“L’Estat colombià utilitza la violència de forma sistemàtica”
L’Ateneu de Cerdanyola acollia el passat dimecres una xerrada organitzada per la Brigada Vallesana Simón Bolívar conjuntament amb el col·lectiu Maloka Colombia, en la que van participar representants d’alguns moviments socials colombians que treballen per construir la pau des de la perspectiva de justícia social.
L’acte va començar amb la projecció d’un documental elaborat per Maloka on s’explicava la situació de la regió anomenada Magdalena Medio, on les diferents iniciatives en defensa dels drets humans i d’auto-organització dels camperols són sistemàticament objectiu de la repressió estatal. Testimonis de víctimes i repressaliats exposaven la seva visió del conflicte i apropaven a la realitat diària de les comunitats camperoles que lluiten per la justícia social.
Carles Escolà, membre de la Brigada Vallesana Simón Bolívar, va ser l’encarregat de la presentació de la xerrada, en que va contextualitzar el conflicte armat colombià dins dels processos de lluita contra la pobresa i l’exclusió social que dia a dia creixen a Amèrica Llatina. Escolà va denunciar l’interès dels Estats Units en l’enquistament del conflicte, que per raons geoestratègiques, intenta convertir l’estat colombià en l’Israel llatinoamericà. En aquest sentit és com cal entendre, va afirmar, la instal·lació de set noves bases militars dels EUA en territori colombià, que amb l’excusa de la lluita contra el terrorisme i el narcotràfic, suposen una amenaça clara als països de l’ALBA (Alianza Bolivariana de los Pueblos de Amèrica) i especialment la República Bolivariana de Veneçuela. [1]
Des de la BVSB també es va denunciar la doble moral dels grans mitjans de comunicació i dels partits institucionals d’aquí a l’hora de referir-se a Hugo Chávez (president veneçolà) i Álvaro Uribe (president colombià). Mentre el primer és sempre objectiu d’atacs ferotges i acusacions de dictador i col·laborador amb el narcotràfic, al president colombià se’l considera un defensor de la democràcia, quan la seva participació en matances de camperols i lluitadors socials ha estat més que demostrada i la seva implicació en el Cartel de Medellín és reconeguda per la pròpia CIA en informes recentment desclassificats.
Magdalena Medio: la zona on l’estat ha practicat més repressió
Marcela Duarte, membre del Movimiento de Víctimas de Crímenes de Estado (MOVICE) va iniciar la seva intervenció explicant que la zona coneguda amb el nom Magdalena Medio és una regió molt rica en recursos naturals (flora, metalls, aigua, petroli…), element clau a l’hora d’entendre el conflicte. Les classes poderoses i les corporacions transnacionals tenen interès en mantenir-hi una forta presència militar per garantir l’explotació d’aquests recursos que, recordava la lluitadora social, és la causa de la pobresa estructural de la regió, i en conseqüència, de la lluita dels moviments camperols.
Amb l’excusa de la presència guerrillera i el cultiu de coca, l’exèrcit sotmet la regió a constants fumigacions que arrasen collites, ramats i fins i tot vides humanes. Duarte recordava que és el govern i el poder militar qui promouen el cultiu de coca, condemnant els camperols a la pobresa extrema, doncs mai no s’ha implementat a la regió cap pla de desenvolupament agrari que permeti la millora de les condicions de vida de la seva població. Segons la portaveu del MOVICE, són les pròpies organitzacions socials les que intenten tirar endavant projectes en aquesta línia, als que tant el govern com el poder militar responen amb amenaces, segrestos, tortures i fins i tot desaparicions. Aquesta és la reacció, denunciava, a tot moviment social que posa en risc els beneficis dels terratinents i les grans empreses. Aquest fet, afirma Duarte, explica perquè Madalena Medio és “la zona on l’estat ha practicat més repressió contra els moviments socials i els seus enemics polítics”.
Marcela Duarte va insisitir que “l’Estat colombià utilitza la violència de forma sistemàtica”, doncs hi participen (activament o amb el seu silenci) totes les instàncies del poder de l’estat (govern, sistema judicial, exèrcit, mitjans de comunicació, grups paramilitars…), amb l’objectiu d’imposar un model econòmic i social obertament neoliberal. Sobre la presència de grups paramilitars, va recordar que es tracta en realitat d’una estratègia del propi exèrcit, ja que aquest grups s’encarreguen de “la feina bruta” que els militars no poden fer per les implicacions que podrien tenir a nivell internacional.
