De model de Viladomat a pioner de la fotografia aèria civil espanyola
Fa més de 60 anys que el conec. Als anys 40 i 50 feia reportatges i fotografies de casaments, balls de festes majors i fotografies pels llibres de l’escriptor i primer alcalde republicà de Cerdanyola, Jaume Mimó i Llobet. Posteriorment, varem estar junts a diversos actes, com a la taula de l’homenatge del centenari de Mimó, junt amb Heribert Barrera, Jaume Mimó fill i Miquel Sánchez, entre d’altres. Fa vuit anys va col·laborar amb valuoses informacions sobre la biografia que vaig publicar de l’escultor Josep Viladomat amb motiu del seu centenari. A l’acte de presentació del llibre l’Octavi em va acompanyar. Des d’aquí volem agraïr a l’amic Juan Antonio Hidalgo que ens ha donat l’autorització per utilitzar el que calgui de l’interessant reportatge que va fer a l’Octavi Cardona a l’octubre de 2000, publicat al Diari de Cerdanyola.
Nascut a Maó (Menorca) a l’abril de l’any 1909, Octavi Cardona va arribar a Ripollet l’any 1919, després de la I Guerra Mundial. Es va traslladar a la vila vallesana a resultes d’un germà seu. En tenia 3 i tots ells eren barbers. Un a Barcelona, un altre a Cerdanyola i un altre a Ripollet. El fet d’estar relacionat amb el món de la barberia li va permetre passar un bon servei militar, ja que tot i no saber-ne gaire de barberia, “vaig estar a Intendència i no les vaig passar tant magres com la resta de soldats“, recorda.
Quan va començar a treballar ho va fer amb el lampista ripolletenc Quimet Marcet, però va estar poc temps. Després va treballar al taller d’Albert Lena i el seu fill Oscar. El taller estava ubicat al carrer Sant Sebastià, número 22, de Ripollet, en una nau cedida pels propietaris de Uralita, els germans Roviralta. Allí l’Octavi coneix l’escultor Josep Viladomat i Massanas, casat amb la filla del senyor Lena. L’escultor tenia un petit racó de la nau on feien motlles clàssics grecs i romans per encàrrec del seu sogre, i també per obres pròpies. Viladomat portava les seves obres a coure a la bòbila de Jacint Padró (cal Pesseta), prop del taller Lena.
L’any 1926 i a petició de l’escultor, l’Octavi va fer de model per a una escultura que reproduia “Il Contino”, obre del pintor reusenc Marià Fortuny. El mateix any, en Viladomat li va portar un hàbit de monjo, i ja tenim l’Octavi vestit de monjo franciscà per a l’obra de Sant Francesc d’Assís, ubicada als voltants del monestir de Montserrat. A l’entrevista l’Octavi va quedar estorat quan li vaig comentar que fou afusellat l’any 1936. Sorprés, em digué: “ai! doncs no me’n recordo“. L’anecdota és que al començament de la sublevació franquista un nombrós escamot d’incontrolats que volien guanyar la guerra fotent malifetes a la reraguarda, pujaren al monestir de Montserrat per a cremar-lo o qui sap. Però assebentat en Ventura i Gasol, aleshores Conselleres de Cultura, va enviar el dia abans un destacament de mossos d’esquadra, que van fer front amb les armes al grup d’incontrolats. I així van evitar que es consumés la destrucció del monestir. Aquells “revolucionaris”, emprenyats de no poder sortir-se’n amb la seva, la van emprendre amb l’Octavi convertit en Sant Francesc i li dispararen uns trets. En vista de que un cop afusellat restava en peu, el van enderrocar a cops de peu muntanya avall.
Uns anys abans d’aquest curiós episodi, cap a 1930, el taller Lena es va traslladar al carrer Girona. És aleshores quan Cardona comença la seva relació amb el món de la fotografia, tot confeccionant catàlegs amb una càmera de fusta.
