A la memòria del meu avi, un lluitador antifeixista

El passat 13 d’octubre rebia la trista notícia de la mort del meu avi patern, Isidre Escolà Iranzo, Papi, com sempre li hem dit els seus néts (adaptació fonètica del “pépé” francés que utilitzaven els meus cosins i cosines de França). Feia setmanes que lluitava contra una malaltia. Dos dies després els seus familiars (5 fills, 22 néts i 18 besnéts) vam acomiadar-nos d’ell i en el seu honor vam cobrir el seu taüt amb la bandera tricolor de la II República Espanyola i vam fer sonar l’Himno de Riego.

Des de ben jovenet vaig anar descobrint en el meu avi un lluitador admirable, honest, sincer. La por a les represàlies del règim genocida de Franco l’havien condemnat al silenci durant molts i llargs anys, però ja de gran va voler explicar tot el que va viure. A mi m’encantava estar hores xerrant amb ell. Un cop em va fer un regal que em va emocionar: el seu carnet de la CNT. Des d’aquell dia va començar a dir-me company i li agradava que jo també li digués així. Sempre li he agraït profundament que decidís escriure les seves memòries, la història de la seva infantesa i adolescència, la guerra i la sagnant post-guerra. Va ser a través d’elles que el vaig poder conèixer molt millor, conèixer els temps durs que li van tocar viure.

El meu avi, com tants altres lluitadors antifeixistes, no apareixerà als llibres d’història. Ell només va ser un més dels que van sacrificar tot el que tenien per lluitar contra la barbàrie que el 18 de juliol del 1936 va començar a cobrir de foscor les vides de la classe obrera dels diferents pobles d’Espanya. És per aquest motiu que em sento amb el deure moral de fer aquest petit homenatge públic a la seva memòria.

Isidre Escolà Iranzo, el meu avi, va néixer l’any 1921 al poble de Sarrià. El seu pare era un modest funcionari de l’ajuntament. La seva mare, una enèrgica i treballadora dona de les terres de l’Aragó. El seu pare va engendrar 16 fills, 11 amb la seva primera dona i 5 amb la meva besàvia. Els 11 fills de la seva primera dona van morir quan encara eren nens (eren temps de fam i misèria per a la classe treballadora catalana). Els 5 de la seva segona dona, entre ells el meu avi, van sobreviure tots i van arribar a adults.

Quan el meu avi tenia 4 anys la seva família es va traslladar a Vallvidrera, al bell mig de Collserola, on va créixer jugant pel bosc. Vivia a pocs metres de Vila Joana, on va viure i morir Jacint Verdaguer, “el més gran dels poetes de la Llengua Catalana”, deia el meu avi, “que va haver de refugiar-se a aquesta casa perquè les seves idees de la nació catalana molestaven i irritaven als inquilins del bisbat i a la classe adinerada de Barcelona, que repudiaven la parla catalana i havien adoptat el castellà perquè, segons ells, era més distingit i culte”. 3 anys després la família es va mudar a la ciutat de Barcelona, al Bon Pastor, a les anomenades cases barates. Posteriorment a Santa Coloma, a l’altra riba del Besós, riu que en aquells temps era un regne de flora i fauna difícilment imaginable actualment.

La misèria d’aquells anys el va obligar a treballar des de ben petit. Va anar passant per diferents feines on l’explotaven de la forma més vil, fins que va començar a treballar a una fàbrica d’ampolles de vidre on va entrar en contacte amb militants clandestins de la CNT. Va ser en aquest període en que va començar a participar a vagues per reivindicar millores salarials i en les condicions de treball, vagues que eren sistemàticament reprimides per la força per guàrdies d’assalt, guàrdies de seguretat o directament per mercenaris a sou de la patronal. Eren temps de governs d’esquerres a Catalunya, ja en plena República, temps que despertaven esperances, tot i que les condicions de vida de la classe treballadora no havien canviat massa i per això les inquietuds obreres creixien dia a dia.

Quan va començar la Guerra Civil va intentar enrolar-se des del primer dia a les milícies de la CNT, però com només tenia 15 anys no el van deixar. Uns mesos després es va escapar de casa i juntament amb un company va encaminar-se cap al front d’Aragó, on formaria part d’un batalló que posteriorment es va integrar a l’Exèrcit Popular, 25a Divisió, 117a Brigada, 4rt Batalló. Va participar en batalles transcendentals com la de Belchite i va estar a punt de morir moltes vegades. Malauradament el fatal desenllaç del conflicte armat el va portar a un camp de concentració a la ciutat d’Alacant, posteriorment a la presó Model de Barcelona i, finalment, a un servei militar obligatori a la legió africana, on els republicans rebien un tracte inclús pitjor que al camp de concentració.

Quan finalment va poder sortir en llibertat i tornar a Santa Coloma, tampoc les coses van ser fàcils. Donada la impossibilitat de trobar feina (estava marcat per haver format part de l’Exercit Popular) es va veure obligat a emigrar a França per cercar noves oportunitats. Tampoc allà la situació no va canviar, motiu pel qual va tornar a Santa Coloma. Finalment, i després d’anys de penúries, va entrar a treballar a la Pegaso, on es va jubilar l’any 1979, després de molts anys de silenci sobre el seu passat republicà.

A més del meu avi, el 13 d’octubre també va morir un dels darrers soldats de l’Exèrcit Popular. Tristament en no gaires anys ja no hi haurà cap en vida. Les noves generacions tenim el deure moral de mantenir encesa la flama de la seva lluita i continuar-la en el present. És part de la nostra memòria col·lectiva. No permetem que s’oblidi. Ara i sempre, “¡No pasarán!”.