Garzón, el torturador
La tortura és la més abjecta de les transgressions que es puguin cometre contra un ésser humà, contra un ésser de la mateixa espècie. Una transgressió abjecta i covarda. I el jutge Baltasar Garzón s’ha valgut de la tortura durant anys, per algun motiu potser ocult, per una rivalitat contra l’enemic polític o amb ànim d’engreixar el seu ego i la seva figura com a magistrat. I això darrer és el de menys.
I parlo de Garzón com a torturador perquè va sent hora que es diguin les coses pel seu nom. Perquè fins ara en articles, notícies i altres reflexions sobre aquesta qüestió normalment se l’havia assenyalat com a jutge que havia prevaricat, “que no havia investigat”, que mirava cap a una altra banda. Però ja és hora que es digui ben alt i ben fort que Garzón formava part d’una cadena, com a responsable, que ha fet possible la tortura contra els detinguts incomunicats i sense drets. Demaneu-ne l’opinió a qualsevol persona torturada que hagi passat per les seves mans.
Garzón coneixia perfectament l’estat físic i psicològic destruït dels detinguts. Els detinguts independentistes catalans l’estiu de 1992 i desenes i fins centenars d’altres detinguts per motius polítics de l’Estat en les mateixes condicions. És una història que s’ha repetit davant dels seus ulls i per les seves orelles una vegada i una altra. Una història que també coneixen de primera mà molts altres juristes, periodistes i polítics. És clar. Per això s’afanyen a tirar terra damunt d’un acte tan greu com és la tortura.
I parlo de tortura, no de pallisses, o insults o represàlies puntuals mogudes per la rivalitat o els interessos dels agents que custodien el detingut -fets que perviuen a la nostra societat, com tothom coneix-. Tortura dissenyada, planificada per destruir el detingut, amb un marge legal d’incomunicació, amb la finalitat que el reu repetís les consignes-declaracions davant del jutge instructor, Garzón. Tortura amb manual, amb responsables i amb botxins, amb instructors, amb marge de temps i amb la cobertura que la fan possible.
Garzón no es va embrutar les mans, per descomptat, com Torquemada tampoc martiritzava ell mateix o cremava vives les milers de víctimes de la Inquisició. Com el dictador Franco, que des del seu despatx condemnava a la presó i la mort milers de persones només amb la seva signatura.
En les seves sessions d’interrogatoris d’instrucció Garzón sabia perfectament que els detinguts havien estat humiliats, esgotats, immergits en el terror, asfixiats amb bosses i aigua, colpejats de tota manera possible, amenaçats i fins electrocutats. Amb aquest material humà esfondrat i anorreat instruïa els sumaris que li havien d’aportar tants èxits. Uns interrogatoris en què també es valia de l’estat d’incomunicació del detingut, de la preocupació dels detinguts pels seus ésser estimats (la figura dels ostatges) i de l’amenaça de tornar als “soterranis.” Uns interrogatoris que van resultar-li molt útils però que van marcar la vida de moltes persones, directament i indirectament, perquè la monstruositat la tortura també pretén aterrir o desmoralitzar l’entorn del detingut.
Molts testimonis encara recorden aquests fets i el paper actiu de Garzón en les històries individuals i col·lectives de la tortura. Perquè aquests fets són difícils d’oblidar i han estat presents, durant anys, cada dia del calendari en la memòria dels torturats.
Però ara, després de la condemna que inhabilita el magistrat i dels altres processos judicials que carrega, apareix desposseït de qualsevol mena de veracitat. El temps no sempre ho soluciona tot, però la història sovint posa les coses al seu lloc.
I convé recordar-ho una altra vegada: Garzón, així com el cap de la Guàrdia Civil Luis Roldán i el responsable d’Interior Rafael Vera, els comandaments que van dirigir les detencions contra independentistes l’estiu de 1992, ara han passat a esdevenir proscrits, condemnats per tribunals i acusats de corrupció i altres delictes.
No és una paradoxa: l’Estat va alimentar els seus monstres amb l’objectiu d’eliminar del mapa un moviment polític, en aquest cas l’independentisme català; però ha acabat devorant-los un cop els havien fet la feina bruta. Molts altres, especialment els botxins, resten impunes, encara encoberts per un entramat polític, jurídic i fins mediàtic.
La història resta oberta. Segurament mai s’acabarà de fer justícia. Però els torturadors no tindran repòs en cap dels dies i els perseguirem des de la nostra memòria.
Posa el teu gra de sorra per aconseguir que l’Operació Garzón s’expliqui
Joan Rocamora, membre del MDT i de la CUP de Cerdanyola