Estada a França i guerra
Passats uns catorze anys des de la seva arribada a Ripollet, on primer va viure a un carrer de la zona de la plaça de Sant Joan, posteriorment al que avui dia és Can Mas (abans es denominava Can Tamburella) i finalment al sector de la carretera de Barcelona, en Octavi Cardona marxa a França. Corria l’any 1933. Al país veí s’instal·larà a la vila de Perpinyà, on tenia tres cosins, i on “vaig fer de reporter gràfic treballant en negre, ja que cap estranger podia estar assalariat“, explica. La seva tornada a Espanya coincidirà amb la Guerra Civil, combatent Cardona amb el bàndol republicà.
Octavi recorda que quan va esclatar el conflicte armat, “un grup de joves varem agafar un camió a Cerdanyola i vam anar cap a l’hospital de Sant Pau, però veient el sidral tant gran que hi havia vam decidir fer cua i tornar a casa“. Respecte a la guerra, Cardona recorda que “aquella gent estava organitzada i nosaltres, gens. Tothom feia el que volia. Va ser un desastre“.
També recorda que quan estava al front venia a Ripollet quan podia a veure la seva filla, gràcies a un “salvoconducto” que tenia per poder-se desplaçar per totes les zones. I això va provocar que un dia el reclamés la Justícia, ja que algú l’havia denunciat com a desertor. Però l’enrenou es va aclarir. “Mai vaig saber qui em va denunciar“.
Tornada a França. Argelès
Finalitzada la guerra, Cardona va estar al camp de concentració d’Argelès, des d’on va fugir, havent d’evitar durant el viatge els guàrdies senegalesos que custodiaven la frontera. Cardona recorda que el van acollir a una casa de pagès on va arribar “esgotat, brut i ple de polls” i on el van ajudar. Allà el va recollir monsier Delacroix, un veterà condecorat de la I Guerra Mundial. Delacroix el va amagar al portapaquets del seu cotxe, perquè els controls eren molt abundants, i el va traslladar fins a Perpinyà, a casa d’un dels cosins de l’Octavi, que tenia un bar.
Al tres mesos Cardona va sortir amb una expedició cap a Espanya. Això sí, sempre a peu. I abans d’arribar a Figueres va escapar de la formació amb tres companys més. Aquells que creuaven la frontera i volien accedir a la ciutat eran reclosos al camp de la Carbonera, però Cardona i un altre company van decidir que no entrarien i que accedirien a la ciutat de nit. Fou aleshores quan “un jove de la zona ens va reconèixer com a rojos” i els va guiar per poder entrar a la ciutat per vies alternatives. Un cop a Figueres, Cardona i el seu company van anar a l’estació amb l’objectiu de comprar bitllets de tren -Cardona tenia diners que li havia donat el seu cosí- per marxar cap a Barcelona, però no fou possible perquè no tenien “salvoconducto”. Afortunadament, un home que els va veure en complicacions els va deixar els papers dels seus fills i l’endemà van poder comprar els bitllets cap a Barcelona. Cardona deixà el tren a Montcada i anà caminant des d’allà fins a casa. Un cop a Ripollet es va presentar a l’Ajuntament i “ja no em va passar res“.
Un cop a Ripollet i després de descansar uns dies, Cardona es va dedicar a la fotografia i per conducte del seu cunyat Jordi, l’any 1942 va començar a treballar al camp d’aviació de Sabadell. Demanaven un fotògraf i “em vaig presentar, però no recordo ben bé com em van agafar“. Allà hi havia una fàbrica que construia vola-veles sense motor, uns avions planejadors, i Cardona feia fotos de les peces. També hi havia un laboratori de química on tenia dos cuartos que li servien de laboratori.
La instal·lació estava comandada pel tinent coronel Manuel de Alaziaga, “una gran persona amb la que vaig tenir moltes i llargues converseses, i que era molt aficionat als jocs de mans“.
Aquell tinent coronel fou destinat a l’ambaixada de Washington i abans de marxar va demanar a Cardona un reportatge fotogràfic del seu pis per tenir un record. El tinent coronel va posar el seu cotxe oficial a disposició de Cardona perquè anés a per les fotos. Un dia de retorn al camp d’aviació, Cardona, malalt, va demanar al xofer que el portés a casa, a Ripollet. I a les poques hores es va presentar allà en persona el tinent coronel per veure com es trobava i alhora esbroncar-lo per no haver dit que es trobava malament i haver anat a fer les fotos al seu pis.
