Una altra manera de fer política ha de ser possible
Els cerdanyolencs passarem el mes vinent per les urnes per decidir l’equip de govern que gestionarà els nostres impostos. A tocar de les eleccions encara no he decidit el meu vot. La meva papereta està en stand-by. Està esperant un pacte d’esquerres en una ciutat d’esquerres. Malauradament, sé que la papereta s’esquinçarà i farà mal bé si l’espera, perquè des que es van acabar els primers mandats amb majoria absoluta dels socialistes, la nostra classe política d’esquerres no ha estat capaç d’asseure i signar un pacte d’estabilitat per poder desenvolupar els grans projectes de ciutat que tenim pendents. A hores d’ara, aquest pacte d’esquerres és una utopia. Però també ho és pensar que qualsevol dels partits que es presenten enguany pugui governar amb majories. Caldran pactes i quan s’arriba a aquest punt intervé el dimoni a qui alguns anomenen dimoni de la responsabilitat i altres anomenem el dimoni del poder.
Malauradament han primat egos i interessos de partit i personals. Res nou en política. Però gent com jo que tinc sentiment de pertinença no entén que la classe política no hagi resolt encara en més de 30 anys de democràcia la taca negra que a tots ens avergonyeix: el riu.
De pactes contra-natura ja n’estic fart. De la burocratització de la política local, encara més. D’aquesta arrogant manera de fer servir el poder fins al capdamunt. Tot plegat fa que la gent es desencanti de la política i dels polítics.
Una altra manera de fer política ha de ser possible a la nostra ciutat. Es necessita foc nou i compromís de debò. Aquí encara no hem entès que Cerdanyola és la primera, que Catalunya és la segona i que Espanya és la tercera. Senyors, ens estan governant des de fora. Cal que la Cerdanyola del futur la governin cerdanyolencs que no hagin de rendir pleitesia a les seus del PSC, CiU, ICV, PP i companyia. Aquí la pleitesia s’ha de rendir als ciutadans, als que paguen impostos, als autèntics propietaris morals del territori.
També vull constatar un aspecte important respecte a la política municipal esportiva, que ja sabem és la ventafocs de la política municipal pressupostària. Conec bé l’esport cerdanyolenc, he desenvolupat tasques de gestió en clubs i he aportat algunes idees a formacions polítiques que m’han consultat. També haig de dir però, que si bé m’han consultat, no m’han escoltat. En les dues últimes dècades s’ha promogut la socialització de l’esport com a eina integradora en defensa de la salud física de tothom. Molt bé. Dues dècades després és de ximples dir-li a la gent que és bo que faci esport. Per tant, demano que s’acabi ja el conte de l’esport per a tothom. Tothom fa esport ja i qui no ho fa és perquè no vol, no perquè no pugui. Dit això, toca canviar la política esportiva municipal i fer costat als clubs, a les entitats que promouen l’esport d’equip o individual identificats sota un escut i el nom de la ciutat. Els clubs han estat en els últims 20 anys els grans oblidats, uns més que altres, és clar. La política del cafè per a tothom de les subvencions és primitiva. Toca donar suport als clubs que vulguin créixer, que tinguin projectes ambiciosos i coherents, que apostin per formar als nostres nens i joves, als que aviat ens hauran de representar arreu de Catalunya i Espanya. Prou de repartir subvencions com si fossin almoina. Prou de mantenir aquesta dictadura disfressada de justa per no perdre vots. Siguin valents. Si ho són, Cerdanyola se sentirà orgullosa de ser ciutat universitària, tecnològica i esportiva.
Manel Rodríguez. Periodista i redactor al 9 Esportiu.
