionar set morts. Tres morts més a Sant Boi, per l’enfonsament de dues cases, i vint morts i quaranta ferits pel descarrilament del tren correu de València.
A CERDANYOLA
Al nostre poble, l’aiguat de sant Ramon no va fer cap víctima mortal, però sí molts estralls. Dels ponts que hi havia a l’època, N-II, Renfe i Francesc Layret varen resistir. El problema fort va estar al riu Major o riera de Sant Cugat, on el pont de Montflorit, d’un sol ull i construït amb fàbrica de totxo massís i volta de punt rodó, va quedar tapat per arbres, malesa, brossa i canyes, i això va provocar que la gran pressió de l’aigua acumulada fes saltar a trossos la feble construcció. L’aigua acumulada va arribar a l’alçada de la vaqueria de can Fatjó del Molí, i fins més amunt de can Castelló. Quan tingué lloc l’esfondrament del pont de Montflorit, l’aigua s’endugué les passadores que creuaven el riu a can Fatjó, a l’alçada del torrent dels Toros, que era el camí que menava de la plana a can Sardà. La força de les aigües també s’endugué les riques terres de regadiu de can Castelló-Xercavis, de la família Banach, de can Fatjó, i els horts de Canaletes.
LA RIUADA DEL ‘62
Les causes de la riuada del ‘62
1) Quantitat d’aigua caiguda en poques hores.
2) Desídia de tenir els torrents i rius nets.
3) Construccions de fàbriques i habitatges en territori amb perill d’inundacions.
1. Segons dades fiables, es calcula que la llevantada, els 223 mm d’aigua caiguda en menys de tres hores, junt amb ratxes de vent entre 108 i 126 Km/h a la zona compresa entre Montserrat, Collserola i Sant Llorenç del Munt, va provocar que les Arenes de Terrassa, el Llobregat, el Ripoll i el Besòs es desbordessin. El geòleg Salvador Llobet estimà que el Besòs degué assolir a Sant Adrià un mòdul momentani de 5.000 m3/s (l ́Ebre té un mòdul mitjà de 625 m3/s; el Danubi de 6.500 m3/s).
2. A més a més del mal endèmic que pateix el nostre país amb tenir les lleres i riberes dels torrents i rius sempre bruts de canyes, arbres i tot tipus de deixalles, a l’època ni a la riera de les Arenes, ni als rius Sec, Ripoll i Besòs no hi havia els murs de protecció i contenció, ja que aquests es varen construir després de la tragèdia, per la Confederació Hidrogràfica. La llera del riu Ripoll va doblar la seva capacitat de cabal, així aquestes obres varen evitar que la riuada de l’any 1971 tingués les tristes conseqüències de la de 1962.
3. Després de la Guerra Civil, l’arribada de jornalers de les terres del sud de l’Estat a les zones industrials del Vallès va fer necessari cercar solars per ubicar-hi els nouvinguts. Així fou com gent sense escrúpols, els sempre eterns especuladors del sol, vengueren parcel•les que pertanyien al llit de la riera de les Arenes, com el barri de les Arenes de Terrassa, o el barri de l’Escardívol de Rubí, barris on es donà peu a la imprevisió i s’edificaren gran quantitat de barraques, casetes i fins i tot blocs de pisos. Dels 700 morts que es calculen hi hagueren al Vallès, 500 ho foren en aquests barris.
La tragèdia… i l’esperança
La nit del 25 al 26 de setembre de 1962, el Vallès Occidental va patir un gran xàfec que en menys de 30 minuts va inundar les rieres i es va escampar per les conques dels rius Llobregat i Besòs, tot afectant les comarques del Vallès Occidental, el Baix Llobregat i el Barcelonès. Les pluges més fortes començaren a les 21.30 h, per tant la foscor era total i la majoria de la població es trobava desprevinguda als seus domicilis. La força de les aigües es va endur tot el que trobà per davant: persones, bestiar, vehicles, arbres, cases, ponts, fàbriques… amb nocturnitat i traïdoria, deixant la població sense electricitat, aigua potable, telèfon, ni comunicacions de cap tipus.