Durant aquells primers anys de la dècada de 1940 Cardona recorda que volava en avió cada dia perquè “m’agradava, ningú m’ho manava“. Paral·lelament tenia el seu estudi fotogràfic a Ripollet.
L’any 1942, l’Octavi tingué un ensurt important. Estant a Sabadell un tal tinent Barceló, que vivia a Girona, li va demanar un reportatge de comunió de la seva filla. Va estar dos dies a casa de l’oficial i de baixada cap a Barcelona, i del tren estant, tirava fotos per acabar el carret de la màquina. Arribant a Mataró fou detingut per la Guàrdia Civil. “Em van acusar d’espia i tot el material que portava fou incautat i m’engarjolaren a la presó de Mataró“, on recorda que “em van despullar, em van duxar i em van fer posar una granota que feia una pudor horrible“. Cardona estigué dos dies empresonat fins que es va comunicar amb el tinent Barceló, que tenia un germà a Falange amb molta influència. “Sort d’ell, si no m’haguessin clavat quatre trets“.
Des de Mataró el van traslladar a Girona, però les coses empitjoraren ja que el van instal·lar a una mena de seminari on anaven a parar tots aquells que estaven destinats a morir. “Un dels que estaven allà em va preguntar pel meu advocat, i quan li vaig dir que era un tal Castany em va assegurar que en una setmana estaria al Camp de la Bota“, lloc conegut pels nombrosos afusellaments que s’executaven. Un dia, però, “em van fer fora d’allà i em van baixar en tren fins a Barcelona, on vaig estar a la presó Model durant tres mesos“. Finalment li van donar la llibertat provisional.
Companyia de fotografia aèria
L’any 1945 Octavi Cardona i el tinent Sans Viñal van crear una companyia de fotografia aèria. Era la primera d’Espanya en uns temps en que aquesta activitat no estava permesa als civils, només als militars. “El camp d’aviació el teniem a Sabadell i el laboratori al carrer Muntaner, i la cosa anava bé“. El primer avió que va tenir la companyia era un “autèntic trasto” i Cardona recorda que s’havia de lligar amb una corda per poder tirar les fotos. Posteriorment, la companyia disposaria d’un avió en millors condicions i dues bones càmeres que el tinent Sans Viñal va portar de Tànger. La cosa marxava bé, però el passat republicà de Cardona propicià que les autoritats el marcaren com a “rojo” i va haver de deixar la feina.
Al mateix temps que feia fotografies de la península des de l’aire, Cardona alternava aquesta feina tot sovint cobrint actes socials i culturals de Ripollet i Cerdanyola. Adhuc va col·labrar amb la seva càmera en la ilustració de dos llibres que foren editats els anys 1948 i 1950, obra del seu apreciat amic, l’historiador i primer alcalde republicà de Cerdanyola, en Jaume Mimó i Llobet (1893-1964). Durant aquells anys Cardona també va fer fotografies a les obres d’un pintor afincat a Cerdanyola, al carrer Sant Enric, prop de la plaça Sant Ramon, de nom Caballero.
D’altra banda, Cardona recorda que l’any 1950 feia fotos de la gent que arribava a l’aeroport de Muntadas -actual aeroport del Prat-. “En aquells anys volava molt poca gent, només rics i jo els fotografiava i em guanyava bé la vida“. En aquells anys un bon mecànic guanyava un sou d’entre 10 i 12 pessetes al dia, mentre que Cardona guanyava 10 pessetes cada hora. Malauradament aquesta activitat que realitzava també la va haver de deixar per “rojo”.
Cansat, va decidir acceptar una oferta per fer de fotògraf a la Pegaso, ubicada al barceloní barri de Sant Andreu. Allà es va traslladar des de Ripollet l’any 1955, a prop de la fàbrica, on es va jubilar l’any 1971. Actualment encara viu al mateix barri.
(publicat a A Fons Vallès, dimarts 15 de setembre de 2009)
