Els abocadors de Cerdanyola hipotequen el futur
Any 2075, ciutat de Cerdanyola del Vallès. Cada dia mor un ciutadà que habita al modern Centre Direccional per càncer o malalties que se’n deriven. Res no es pot fer per uns individus que paguen les conseqüències d’una gestió poc eficient dels abocadors tòxics de la zona a principis del segle XXI, fa uns 65 anys.
L’escena futurista dista de ser una pura fantasia. No és tant descabellat pensar que podrà ser el panorama de Cerdanyola d’aquí a mig segle si l’Ajuntament i les administracions pertinents no duen a terme accions contundents sobre els abocadors tòxics del Centre Direccional.
Els abocadors tòxics es situen a la plana del castell de San Marçal, al costat del Sincrotró de partícules que es va inaugurar fa dos mesos. És una zona deshabitada, però on l’Ajuntament vol construir 3.500 habitatges en els propers anys. El territori és d’argila, i des de finals dels setanta s’han ubicat bòbiles que extreien el fang per diferent usos, com la indústria o la construcció. Les operacions deixaven grans forats que s’omplien amb tota mena de residus, des de deixalles domèstiques fins a materials que contenien minerals tòxics, com uralita o alumini. Encara ara, tot i estar enterrats, els residus no són inerts, ja que alguns estan en activitat química, la qual cosa genera contaminació ambiental i greus problemes de salut per a Cerdanyola.
L’abocador de Can Planes és el més tòxic, amb una extensió equivalent a 18 camps de futbol i una profunditat similar a un bloc de 5 pisos. Segons l’estudi realitzat pel Centre Tecnològic de Manresa (UPC) el 2003 i l’empresa FCIHS el 2006, entre els materials altament tòxics es troben unes 120.000 tones de sals de fosses d’alumini, 80.000 tones de fangs industrials, 16.700 tones d’escòria d’incineració i unes 2.300 tones de fosses de metalls. Alguns dels materials contenen altes quantitats d’arsènic, plom, zinc i altres minerals tòxics. En total sumen unes 650.000 tones de residus.
Can Planes va rebre deixalles tòxiques sense control des de finals dels anys setanta fins el 1995, any en que la Corporació Metropolitana de Barcelona el va clausurar perquè va rebassar la seva capacitat. No obstant, als anys vuitanta la premsa va començar a denunciar els abocaments i es va articular un fort moviment veïnal en contra. Així va néixer la Plataforma Cerdanyola Sense Abocadors, que aglutina a ciutadans, partits i entitats de la ciutat que demanen el sanejament definitiu dels abocadors. Segons un dels integrants, Albert Làzaro, la organització ha desplegat una campanya a la ciutat “per conscienciar els veïns i evitar que l’Ajuntament evadeixi la responsabilitat de sanejar el sòl”.
El Consorci del Centre Direccional, constituït per l’Ajuntament de Cerdanyola, l’Institut Català del Sòl, l’Agència de Residus de Catalunya i l’Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics i Tractament de Residus és la comissió encarregada de la construcció del Centre Direccional, on a més del Sincrotró de partícules ja estrenat, es planeja construir un nou barri de 3.500 habitatges en el terreny contaminat pels abocadors.
Helena Martí, cap de la secció tècnica de Medi Ambient de l’Ajuntament i membre del Consorci, afegeix que no volen construir “a sobre dels abocadors, sinó al voltant”. Segons Martí, “la Plataforma diu que hi ha molts abocadors, però no especifica el nombre, i en realitat no hi ha tants”. La tècnica de Medi Ambient no veu el mateix perill que veuen els estudis i la Plataforma: “hi ha hagut casos a altres països, com al Japó, que s’ha construït a sobre d’abocadors i no ha passat res”.