Els primers auxilis foren servits per la mateixa població, Creu Roja i bombers; les forces de l’exèrcit hi apareixeren després. No es té constància de l’existència de cap mena de protecció civil, ni sistema d’alarmes (es varen utilitzar les campanes de les esglésies). Les actuacions eren improvisades i no hi va haver cap tipus de resposta organitzada. La reacció d’ajuda de tota la població fou admirable; tot Catalunya, àdhuc tot l’Estat espanyol, i fins i tot tots els països del món es varen bolcar per ajudar el poble català. Tan forta va ser l’ajuda de voluntaris, de material i queviures que l’alcalde de Rubí, el senyor Miquel Rufé, va haver de demanar que no s’enviés més material per impossibilitat d’emmagatzemar-lo.
La recollida de diners fou immensa. Hom exposa un petit recull: Ràdio Barcelona, al programa d’en Joaquín Soler Serrano, en pocs dies va aplegar 30 milions de pessetes de l’època; el comte de Barcelona, 1 milió; Joan XXIII, 500.000; Salvador Dalí, 50.000 més un quadre per a subhastar (per cert, que també s’ajuntaren quadres de Tàpies, Miró, Picasso o Matisse, entre d’altres). Pau Casals va intentar tornar a Catalunya per oferir diferents audicions del “Pessebre” a benefici dels damnificats i el govern franquista no ho va permetre.
RIPOLLET
Les víctimes a Ripollet foren entre 12 i 15, segons les fonts documentals. Els uns foren atrapats mentre dormien i d’altres se’ls emportà el riu. Els camps foren totalment negats per més de tres metres d’aigua furient i enllotada; foren afectades unes quinze hectàrees de terres, quatre fàbriques de cartró, tres fàbriques tèxtils i dues de metal•lúrgiques.
De totes les famílies afectades, la que més es va comentar va ser la de la família Roqueta que vivia davant el molí d’en Masachs. Les aigües s’endugueren el matrimoni i un fill solter, i en entrar la riuada per darrera de la casa es va emportar tota la façana i part de la casa.
Conta Marcel Isern Badia, que aleshores tenia 21 anys, que quan estava dormint a casa seva (en unes casetes de la família Sallent, tocant al Celler Cooperatiu), son pare el va despertar; l’aigua els arribava als turmells, pocs minuts després l’aigua arribava a la finestra. Amb la claror dels llampecs es veien surar les pesades bales i bobines de paper (600 kg) arrossegades per la força de les aigües al carrer de l’Estació. El seu pare, que era manyà, va serrar dos barrots de la finestra del carrer, per si havien de sortir de la casa. En Marcel creu que gràcies a la fàbrica tèxtil Torner pogueren salvar la vida. De l’entrevista a l’Agustina Lanuza, hom recull un petit extracte: El jove matrimoni format per l’Adolfo Sarvise i l’Agustina tenia aleshores un fill de 2 anys i mig i un de 2 mesos, i vivia en el mateix lloc que en Marcel, o sigui a les cases de la família Sallent. Conta que aquella terrible nit sense electricitat, amb la sola claredat dels llampecs i el toc de campanes de l’església de Ripollet, sobre les 10 de la nit la pressió exterior de l’aigua els hi va rebentar la porta de l’habitatge. Sort que tenien cada un d’ells un fill ben agafat al pit, perquè no pogueren evitar que l’empenta de l’aigua els atrapés cap als horts en direcció al riu, però gràcies a topar amb una figuera aquesta va desviar-los cap a unes escales, on pogueren pujar i aixoplugar-se al pis de uns veïns. Fou així com miraculosament pogueren salvar la vida el matrimoni i els infants. L ́Agustina afegeix que gràcies a les fortes parets del Celler Cooperatiu, l’aiguat no s’endugué els habitatges de la família Sallent, i que malgrat els anys passats des d’aquella terrible nit, encara avui quan plou s’ha de llevar, ja que no pot agafar el son.
