Abans de condemnar a una altra ideologia, veure els defectes de la pròpia. Això es el que demano.

No aposto per cap ideologia d’esquerres en concret, totes em semblen fins a cert punt vàlides i enraonades (unes més que d’altres, però això es una qüestió de preferències personals). Però s’ha de reconèixer que totes les ideologies que s’han formulat i s’han fet mínima ment majoritàries (és a dir, s’han consensuat i/o imposat) tenen defectes en la seva aplicació pràctica. Si no fos així, ja n’haguera triomfat una.

El fet es que a la societat hi ha unes mancances i injustícies que són el nostre objectiu com a gent d’esquerres. Si ens deixem de dogmes, podrem posar, com a col·lectiu, un ordre a aquests objectius, ja que la revolució ara em sembla impossible (no es donen les condicions, les que sigui), per tant, els objectius es poden assolir, però no tots alhora. Em poden tatxar de reformista. M’és ben igual, d’altres em tatxen de radical i utòpic.

Hem de pensar també en la pluralitat d’opinions que hi ha dintre del moviment anticapitalista d’esquerres. N’és el principal problema en aquest moment, però si ho sabem aprofitar, pot ser la principal avantatja. Només hem d’entendre que la nostra opinió es tant (o tant poc) vàlida com la dels altres, que no tenim la veritat universal perquè aquesta no existeix. També fa falta una mica de visió política. Hi ha molts fronts oberts, es una guerra on hi ha molts bàndols, i hem d’entendre que el capitalisme i el feixisme estan relativament units en contra de tota l’esquerra real, i que nosaltres estem dividits en milers de petits (i no tant petits) fronts enfrontats entre sí. S’ha de posar una llista d’objectius, i que cadascú lluiti en el front que més li sembli, però respectant els altres.

El principal problema es la idea que tenen alguns de que tenen la veritat absoluta, que el camí està marcat i que hi ha unes lleis socials innegables que, sabent-hi jugar, es poden manipular per a que la societat vagi a millor. No. En la pràctica s’ha demostrat que cap dels intents ha aconseguit guanyar en totes les batalles (socials, intel·lectuals, estratègiques, morals…). En la pràctica s’ha demostrat que no hi ha cap ideologia perfecta, sinó, repeteixo, ja s’hauria arribat a la societat ideal. Per tant, ens hem de posar d’acord en tots els camps d’alguna manera en que cadascú pugui pensar que està fent el seu camí, però poguem dir que el poble ras està fent el seu, recordant allò de que el camí es fa en caminar. Es trobar l’equilibri entre el dogmatisme recalcitrant i la no definició.

El problema ve dels principis. Existeixen principis, mitjans i finalitats, i cadascú considera cada factor social segons la seva ideologia un principi, un mitjà o una finalitat, quan en realitat, tot es causa, mitjà i objectiu d’altres coses. En realitat, el fons de la qüestió es com enfrontem el dilema de respectar l’individu i les seves creences personals i alhora fer avançar el conjunt. El fet de que tothom sàpiga llegir i escriure ha donat una pluralitat d’opinions que va en detriment de la unitat d’acció. Si els obrers ja estaven dividits entre els pols anarquista i socialdemòcrata al S.XIX, ara estan dividits entre milers de pols, sumant el fet de que cadascú té una visió pròpia, quan abans es tenia més la mentalitat de respecte al líder (inclús entre els anarquistes). Això provoca la debilitat dels moviments de masses, ja que la massa deixa de ser massa per a passar a ser un seguit de partícules enfrontades entre sí. El primer pas es tornar-nos a unir com a massa, després posar-nos d’acord en quina forma donar-li a aquesta massa.

Els moviments ja no es poden basar en la condició obrera del poble, ja que la concepció de sí mateixos de les persones que el formen, ha canviat. Ara som treballadors amb possibilitats d’ascens, ara som la classe mitja del món. Abans no hi havia possibilitats per als treballadors més que treballar com a burros per quatre xavos, de la mateixa manera que era molt difícil que un de més amunt caigués. Ara no es impossible que els obrers pugin de categoria. Es senzillament improbable, però com passa amb els paranoics, el fet de la possibilitat ja fa el fet, ja vol dir que si fem tal i pasqual arribarem a tal.

Es possible l’anarquia en un futur relativament proper (posem 50/100 anys)? Crec que la majoria, anarquistes inclosos, reconeixeran  que per diferents causes la resposta es no. Per tant, en els propers 50/100 anys hi haurà líders, caps, generals, etc… Hem de pensar si es millor tenir-los a favor o en contra.

Es perfectament moral el socialisme? Crec que la majoria, socialistes inclosos, estaran d’acord en que en la majoria de casos on s’ha intentat aplicar, la realitat dista molt de ser-ho. Per tant, s’ha de moderar el dogmatisme dels discursos.

Es tracta de, abans de condemnar a una altra ideologia, veure els defectes de la pròpia. Això es el que demano.

Jaume Tafalla.