Atendre la diversitat és vetllar pel nostre futur
Si la crisi ha servit d’excusa per retallar els recursos en la sanitat i l’educació en aquest país, encara ha estat més acusat en el cas de l’educació especial i l’atenció a l’escola als infants immigrants nouvinguts. A Catalunya els nens amb dificultats en l’aprenentatge són els grans oblidats, són qui pateixen més la manca de recursos materials i humans als centres educatius així com la falta de coordinació entre els especialistes externs, els professionals de la sanitat (neuròlegs, neurosicòlegs, pediatres…) i els mestres.
L’escola pública de Catalunya no rep els recursos suficients per poder atendre de manera efectiva la diversitat a les aules, que cada cop és més elevada. Des de les famílies s’exigeix una atenció més individualitzada que no es pot portar a terme amb el personal tan limitat que hi ha. Els tutors han d’aconsellar a les famílies que els seus fills siguin atesos de manera extraescolar per psicòlegs, pedagogs, mestres de reforç … amb tota la dedicació de recursos que això comporta per als pares. Tots aquests suports haurien de ser desplegats per l’escola pública si realment és veritat allò de l’educació de qualitat, digna, igualitària i gratuïta per a tots i totes. Això no s’està duent a terme, per tant, solament gaudiran de les millors oportunitats els infants d’aquelles famílies que tinguin els recursos suficients per poder facilitar al seu fill els professionals especialitzats que necessiti.
La nova Llei d’Educació recull que l’escola ha de ser “inclusiva”. Aquest concepte vol dir que l’escola ha de ser molt més que integradora, hauria d’anar molt més enllà i donar cabuda i les mateixes oportunitats d’aprenentatge i de maduresa a tots els nens, tinguin la discapacitat que tinguin. Aquest punt de vista s’ha importat de països on l’escola funciona inclusivament com ara Canadà, amb la diferència que allà el pressupost dedicat a l’escola pública és molt més gran que aquí. Això fa possible que tots els nens, inclús les criatures amb dificultats molt específiques, siguin atesos ja que hi ha dos tutors per aula, tots els centres educatius estan proveïts d’infermers, de psicòlegs, de logopedes … que estan presents durant tota la jornada escolar i de manera diària. Fins i tot la figura dels EAP (equips d’assessorament pscicopedagògics) tenen la funció de vetllar perquè aquesta atenció individual sigui efectiva.
El Departament d’Educació ha importat la teoria de la inclusió, però no ho està fent amb la provisió de recursos que això requereix, la qual cosa està suposant un perjudici per a tot l’alumnat, ja que en molts casos ni es pot atendre adequadament als alumnes amb necessitats especials ni a la resta del grup. Aquesta n’és una de les causes que està provocant el fracàs escolar i una desmotivació creixent dels nostres fills. Els etiquetem equivocadament com els causants del baix nivell a les aules. La veritable causa de la precarització laboral, de l’estrès dels mestres i del baix nivell a les escoles primària i secundària són els insuficients recursos que l’administració destina a l’educació pública que no permet atendre a tots per igual. En qualsevol moment de la nostra vida, el nostre propi fill pot necessitar alguna atenció més focalitzada causada per l’estrès que pugui estar patint a casa, per alguna malaltia temporal o mil raons de les quals ningú està exempt. Cal així defensar i reclamar més recursos a l’escola pública que puguin fer front als trastorn i les dificultats d’aprenentatge que els nens estan tenint actualment ocasionades per una societat cada vegada més complexa. Cal augmentar la plantilla dels centres escolars per poder fer possible l’adaptació que cada nen requereixi i la coordinació entre tots els professionals de manera efectiva.
El nostre futur depèn de la qualitat de l’ensenyament que els nostres fills rebin, tant a primària com a secundària. Si això s’assegura, tots en sortiríem beneficiats, ja que estem formant els adults que demà ens hauran d’ajudar a tirar cap endavant.
Loli Peralta.
