El camí a seguir
Des de l’Esquerra Independentista hem vist amb admiració com l’Esquerra Abertzale aconseguia encaminar l’esdevenir polític del seu país, després de patir un dels capítols de persecució i càstig polítics, judicials i mediàtics més excepcionals del darrer segle. L’esquerra abertzale no només ha sabut sortir-ne amb vida, sinó que ha estat capaç de definir un full de ruta intern, en un moment delicat que exigia generositat i altura de mires. Així, aquests dies hem assistit a dues noves estacions d’aquest camí abertzale, que s’han traduït en el cessament de les activitats armades per part d’ETA, així com una declaració per part de reconegudes personalitats internacionals, sol·licitant l’inici d’un procés de diàleg polític que abordi tant les conseqüències com les causes del conflicte a Euskal Herria.
El procés intern que ha experimentat l’esquerra abertzale ha estat possible, fonamentalment, gràcies a la plena convicció de què calia un referent electoral de masses per dur a terme una praxis política transformadora i la superació del conflicte nacional. I per assolir aquesta unitat d’acció l’esquerra abertzale ha hagut d’aprendre a ser flexible. Ha hagut d’assumir que per tenir una capacitat d’incidència real és necessari tenir presència a les institucions, en la mesura que seran els parlaments i els governs qui prenguin les decisions que condicionaran el futur del seu país. I quedi ben clar que cap de les diferents diverses sensibilitats existents no ha hagut de renunciar a cap dels seus objectius polítics: han hagut de trobar punts de trobada, d’unitat estratègica, que possibilités sentir-se còmode i avançar en la immensa quantitat de postulats que comparteixen.
He explicat tot això perquè aquests dies, suposo que com moltes militants de l’Esquerra Independentista (i possiblement més enllà també), m’he preguntat per què als Països Catalans continua sent tant difícil articular la unitat d’acció política. És evident que som fruit de l’esdevenir d’una història, la nostra, sovint caracteritzada per l’atomització de l’esquerra independentista. I precisament per això no ens podem permetre més errors. El país es mou, el món es mou, i nosaltres ens hem de moure amb ells.
Ha estat amb esforç i paciència que hem aconseguit que la CUP esdevingui progressivament aquest referent polític d’acció unitària de l’esquerra independentista catalana. Estic segur que la CUP és el reflex d’un país que necessita una empenta per a un nou rumb, i també estic segur que aquesta afirmació és abastament compartida per la majoria de la militància. Necessitem una CUP forta i amb presència al carrer i a les institucions, per poder condicionar el rumb polític del nostre país. Qualsevol obstacle en aquest camí ha de ser superat; qualsevol diferència que pugui existir pot ser superada.
Ja no ens queda temps per seguir esperant. L’esquerra independentista s’ha obert camí, poble a poble, barri a barri, inexorablement, i com els nostres companys i companyes basques, sabem que ha arribat l’hora d’alçar la mirada per sobre dels nostres melics i fer una aposta decidida, unitària i plural alhora, per l’impuls definitiu d’un únic referent polític, la CUP, que ens permeti portar a les nostres viles i districtes la pràctica del dret a decidir, de la participació directa, del socialisme català del segle XXI.
Està a les nostres mans unir els esforços i fer real, avui i ara, la unitat d’acció que el nostre país ens està demanant. Fem-nos-en dignes!
Maurici Jaumandreu, militant de la CUP de Cerdanyola