Tot i així, l’estudi del Centre Tecnològic de Manresa apunta que no es pot edificar en la zona, ni al voltant ni a sobre dels abocadors, ja que l’ús del sòl de Can Planes com a residència “comporta un perill en la salut pels alts nivells de risc cancerigen de la zona”. A més, està en tràmit un nou informe per part del Laboratori del Centre del Medi Ambient (LCMA) de la UPC per tal de conèixer la qualitat de l’aire de Cerdanyola i el grau de contaminació del sòl de Can Planes.
Cal tenir present que existeix una àmplia normativa europea i estatal sobre contaminació ambiental d’obligat compliment. Per exemple, l’article 7 del Reial Decret 9/2005 explica que “la declaració d’un sòl contaminat obligarà a la realització d’actuacions necessàries per procedir a la seva recuperació ambiental”, i la Directiva 1999/31 del Consell Europeu especifica que “l’abocament de residus s’ha de controlar i gestionar de manera adequada [...] i s’ha de facilitat la manipulació de residus i facilitar els processos de tractament”.
El pneumòleg Josep Tarrés recorda que Cerdanyola ja és la primera ciutat en malalts de càncer en l’estat espanyol. Tarrés, a més de doctor, és el regidor d’Atenció a les persones i Benestar Social de l’Ajuntament de Cerdanyola i un expert en els efectes dels minerals tòxics en la salut. El doctor fa anys que estudia casos de cerdanyolencs que han emmalaltit de càncer per respirar les partícules que desprenen alguns minerals, especialment amiant. Els residus dels abocadors resten en sòl i les aigües subterrànies, de manera que quan plou o quan es remou la terra contaminen l’aire. “Nosaltres, en respirar-lo, inhalem part de les substàncies tòxiques que poden provocar malalties cancerígenes”, explica Josep Tarrés.
Per tal d’avaluar les diverses propostes que pot adoptar la comissió, el Consorci del Centre Direccional va encarregar el 2008 un estudi a l’empresa IDOM. Segons l’informe, l’opció més barata, que té un cost estimat de 50 milions d’euros, suposaria segellar amb formigó la zona contaminada sense cap acció de sanejament. La més cara, estimada en 200 milions, comportaria extreure els residus i tractar-los adequadament en una planta de reciclatge especial per tal de minimitzar el seu impacte de forma definitiva.
Helena Martí aclareix que s’ha optat per la opció més barata “perquè era la més viable”. També opina que “el cost de remoure i tractar els residus per portar-los a un abocador especial és molt alt i és perillós per al medi ambient. És traslladar el problema a un altre lloc”. L’operació consistirà en refer la capa de clausura dels abocadors i construir pantalles laterals per tal de confinar els residus. “A més, alguns residus, com les fosses d’alumini, ja no es poden tractar perquè després de tants anys s’han alterat”, afegeix la tècnica.
Albert Làzaro, integrant de la Plataforma Cerdanyola Sense Abocadors, denuncia que l’estudi d’IDOM no és “veraç i fiable” perquè només informa sobre les despeses de sanejament i obvia el grau de contaminació que suposa cada proposta. “Les successives administracions que passen per l’Ajuntament posen la mateixa excusa, la manca de recursos econòmics, però s’ha de trobar una solució definitiva perquè està en joc el medi i la salut de les persones”, explica Làzaro. L’activista també afirma que en un principi els resultats de l’estudi d’IDOM no es van donar a conèixer públicament, sinó per filtracions d’alguns mitjans de comunicació: “això demostra els importants interessos polítics i financers que amaguen el negoci dels residus”.
Mentre uns critiquen que no es sanegin els abocadors, d’altres afirmen que tapar amb una capa de ciment és suficient. La Plataforma denuncia que es vol construir a sobre; la comissió del Centre Direccional afirma que no és just a sobre, sinó al voltant. Explicacions que es contradiuen i que dificulten que els habitants de Cerdanyola coneguin exactament què passa amb els abocadors tòxics. No gestionar-los de forma eficient i transparent portarà a que, en un futur, els ciutadans ho paguin car amb la seva salut. No és alarmisme, és la realitat. Els cerdanyolencs del 2075 ho agrairan.
