Testimonis d’una vida en contacte amb l’amiant

Aquest article és la vivència que vaig tenir amb P. S. G., quinze dies abans de morir. La seva mort no va ser produïda per l’amiant, però sí que va treballar molts anys en contacte amb aquest material i amb altres companys que sí que van ser víctimes funestes de l’amiant.

En Pere va entrar a treballar a la Uralita l’any 1951 fins a l’any 1985 que, per una regularització de plantilla, va ser jubilat. Van ser 34 anys continuats de contacte amb l’amiant. Va començar a la càrrega i descàrrega de vagons de tren, després al magatzem i les moles i, finalment, amb els residus de fibrociment que eren llançats als carrers del poble i camins del terme.

L’amiant que arribava a la Uralita era de dues classes: el blanc, que venia de Rússia, i el blau, que procedia del Canadà. Unes vegades arribava una mica trinxat i d’altres, tal com sortia de la mina, formant grumolls de pedres. Venien en sacs d’arpillera de cànem, d’uns 50 quilos aproximadament. No tancaven hermèticament i quan eren remenats desprenien pols. És per aquesta raó que, sovint, es posaven un mocador mullat a la boca, per evitar respirar aquella pols. No els deixaven beure aigua i bevien llet, un mig litre diari, que els hi proporcionava l’empresa. En resum, l’empresa sabia als anys cinquanta que l’amiant era dolent i per aquesta raó els facilitava llet i els treballadors també ho sabien perquè es tapaven la boca amb un mocador.

A la càrrega i descàrrega, qui volia treballar, tenia la facultat de descarregar el vagó i marxar a casa. Hi havia un preu fix per una jornada de vuit hores. O sigui que, si acabaves la feina abans, podies marxar. El magatzem i les moles estaven al carrer Barberà, entre els carrers Sant Francesc i Mancomunitat. En aquell indret, es buidaven els sacs per la mòlta de l’amiant. És el lloc de la fàbrica on més pols hi havia. Per això, els veïns d’aquell indret han estat dels més afectats. La proporció per fer la pasta de fibrociment era de 35 Kg. d’amiant i 200 Kg. de ciment portland, això diluït en aigua fins formar una pasta espessa que ja podia passar a les màquines de producció.

Uns altres focus de contaminació tenien lloc a les seccions de manipulat quan els productes ja fabricats i secs, ja fossin plaques, tubs o accessoris, eren polits amb paper de vidre i desprenien molta pols. I també els caps de setmana quan es feia la neteja i el manteniment de molins, màquines i tota mena d’estris.

Aquells temps, la Uralita va comprar tres camions GMC, de tres eixos, que havien servit a la Segona Guerra Mundial. Es van utilitzar per retirar els residus industrials de fibrociment i escampar-los per carrers i camins de Cerdanyola com del Mas Canaletes a Can Catà fins a Can Lloses, camí de Serragalliners passant per Can Planes i fins a Can Miró; i l’avinguda Adam i Eva fins els terrenys esportius d’Uralita, avui zona industrial Polizur. Un cop buidada la runa, tres treballadors l’acabaven d’escampar i, després, el camió passava per damunt diverses vegades fins que quedava trinxada del tot.

Tots els treballadors d’Uralita en contacte amb l’amiant disposaven d’una llibreta blava a on hi havia diverses fulles amb dibuixos dels pulmons. Els treballadors passaven, periòdicament, revisions al dispensari de l’empresa i els metges de la casa els hi posaven uns punts o senyals al dibuix dels pulmons. En sortir, els obrers comentaven entre ells les anotacions respectives i alguns deien que tres mesos enrere tenien un punt i ara ja en tenien tres. D’altres, deien que no en tenien cap.

Entrats a la dècada dels anys seixanta, a la segona meitat, l’empresa els hi va fer dur la cartilla al dispensari i, al cap de dos dies, els van dir que passessin a recollir-la. En fer-ho, van veure que totes les fulles d’aquell seguiment periòdic havien estat arrencades. No en quedava ni una. Eren anys en els quals els obrers, malgrat la repressió franquista, ja començaven a preocupar-se d’aquell problema de salut que representava l’amiant, encara que no podien valorar-lo en profunditat. Per aquesta raó, l’empresa va optar per fer desaparèixer la part d’aquells documents que posava de manifest, gràficament, les lesions als pulmons, derivades de la inhalació d’amiant.

Finalment, quan els treballadors ja tenien els pulmons fets una llauna i arribaven als 25 anys de servei a la Uralita, l’empresa els premiava amb un rellotge d’or.

“Lo Vell de l’Escó”.