Sobre el projecte de MOVICE, la seva representant va explicar que en primer lloc és organitzar les víctimes dels crims en xarxes socials per que les denúncies tinguin major ressò, i per altra banda iniciar processos penals que a Colòmbia no arriben enlloc però que esperen puguin passar a instàncies judicials internacionals, com la OEA (Organització d’Estats Americans) o el Tribunal Penal Internacional.
El conflicte colombià és social, no militar
Per la seva part, Óscar Duque, representant de la Asociación Campesina del Valle del Río Cimitarra (ACVC), iniciava la seva intervenció explicant els orígens i objectius de la seva organització, que va néixer el 1997 per combatre el desplaçament dels camperols i per intensificar les seves xarxes de solidaritat i resistència front la repressió. La ACVC és, segons ell, un instrument que permet desenvolupar mecanismes per quedar-se a la zona tot defensant els drets humans. Alhora denunciava que, com tots els moviment socials que posen en qüestió el propi model econòmic, han patit la persecució des del primer dia. Aquest fet, però, no els ha impedit créixer com organització per intensificar la reivindicació pel dret a la terra i crear eines d’ajuda mútua entre camperols, com projectes productius i xarxes d’infraestructures (carreteres, canalitzacions d’aigua…).
Duque va insistir que el conflicte colombià és social, no militar, “l’estat contra el poble que s’aixeca per la igualtat”. En aquest sentit, recordava que el govern és culpable dels crims, per activa (enviant l’exèrcit a reprimir) i per passiva (al no garantir el compliment dels drets humans), i va afirmar que “el riu Magdalena és un cementiri de camperols i lluitadors socials” víctimes de l’Estat i dels paramilitars.
El representant de la ACVC va emfatitzar que la pau mai es podrà assolir si no es posa la justícia social per davant dels interessos econòmics de les oligarquies, i és per això que les organitzacions socials continuen lluitant.
Acompanyament d’organitzacions internacionals
Àlex Juanmartí, membre de IPO-Catalunya (Internacional Peace Observatory) va denunciar amb xifres la repressió que pateixen els moviments socials colombians. Recordava que a Colòmbia, l’anomenada “democràcia més antiga de Sudamèrica”, la guerra bruta i la persecució política i sindical superen els nivells de dictadures com la de Pinochet a Xile o la Junta Militar argentina: 4 milions de desplaçats, més de 25.000 assassinats per l’Estat (sindicalistes, periodistes…) i sistemàtica aniquilació dels adversaris polítics (com la coneguda massacre de més de 5000 quadres polítics del partit Unión Patriótica).
El representant de IPO també va voler explicar quina és la tasca que des de les organitzacions internacionals es fa per donar suport als moviments socials colombians. Una tasca basada en l’acompanyament en tres àmbits: físic (presència en les pròpies comunitats camperoles per dissuadir l’exèrcit i els paramilitars de les seves accions d’extermini), tècnica (foment dels mitjans de comunicació alternatius a través dels quals denunciar la situació) i política (denúncia dels crims front els propis estaments de l’estat colombià). Juanmartí va insistir que tot i existir perill per als voluntaris, aquest és molt menor i alhora ajuda a difondre la situació més enllà de les fronteres de Colòmbia.
Un dels pressupostos militars més grans del món
L’acte també va comptar amb la participació del regidor de cooperació de Cerdanyola, el colombià-català Gustavo Arias, que va començar agraint la tasca que els moviments socials en construcció de la pau. També amb xifres va voler explicar la situació del país llatinoamericà, que pateix un dels conflictes armats més antics del planeta. Un conflicte, recordava, que es va iniciar durant els anys 60 amb la formació de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), una resposta de les classes més pobres contra la violència que la oligarquia venia exercint des del segle XIX.
Arias va destacar que Colòmbia és actualment el tercer estat en ajuda militar rebuda per part dels Estats Units, després d’Iraq i Afganistán. Una ajuda, va explicar, amb que l’Estat colombià manté un dels pressupostos militars més grans del món, amb un exèrcit de més de mig milió de soldats. Toit i això, es mostrava esperançat pel fet que el moviment per la pau creix a Colòmbia, pel creixent nombre de veus que exigeixen una sortida dialogada al conflicte amb les guerrilles.
Després de les intervencions dels convidats, es va obrir un torn de preguntes on les persones assistents a l’acte van voler transmetre la seva solidaritat als lluitadors socials colombians i la seva esperança que l’onada de justícia social que creix a Amèrica Llatina tard o d’hora arribarà a Colòmbia.