En Francisco Franco, cap de l’Estat, va visitar dues vegades el poble de Ripollet, la primera el dia 3 d’octubre de 1962, i la segona el 19 de juny de 1963. A la primera pogué contemplar en peus l’esvelt pont de pedra construït l’any 1910, que comunicava Ripollet amb Cerdanyola i que va resistir estoicament l’embranzida de les aigües el 25 de setembre. A la segona ja no pogué veure’l ja que se l’endugué la tercera riuada del diumenge 4 de novembre del mateix 1962. La pèrdua d’aquesta estructura va ser, com tantes vegades sol passar en aquest país, per deixadesa i “tantsemenfotisme”, ja que si tan punt després del primer aiguat se n’hagués reforçat la fonamentació que quedà al descobert, amb formigó i blocs de pedra, encara tindríem pont.
CERDANYOLA
Per sort el nostre poble no va tenir la desgràcia d’altres pobles de l’entorn, com Rubí, Terrassa, Ripollet o Montcada, ja que les dues capçaleres que 6 alimenten el riu Sec i el riu Major no varen rebre la mateixa quantitat d’aigua que la riera de les Arenes o el riu Ripoll. Per tant, malgrat que hi hagueren vàries cases inundades al barri de can Xarau i dues a Montflorit, per sort no varen patir desgràcies personals, tot i que algunes persones salvaren ses vides per miracle amb l’ajut d’altres que les varen rescatar de la fúria de la riuada.
Al barri de Montflorit, els habitants de les casetes que hi havia al carrer de la Riera, després del pont de Montflorit, varen salvar la vida gràcies a que els solars tenien sortida pel carrer Canaletes. Els qui ho tingueren més fotut per a sortir-se’n fou la família d’en Leonardo Cano Ortega ja que, que segons la conversa tinguda amb la seva filla Loren, que aleshores tenia 10 anys, aquella nit ella, sa mare i dos germanets més, que vivien en una caseta al costat del riu Major poc abans del pont de Montflorit, la riuada els va trobar tots quatre sols a casa, ja que el pare, en Leonardo, tenia el torn de nit a la Tintoreria Castelló de Sabadell. La mare i les tres criatures, quan varen veure que l’aigua pujava de forma alarmant, varen córrer per escapar per unes escales que hi havia, però no pogueren per la gran quantitat d’aigua que hi baixava. Un germà i un cunyat del Leonardo els varen poder rescatar sans i estalvis d’una mort certa, per un mur que hi ha darrera el restaurant Tito Carlos. Tot seguit foren allotjats a casa del pare del Leonardo, al carrer Sant Isidre de Montflorit. Mentre, en Leonardo Cano, a la tintoreria on treballava, que era situada al costat del riu Ripoll a Sabadell, veia com la riuada s’enduia les parets de la fàbrica amb tots els companys riu avall, llevat d’ell i un altre company. A l’endemà, tantost va poder arribar a Cerdanyola, en veure la caseta tota coberta per les aigües va perdre el sentit de l’orientació i de la raó; caminava sens rumb plorant pel carrer fins que els veïns el varen portar amb la família, a casa del seu pare i germans.
Segons recorda la Loren, per mediació de l’ajuntament, la família Cano i tres famílies més foren allotjades a l’antiga Torre del Pi, i tant l’ajuntament, com Càritas i el poble en general es van bolcar amb ells i amb tots els damnificats perquè no els faltés res. Al cap de tres anys deixaren la Torre del Pi i poc després 8 fou enderrocada per a fer hi el bloc d’habitatges que porta el nom de Torre del Pi. El que potser no sap la Loren i molts dels lectors és que fa anys, fa molts anys, aquesta torre va ser construïda per la família Togores, la del cèlebre pintor, i que durant la Guerra Civil hi hagué un hospital de ferits de guerra…
L ́ajuntament també va acollir en altres indrets 12 famílies més.
Homenatge als voluntaris
No seria de ben nat tancar aquest treball sense retre un sentit record a totes aquelles persones que durant les primeres hores de la tragèdia es jugaren (o perderen) la vida intentant salvar altres persones, o als qui l’endemà començaren a rescatar cossos sense vida entre el fang i els enderrocs de cases i fàbriques.
Als Escoltes, Joventuts Cristianes i Càritas, que anaven pels barris recollint gent que ho havien perdut tot, i els donaven aixopluc, roba, menjar i assistència mèdica.
A la Creu Roja del Vallés. M’explicava en Joaquim Puig, de l’assemblea de Cerdanyola-Ripollet, que durant tres dies varen estar ocupats recuperant molts cadàvers de Terrassa, Les Fonts i Rubí en una raconada d’arbres fruiters del Papiol, prop del riu Llobregat, i que els anaven portant al cementiri de Rubí per a la seva posterior identificació.
Als homes del barri de les Arenes de Terrassa i de l’Escardívol de Rubí, que treballaven al torn de nit, i a l’endemà de la tragèdia en què havien perdut la feina, no trobaren ni família ni casa, i amb el cor destrossat només els hi quedava un motiu per a seguir vivint: unir-se a les brigades de voluntaris amb l’esperança de poder recuperar el cos d’algun familiar.
Al maquinista Luís Ruíz, als seus ajudants Francisco Duce i Eliseo Santodomingo, que amb la seva ferma postura de mantenir les portes tancades del tren que va quedar bloquejat més de tres hores entre l’estació de Les Fonts i Terrassa, varen evitar la mort segura de més de cent passatgers.
Aquestes situacions de solidaritat i fraternitat van veure’s trencades en el moment en què dirigents de la Falange van voler que tots els voluntaris vestissin la camisa blava del partit davant l’allau d’autoritats que arribaven. L’alcalde de Terrassa, Miquel Rufé, s’hi va negar i fou cessat poc després.
Funerària Montserrat
Segons dades proporcionades per l’actual direcció, l’empresa fou fundada a Cerdanyola l’any 1860, o sigui fa 150 anys, per un tal Josep Truyols Xercavins, la qual cosa no em quadra ja que he conegut aquest senyor i, si avui visqués tindria uns 150 anys, o sigui els mateixos que l’empresa; en tot cas el fundador deuria ser el pare d’en Josep Truyols.
El motiu d’incloure en el reportatge la funerària Montserrat de la família Truyols, és degut a què aquesta empresa i en particular els seus operaris tingueren un paper molt important en els aiguats del ’62, amb la seva tasca de neteja i conservació dels cossos recuperats, ja que aquesta funerària cobria els servis de moltes poblacions dels dos vallesos, com Montcada, Ripollet, Rubí i les Fonts, on les víctimes foren nombroses.
El nostre reconeixement a la dedicació i l’esforç dels operaris d’aquesta funerària, l’Ernest Llobet, el Martí Puig i en especial l’amic Josep Gabarra Pascual “Gabarreta”, ja que el que descriuré m’ho va contar ell en vida al llarg de vàries converses. En Gabarra i els seus companys van estar més de dues setmanes rescatant, netejant, injectant amb formol per a la seva conservació, i preparant per a la seva posterior identificació per part dels familiars els cossos recuperats. Feien aquesta feina malmenjats, sense pràcticament descansar ni dormir. Degut a l’estrés i la pèrdua de gana, en Josep va caure malalt i mai a la vida es va poder treure del cap aquell malson. Gràcies a la família que m’ha fet a mans l’arxiu de retalls de diari i fotos que guardava en Josep Gabarra, m’han ajudat a fer aquests treball. Per tant, vagi també el meu agraïment a ells i a totes les persones que han col•laborat i fins i tot a les que no han volgut fer-ho. Gràcies a tots i a totes.
[Publicat a la revista "Comerç i Ciutat" núm. 27, setembre 2012]
